núm. 30  |  any 2015  

Rubén Comas Forgas. Professor del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació. Universitat de les Illes Balears.

Jaume Sureda Negre. Professor del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació. Universitat de les Illes Balears.

És un fet poc discutible que la quantitat d’informació de la qual disposem –i la facilitat i immediatesa per accedir-hi– en ple segle XXI és molt més nombrosa i canviant que la d’altres moments al llarg de la història de la humanitat. No és doncs estrany que, després d’assistir a la revolució industrial i a la tecnològica, s’afirmi que ara mateix ens trobem immersos en l’anomenada revolució informacional.

En l’actualitat, l’alfabetització bàsica s’estén més enllà de les tradicionals formes de lectura, escriptura i aritmètica. La sobreabundància i sobreexposició contínua quant a la informació fa que el seu maneig sigui cada cop més difícil i conflictiu, la qual cosa pot provocar una saturació en l’usuari, incapaç d’assimilar-la i gestionar-la en la seva totalitat. Tal com manté Umberto Eco (2008), l’excés d’informació és un dels principals problemes contemporanis: hi ha una abundància d’informació irrellevant, alhora que una gran dificultat per seleccionar-la i, en conseqüència, processar-la. Gazpio i Álvarez (1998), referint-se a aquest escenari, assenyalen que l’excés d’informació comporta l’existència de diferents perfils de consumidors d’informació, que en fan un ús diferent i que presenten diverses dificultats enfront de la seva cerca:

–   Usuaris passius, els quals es veuen permanentment bombardejats amb informació a l’atzar (que no cerquen, els arriba). La sobreabundància és un factor de distracció i la dificultat rau a processar-la i vincular-la amb les pròpies necessitats.

–   Usuaris incapaços d’analitzar la informació, els quals recuperen massa informació quan fan una cerca amb una finalitat concreta i no saben decidir quina han de llegir i emprar. Per tant, no poden seleccionar la informació d’acord amb els seus propòsits.

–   Usuaris paralitzats, els quals es troben desemparats davant de grans volums d’informació o davant cerques sense resultats. La seva dificultat rau en la impossibilitat de revisar i ajustar les pròpies estratègies d’informació.

Arran d’aquest fenomen, Cornellà (2001) encunyà el concepte d’infoxicació, però no fou el primer que intentà conceptualitzar aquesta allau d’informació que sobrepassa l’usuari: abans, Wurman (1989) havia parlat d’ansietat informativa (tot i que referint-se a aquest fenomen des del punt de vista de les Ciències de la Informació), mentre que Pochet i Thirion (1999) empraven el terme infobesitat. En aquest nou entorn informacionalment saturat és tan important ser capaços de controlar i emprar eficaçment la informació com de crear-ne de nova.

La saturació informacional

Per comprendre més bé com el fenomen de la saturació informacional ha afectat el nostre entorn universitari, cal considerar els canvis metodològics que s’han impulsat amb la implantació de l’espai europeu d’educació superior (EEES): treball per competències; avaluació continuada; increment de la importància de les pràctiques; pèrdua de pes de les proves escrites –exàmens– enfront de l’elaboració de treballs i exercicis com a elements d’avaluació de l’aprenentatge de l’alumnat; ensenyament centrat en l’alumne en què aquest es converteix en un subjecte autònom i passa a ser corresponsable del seu propi procés d’aprenentatge; èmfasi en el treball col·laboratiu, etc.

La conjunció d’aquestes dues transformacions, d’una banda la tecnològica, que ens possibilita l’accés i el tractament de grans quantitats d’informació de manera quasi instantània i sense límits geogràfics, i d’altra banda, els canvis metodològics i d’orientació pedagògica que s’han produït a les universitats, aconsella que l’alumnat –i també el professorat!– gaudeixi de certes competències i habilitats que li permetin enfrontar-se amb èxit al gran allau d’informació. Aquestes competències també han de facilitar que l’alumnat sigui capaç de desenvolupar estratègies d’aprenentatge autònom que li serviran al llarg de la seva vida. Aquest conjunt d’habilitats i destreses s’han anomenat competències informacionals  i són bàsicament, tal com les defineix l’Association of College and Research Libraries & American Library Association (2000):

• Ser capaços de determinar el grau d’informació necessària.
• Ser capaços d’accedir a la informació requerida de manera eficaç i eficient.
• Ser capaços d’avaluar la informació i les seves fonts de forma crítica.
• Ser capaços d’incorporar la informació seleccionada a la pròpia base de coneixements.
• Ser capaços d’utilitzar la informació de manera eficaç per aconseguir un propòsit específic.
• Ser capaços de comprendre els aspectes econòmics, legals i socials que envolten l’ús de la informació, i l’accés i ús de la informació èticament i legalment.

