0

núm. 31  |  any 2015  

«Els educadors han de fer exercicis de sospita»

Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és catedràtic de Filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona, però també és un divulgador de la filosofia i del pensament crític en diferents mitjans, com ràdio i premsa. Ha publicat més d’una vintena de llibres i ha rebut nombrosos premis d’assaig, com ara l’Anagrama el 2005, amb Las malas pasadas del pasado, l’Espasa el 2010, amb Amo, luego existo. Los filósofos y el amor, i el Jovellanos el 2012, amb Adios, historia, adios. El abandono del pasado en el mundo actual. Cruz, a més, està al capdavant de les col·leccions de filosofia «Pensamiento Contemporáneo» i «Biblioteca del Presente» de l’Editorial Paidós, codirigeix la sèrie Biblioteca Iberoamericana d’assaig de Paidós mexicana i presideix l’Associació Federalistes d’Esquerres.

Enric Senabre | Fotografies: Miguel Lorenzo

Al darrer Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset de l’Alcúdia vàreu fer una ponència sobre l’educació de la sospita, en què consisteix aquesta educació?

Es fa de dues maneres, d’una banda els clàssics ja ensenyaven en la sospita, com el Sòcrates dels diàlegs platònics quan pregunta als seus interlocutors, o Freud en dubtar del discurs dels seus pacients. Els millors clàssics a través dels seus textos són exemples d’educació en la sospita. Ja ho deia Kant, no s’ensenya filosofia sinó que s’ensenya a filosofar.

Després hi ha una actitud, que és la que desenvolupa l’educador quan es converteix en un mediador i es fa càrrec de l’herència rebuda i la filtra, no la transmet tal qual. Els educadors han de fer exercicis de sospita aplicats al present que els ha tocat viure.

Creieu que amb les actuals condicions introduïdes per la llei d’educació vigent, la LOMQUE, és possible aconseguir una educació crítica?

En aquest moment vivim una època caracteritzada per un sol model de societat, el capitalista o liberal, basat en l’economicisme. El problema ve quan aquest model s’exporta a altres esferes com l’educació i els sentiments, i tot funciona amb la mateixa lògica.

En l’educació, el llenguatge que s’ha implantat és el d’una gran formació professional. Tot consisteix en preparar l’alumnat per al mercat de treball. Però l’educació ha d’anar més enllà i no pot reduir-se només a la formació de mà d’obra.

Considereu que la disminució horària que ha introduït la LOMQUE en batxillerat i secundària permet a la filosofia acomplir el paper crític que ha tingut tradicionalment?

La reducció horària de la filosofia no és una qüestió testimonial ni una obsessió del ministre Wert, ell és el més modern de tots i és aplicant aquesta «modernor» com ha reduït la filosofia. El problema que mostra és el d’una concepció social general que menysprea les humanitats perquè les considera inútils per a trobar treball o fer guanyar diners a una empresa.

Però més enllà de la càrrega horària que se li assigne a la filosofia en els plans d’estudis, creieu que s’ensenya bé als instituts?

En aquest país molts professors de filosofia i estudiants procedeixen de l’església, i si mirem els llibres de filosofia, transmeten una filosofia molt antiquada, poc atractiva i amb concepcions clarament reaccionàries i legitimadores del poder polític i metafísic. Per això em fa una certa gràcia que aquest professorat defense el paper crític de la filosofia, quan ells ensenyen un tipus de filosofia antiquada. En aquest cas es tracta d’una defensa purament corporativa, només per les hores i la influència social.

Els filòsofs també haurem de fer una autocrítica sobre com fem arribar la filosofia als estudiants. Perquè si no aconseguim fer-la arribar, els responsables en som els missatgers. Quan es comunica bé la filosofia, els joves s’enganxen, i podem posar com a exemples Emilio Lledó o Fernando Savater.

I ja que parlem d’educació, com trobeu la universitat després de les reformes que s’han dut a terme?

El problema ha estat que aquestes reformes han introduït una visió uniforme que ha pres com a model el coneixement científic, i s’ha exportat a la resta. I això quan s’aplica a les humanitats no funciona. En aquest moment, la valoració dels mèrits universitaris fa servir uns criteris exportats de ciències: un llibre o una traducció té poc valor, mentre que un paper per a una revista especialitzada en té molt; però en el cas de filosofia la tasca de traduir justifica una vida. Tinc la sensació que s’està dibuixant una estructura tan rígida que finalment el professorat s’ha d’adaptar a uns esquemes d’estil i currículum que fan que siga perfectament substituïble, i se’n perd l’originalitat, la vitalitat. En aquest context, la vella categoria de llibertat de càtedra ja no significa res.

