0

núm. 31  |  any 2015  

José María Cruselles. Departament d’Història Medieval. Universitat de València

L’onada de pogroms que va travessar Espanya de sud a nord el 1391 va obrir un període de violència física i verbal contra els jueus que va animar la massiva conversió al cristianisme. Algunes jueries desaparegueren per complet. La valenciana, el 1396, quan el Consell va expulsar aquells que practicaven l’antiga religió, encara que la majoria va preferir abraçar la nova fe. Amb els nous noms cristians, sovint presos d’aquells conveïns que els havien protegit i apadrinat, els conversos s’integraven progressivament en la vida social i econòmica de la ciutat. No faltaren al segle XV episodis que reflecteixen l’hostilitat dels cristians vells, sempre agitada per una propaganda antisemita que prengué força després dels esdeveniments de Toledo el 1449. Tanmateix, ni el rei ni els governants locals, defensors en el seu dia de la política de conversions impulsada per Sant Vicent Ferrer, permeteren que els atacs anaren massa lluny. La situació canvià de manera dràstica quan la monarquia de Ferran II va estendre a la Corona d’Aragó la croada contra l’heretgia que havia iniciat poc abans a Castella. València esdevingué el banc de proves de la nova Inquisició.

El 1506 la tasca del Sant Ofici a la ciutat durava ja vint-i-cinc anys. La persecució i el seu corol·lari d’exili, presó i foguera, s’havia centrat en els descendents dels jueus convertits un segle abans. No obstant això, molts altres havien aconseguit passar desapercebuts, potser perquè la seua posició social era menys notòria, però sobretot perquè es tractava d’immigrants, la presència dels quals resultava molt més difícil de detectar que no la d’aquelles antigues famílies abastament conegudes. Contràriament al que  habitualment se sol pensar, els conversos no constituïen un col·lectiu homogeni i endogàmic; a les diferències socials i econòmiques que ja existien dins del grup originari, s’unien les que tenien l’origen en la immigració, que donava lloc a situacions dispars. Molts d’aquests immigrants ho eren per motius econòmics, i s’havien assentat a la ciutat al llarg de la centúria, procedents d’altres llocs de la geografia valenciana i de les terres veïnes d’Aragó i Castella. Amb tot, les persecucions dutes a terme contra els conversos andalusos havien animat l’arribada de sevillans, cordovesos i murcians a partir dels anys vuitanta. Per acabar, el decret d’expulsió dels jueus va donar origen, a partir del 1492, a un col·lectiu nou i netament diferenciat dels anteriors, el dels anomenats «cristians nous», és a dir, gent convertida personalment al cristianisme per evitar l’exili. Amb la finalitat de dissipar la màcula del seu recent passat hebraic, molts abandonaren els llocs d’origen i, des de qualsevol punt de la geografia hispànica, s’encaminaren cap a una ciutat populosa que oferia bones oportunitats laborals. La Inquisició, la supervivència econòmica de la qual depenia d’un nivell d’activitat elevat, sentí la necessitat d’estendre el control sobre totes aquestes persones. Hi havia, a més, tota una generació nova nascuda a la darreria del segle XV que estava assolint la majoria d’edat. Va ser llavors que un fiscal particularment curós de les seues funcions, apressat potser pel desig de destacar en el seu ofici, concebí el projecte audaç de compondre un cens que incloguera tots els conversos de la ciutat, casa per casa, família per família, amb independència que hi haguera o no sospites d’heretgia. La Inquisició assumia el principi que el criptojudaisme era hereditari i tots els conversos, jueus secrets.

El document es conserva a l’Arxiu Històric Nacional i ha sigut editat recentment per la Institució Alfons el Magnànim. Tot i que ha sofert pèrdues, no per menors menys lamentables, dóna compte detallat de 560 famílies converses de la ciutat, i entre aquestes hi havia la del mercader Lluís Vives Valleriola, censat a la parròquia de Sant Martí, juntament amb altres veïns de la Taverna del Gall. Com tota la resta, el pare de Vives es va haver de presentar a la seu de la Inquisició, que aleshores estava al palau del Real, i declarar sota jurament els noms dels seus pares, sogres, cònjuge i fills, l’edat de tots ells i donar compte dels seus anteriors «contactes» amb el Sant Ofici. Va dir que tenia 37 anys, que havia estat a la presó i que havia estat processat ‒al voltant del 1501, tal vegada a conseqüència del «descobriment» de la suposada sinagoga regentada pel seu cosí Miquel Vives‒, encara que el cas s’havia tancat amb una simple abjuració, potser acompanyada d’una multa. També la seua dona Blanca March, que tenia 33 anys, havia abjurat, en el seu cas quan era menor d’edat. Menciona els noms de son pare, Lluís, que ja era mort, i de la seua mare, Esperança, i també els dels seus sogres, el mercader Jaume Marc i la seua esposa Isabel. Pel que fa als fills, el matrimoni en tenia sis, tots menors i sense comptes amb la Inquisició. El més gran era Joan Lluís, que tenia tretze anys i que temps a venir esdevindria un famós escriptor. El seguien Beatriu, Jaume, Àngela i Leonor, de deu, vuit, set i cinc anys, respectivament. La menor de tots, Anna, no tenia més de quinze mesos. La declaració del pare descriu una família semblant a moltes altres de l’antic barri jueu, però conté la que probablement és la més antiga referència documental a l’humanista Joan Lluís Vives.

Referències

Cruselles gómez, J. M., Cruselles Gómez, E., Bordes, J. (2015). Conversos de la ciudad de Valencia. El censo inquisitorial de 1506, València: Edicions Alfons el Magnànim.

El títol complet de l’article és: ELS CONVERSOS DE VALÈNCIA, EL CENS INQUISITORIAL DE 1506 I LA FAMÍLIA DEL MERCADER LLUÍS VIVES.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 8 7 ?
 
FireStats icon Powered by FireStats