núm. 31  |  any 2015  

Petra M. Pérez. Departament de Teoria de l’Educació. Universitat de València.

Joan Lluís Vives és un humanista, un renaixentista, que conrea el món clàssic, per, des d’aquest, criticar i construir un món nou: el seu món, que ja no és el clàssic ni el medieval. Un món des del qual critica el saber merament teòric, que té en si mateix la seua finalitat: «el saber pel saber»; per plantejar-se la saviesa des d’una nova perspectiva; perquè per a Vives el saber té inequívocament una finalitat pràctica i ha d’estar en contacte amb la realitat, per ser eficaç, sobri i sense fissures que frustren la utilitat del coneixement.

L’autèntic coneixement, per a Vives, redueix a fórmules molt simples l’aparent complicació i variada riquesa dels temes. És aquest un principi d’evident modernitat pedagògica, que ens porta a endinsar-nos en el paper del pedagog, del mestre, presidit, com tota la seua obra, per una doble funció: crítica i pedagògica. Critica la realitat amb sentit innovador, tot plantejant un món millor.

En el llibre I de Les disciplines, després de criticar l’ensenyament de l’antiguitat clàssica, assenyala que en els nostres dies els mestres, ni donen aquells ensenyaments que a tots són útils, ni són millors que els que practicaven l’ensenyament en l’antiguitat, la més bella de les funcions està en mans dels menys aptes. Indica, que tots aquests, després que a les aules no han fet res més que esperar amb turment i avorriment que se’ls conferisquen els honors acadèmics, una vegada que han aconseguit els seus títols renuncien a tot treball i, ja que no poden per la seua erudició, confien defensar-se amb la seua autoritat. Aquests són els sembradors i propagadors de la ignorància per tot Europa. Vives, doncs, hi planteja la necessitat de la formació permanent del professorat, i també la seua necessària qualificació. Per això ens diu, en  la Introducció a la saviesa, que cal que fem professor o mestre aquell que siga reconegut per la seua ciència, criteri o costum d’ensenyar als altres i de merèixer estimació pública. És a dir, persones instruïdes i íntegres.

Vives té un concepte altíssim de la funció que ha de dur a terme el mestre; la compara a una nova creació, a la creació més alta del món. El mestre, diu, com a artífex suprem de l’univers sensible, crea la racionalitat en els alumnes, l’obrar racional, que ens separa de les bèsties. Si no fóra per això (per l’educació), ens diu en el Tractat de l’ànima, què no seria l’home, sinó un animal, com els altres?

El seu esperit renovador el porta a qüestionar els mètodes obsolets d’ensenyament a les escoles i la universitat. Una metodologia que, per a Vives, limita la capacitat de pensament dels individus, que imposa la seua autoritat sobre la llibertat personal. Vives exigeix, en la Introducció a la saviesa, exercir la llibertat intel·lectual, per proclamar la veritat i criticar errors, mentides i vicis.

Vives fa palesa la seua modernitat en La instrucció de la dona cristiana, quan ensenya que, als més petits, que encara no pensen, se’ls ha d’envoltar d’una vida sàviament ordenada, perquè amb aquestes primeres impressions forgen l’imperi del futur poder lliure i racional. La raó es troba com tancada en els sentits, i aquests són els seus primers mestres. Però, per poder viure segons l’impuls del voler racional, exigeix que l’educació no es dirigisca  primàriament en el xiquet al coneixement, sinó a l’obra, a l’acció. El viure, segons l’impuls del viure racional i no dels instints, és la fi que ha de perseguir el pedagog, ens ensenya en Les disciplines.  Que l’acció educa és la gran proposta educativa de Vives, exponent, una vegada més, de la seua modernitat.

Això ens introdueix en la necessitat que el mestre, per començar amb els xiquets el treball reflexiu, conega, per l’observació, el desenvolupament particular de cada alumne, perquè no tots els xiquets comencen a obrar racionalment al mateix temps. Cal tenir en compte l’índole natural i la disposició activa de cada educant. Per fer-ho, cal observar el xiquet, sobretot en el joc entre iguals, perquè, en aquest, s’hi descobreix el seu enginy i disposicions naturals. Aquest sentit pràctic i diferenciat el fa posicionar-se com a precursor del realisme pedagògic i de la pedagogia diferencial.

Aquestes observacions, per a Vives, les han de dur a terme els mestres del xiquet, i el resultat final d’aquestes observacions, experiments i discussions dels mestres, ha de tenir com a resultat l’aplec i la selecció de materials per construir la ciència pedagògica, alhora que possibilita l’orientació de les seues capacitats per al futur. Vives explica també en Les disciplines, que una altra de les obligacions del mestre és corregir, tot explicant les raons de la seua censura, i esmenar els educands, amb respecte i ponderació. Així, en el prefaci dels llibres de La instrucció de la dona cristiana assenyala, que a l’hora de donar preceptes i avisos o amonestar, principalment s’ha de tenir respecte i maldar molt per ser breus i compendiosos, perquè fàcilment es puguen tenir en la memòria.

En síntesi, les qualitats bàsiques que, a parer seu, han de caracteritzar la figura del mestre són les mateixes que avui s’exigeixen: saviesa (tenir coneixements i competència científica), saber ser (puresa de costums i comportament ètic), tenir especial cura a no dir ni fer cap cosa que comporte mal exemple i saber ensenyar (capacitat pedagògica), i tot plegat posa de nou en relleu la seua modernitat.

Referències

Vives, J. L. (1997). Les disciplines.  Part I: La causa de la corrupció de les arts, llibre I: Les arts en general, ed. cast. València: Ajuntament de València.

Vives, J. L. (1992). Introducció a la saviesa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, cap. XV.

Vives, J. L. (1992). Tractat de l’ànima. Llibre II, cap. VIII, ed. cast. València: Ajuntament de València.

Vives, J. L. (1994). La instrucció de la dona cristiana, ed. cast. València: Ajuntament de València.