Heu desenvolupat una activitat periodística i divulgadora molt intensa en la premsa escrita i en la ràdio. Com veieu la funció de l’intel·lectual, en sentit ampli, en la societat actual?

La meua participació en els mitjans de comunicació parteix d’un convenciment: la societat està canviant de tal manera que la vella idea que els lectors vindran a nosaltres ha canviat. Ara s’ha d’anar a buscar els lectors. A Europa, per exemple, tots els diaris de prestigi tenen filòsofs amb seccions fixes perquè es considera important.

Però, a més, pense que només pot fer bona divulgació el bon filòsof acadèmic, el dolent no fa bona divulgació, perquè s’ha de saber molt i saber comunicar-ho. Diderot deia alguna cosa com: «Disculpe que li escriga una carta tan llarga, però no he tingut temps de fer-la més curta», és a dir, és molt complicat sintetitzar, allò més fàcil és enrotllar-se, però dir-ho bé i comprensiblement, és més difícil.

El llenguatge ha ocupat una bona part de les vostres preocupacions intel·lectuals, com creieu que afecten els nous llenguatges dels mitjans de comunicació la manera de pensar?

El llenguatge ens continua constituint com a persones, però també és cert que vivim un empobriment de la capacitat d’expressió. Quan en un diàleg posem una emoticona subsumim les diferents emocions dins d’una categoria molt simplista, mentre que es tracta d’una qüestió més complexa, que necessita paraules i temps per a expressar-se. Heidegger ho deia d’una manera molt clara: segons ell, vivim en un món en què tot ho hem subsumit en un tipus de temps, el del rellotge, però no hi ha temps sinó temporalitats diferents, i cada cosa té el seu temps. Hi ha coses que en necessiten més, com les relacions personals, que no es poden accelerar. 

I la memòria ha estat un altre dels vostres temes recurrents, però si ara tot és a la xarxa, al núvol, quina necessitat tenim de recordar?

Segons deia Walter Benjamin, la memòria ha perdut la seua aura, i l’ha perduda perquè ara ho tenim tot. I ja fa temps que la vam començar a perdre. Fa anys era un succés irrepetible el fet de reposar una pel·lícula clàssica; ara ja no. Els joves d’avui no poden entendre la transcendència d’aquest ritual de la memòria, perquè la disponibilitat absoluta de la memòria acosta el passat al present i fins i tot l’identifica, el confon. No tenim objectivació de la distància, perquè les fotos color sèpia o els vídeos amb soroll ens col·locaven en situació, ens transmetien el temps. Per això ara més que mai necessitem descriptors, professors que seleccionen el passat per assenyalar allò que és important i el seu significat. De fet justament per a això serveix el saber, per a fer de filtre.

Aquests temes em recorden el vostre mestre, al qual heu mostrat l’admiració que la majoria compartim, però quin ha estat el principal ensenyament que el professor Emilio Lledó us ha aportat?

No vull simplificar, perquè la seua figura és molt complexa i seria un error que algú poguera confondre l’evocació d’un professor o mestre amb la fascinació que els seus alumnes sentíem per ell. Per tant no es tracta de l’admiració pel mestre d’uns alumnes encisats, sinó al contrari, ha estat el recorregut professional posterior que hem fet el que ens ha portat a valorar millor el que ell va representar en aquell moment precís; que va estar a l’altura del moment que li va tocar viure, que va fer filosofia d’una manera diferent, que ens va mostrar els corrents filosòfics que imperaven a Europa (entre ells Gadamer, del qual en aquell moment no podíem saber res). Això avui no es comprèn, perquè tot està en Internet, però ell va ser l’introductor d’una filosofia que ací no es trobava.

Darrerament també us heu ocupat molt de l’amor; penseu que les noves formes d’amor aporten alguna cosa nova a la vivència d’aquest sentiment o simplement són la manifestació d’una incapacitat característica d’una postmodernitat impotent?