Internet constitueix l’univers informacional de l’alumnat universitari actual, una generació de veritables nadius digitals (Prensky, 2001). Ara bé, és un error pressuposar que, en aquest nou context, aquests nadius digitals posseeixen una bona capacitació informacional. Els resultats de nombrosos estudis evidencien que els estudiants universitaris –així com també els de nivells inferiors del sistema educatiu– tenen importants i profunds dèficits competencials a l’hora de localitzar, avaluar, gestionar i comunicar la informació en les seves activitats acadèmiques (Morey, 2011). Aquesta mancança és especialment preocupant si tenim present  que en la nova economia del coneixement, la capacitat per saber buscar-lo, analitzar-lo, representar-lo, avaluar-lo i utilitzar-lo serà, amb tota seguretat, una nova font de riquesa i un element de jerarquització professional. Són, aquests nadius digitals, navegants en oceans d’informació amb poc interès per la cultura escrita, i amb una clara predilecció a favor de les imatges, el so i els recursos multimèdia. Desconeixen, de manera general, el valor de la informació, i no tenen un marc qualitatiu per valorar-la. No saben delimitar les seves necessitats d’informació i afrontar amb èxit una recerca profunda. A més, ignoren els aspectes ètics i legals de l’ús de la informació.

Canviar la metodologia docent

Una de les grans dificultats per assolir els objectius de l’alfabetització informacional és l’enfocament constructivista en què es basa la mateixa concepció del terme: les habilitats de cerca, anàlisi, organització i comunicació de la informació es fonamenten en un aprenentatge significatiu, el qual té com a punt de partida els coneixements previs i requereix que l’alumnat sigui actiu, reflexiu i intencional.

L’alfabetització informacional s’ha d’assolir a partir d’una metodologia activa, en la resolució de conflictes i problemes, en el treball col·laboratiu. I són els alumnes, com a subjectes autònoms, els qui han d’assolir un nivell d’aprenentatge que els permeti autoavaluar el procés que han seguit, així com també els resultats que han aconseguit per tal de continuar aprenent. Ara bé, aquesta lògica requereix un procés esglaonat que transiti de manera transversal a través dels diferents nivells del sistema educatiu, d’avall cap a dalt. El desafiament és que les competències informacionals requereixen ser estimulades de manera formal, ser planificades i contextualitzades en la pràctica; en definitiva, ser visibles en els plans d’estudis, i per tant en el currículum de l’estudiant i en la pràctica educativa dels centres, ja siguin de primària, secundària, formació professional o universitat.

És necessari, per tant, que la metodologia docent i la concepció del valor d’aprendre i d’ensenyar es modifiquin i s’adaptin a la nova realitat i al nou context informacional i tecnològic. La informació està a tocar dels dits dels nostres alumnes; en un parell de segons la poden tenir a l’abast de la mà. En aquest context, la capacitat memorística, d’assimilació i de retentiva perd importància enfront de la capacitat de comprensió, anàlisi crítica, resolució de problemes i generació de nou coneixement a partir de la informació. Cal apostar fermament i de manera urgent, com sosté Castells (2001), per fomentar «l’adquisició de la capacitat intel·lectual necessària per aprendre a aprendre durant tota la vida, obtenint informació digitalment emmagatzemada, recombinant-la i utilitzant-la per produir coneixement per a l’objectiu que es vulgui assolir en cada moment. Aquesta senzilla proposta posa en dubte tot el sistema educatiu desenvolupat al llarg de l’era industrial».

Referències

Association of College and Research Libraries & American Library Association (ACRL-ALA) (2000). Information Literacy Competency Standards for Higher Education. Chicago: ACRL-ALA. Recuperat el 23 de març de 2015 des de http://www.ala.org/ala/mgrps/divs/acrl/standards/standards.pdf

Castells, M. (2001). La galaxia Internet: reflexiones sobre Internet, empresa y sociedad. Barcelona: Plaza y Janés.

Cornellà, A. (2001). Cómo sobrevivir a la infoxicación. Conferència a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), del cicle 1999-2000, desembre de 2000. Recuperat el 23 de març de 2015 des de http://uoc.es/articles/cornella/acornella.htm

Cruz, J. (2008). Entrevista a Umberto Eco. El País Semanal de 30 de març. Recuperat el 23 de març de 2015 des de http://www.elpais.com/articulo/portada/sienta/totalmente/feliz/cretino/elpepusoceps/20080330elpepspor_8/Tes

European Commission (2009). The Bologna Process 2020. The European Higher Education Area in the new decade. Leuven/Louvain-la-Neuve: Benelux. Recuperat el 23 de març de 2015 des de http://www.ond.vlaanderen.be/hogeronderwijs/bologna/conference/documents/leuven_louvain-la-neuve_communiqu%C3%A9_april_2009.pdf

Gazpio, D., & Álvarez, M. (1998). Soportes en la biblioteca de hoy: desarrollo de las habilidades de información. Santa Fe (Argentina): Nuevo Parhadigma.

González, J., & Wagenaar, R. (eds.) (2003). Tuning Educational Structures in Europe. Recuperat el 23 de març de 2015 des de http://www.relint.deusto.es/TUNINGProject/spanish/doc_fase1/Tuning%20Educational.pdf

Morey, M. (2011). Anàlisi de l’alfabetització informacional entre l’alumnat de la Universitat de les Illes Balears. Tesi doctoral, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca.

Pochet, B., & Thirion, P. (1999). Formation documentaire et projets pédagogiques. Bulletin des Bibliothèques de France, 44(1), 16-22.

Prensky, M. (2001). Digital Natives, Digital Immigrants. On the Horizon, vol. 9 (5). Recuperat el 23 de març de 2015 des de http://www.marcprensky.com/writing/Prensky%20-%20Digital%20Natives,%20Digital%20Immigrants%20-%20Part1.pdf

Wurman, R. (1989). Information Anxiety. New York: Doubleday.