El que és segur és que és una crisi del model antic, el que no és clar és que hi haja un model alternatiu. L’amor romàntic es critica des de totes bandes, però hem de pensar una cosa, si ens férem la pregunta següent: «Ens agradaria ser estimats, amb una relació sexual satisfactòria, una comunicació òptima, amb preocupacions comunes i aficions compartides», què ens semblaria? La resposta immediata potser seria aquella que això és impossible, però si insistírem de segur que tots respondríem que ens agradaria. La gent no diu que li agrada més el model alternatiu, sinó que hi ha una renúncia del vigent per impossibilitat, perquè estem desil·lusionats. El que ens diu això és que no tenim alternativa, que el model antic té molts problemes, però no sabem si són problemes del model o de la societat, que ha canviat molt i conspira contra aquest. Potser estan sabotejant-lo des de fora.

També us heu preocupat molt de la responsabilitat, però les noves condicions econòmiques semblen apuntar al contrari, a un cert derrotisme, a assenyalar la incapacitat de canviar les polítiques macroeconòmiques. No tornem a un món irresponsable?

Certament vivim temps en què la responsabilitat no és la qualitat més valorada. Tot al contrari, els mateixos polítics volen desresponsabilitzar-se, prefereixen que decidisca la ciutadania, però la seua missió és proposar alternatives, no descarregar sobre la ciutadania aquesta decisió. Ha passat amb la pregunta pel model territorial, sobre la qual alguns grups no s’han volgut manifestar, han preferit evadir-ne la responsabilitat. Són mals temps per a la responsabilitat com a valor polític i moral.

Açò em recorda les vostres opinions sobre les noves formacions polítiques. Com contempleu aquest nou reviscolament polític? Realment introdueixen arguments polítics nous o només els vesteixen per deixar-los igual?

Hem de començar per dir que no hi ha cap cosa que siga absolutament nova, tot allò nou és parcialment nou, per definició. En aquests moviments nous, per tant, hi ha elements de ruptura, és clar, però falta veure si els efectes d’aquesta política són nous. No es tracta de desqualificar per la novetat que proposen, no, però les primeres actuacions semblen copiar models clàssics, com el model d’organització interna amb un secretari general, etc. El que dic és que la novetat s’ha d’acreditar; es pot anunciar, però s’ha de realitzar, si no, no és novetat. Un polític que no arriba al poder i no fa oposició, i diu que ho farà diferent, encara falta veure com ho fa. De moment les polítiques d’aliances no són gens noves, no dic que siguen dolentes, però tampoc es poden vendre com una novetat absoluta.

I un altre tema recurrent en els vostres articles periodístics és el de l’independentisme a Catalunya. Defenseu postures federalistes d’esquerres. Com valoreu la situació actual?

La tensió que hi ha ara mateix no contribueix a la convivència, és cert, però pense  que hi ha possibilitats reals, clares, que en la pròxima legislatura a Espanya es comence una reforma constitucional de signe federal. Una dada: totes les formacions polítiques, tret del PP, són a favor, i les reticències del PP només són procedimentals, no de principi. No tinc la sensació d’un tancament absolut. No crec que siga un escenari negre, crec que és viable, i fins i tot els sectors independentistes si es trobaren amb una oferta que donara satisfacció a alguna de les seues reivindicacions, hi estarien a favor.

I per acabar, Oskar Lafontaine parlava de l’error d’una bona part de la intel·lectualitat europea, que va apostar per la integració, entre ells, Jürgen Habermas. I proposava renacionalitzar l’economia, la política… per tal de poder fer polítiques d’esquerres. Com contempleu aquesta crisi de la visió d’Europa?

No crec que aquest siga el camí. Mirem Grècia, no ha volgut abandonar Europa. La idea de Lafontaine no és més que l’expressió de les tensions que assoten Europa. És la confirmació que el projecte europeu no funciona com s’esperava, que el projecte progressista no està funcionant. Les decisions les prenen Merkel i Hollande, i això no pot ser, perquè menystenen el Parlament i les institucions; això no és bo, el model de l’Europa dels pobles no funciona, i això sí que és un problema.

 

«La reducció horària de la filosofia no és una qüestió testimonial ni una obsessió del ministre Wert, ell és el més modern de tots i és aplicant aquesta «modernor» com ha reduït la filosofia»

«En aquest país molts professors de filosofia i estudiants procedeixen de l’església, i si mirem els llibres de filosofia, transmeten una filosofia molt antiquada, poc atractiva i amb concepcions clarament reaccionàries i legitimadores del poder polític i metafísic»

«A Europa, per exemple, tots els diaris de prestigi tenen filòsofs amb seccions fixes perquè es considera important»

«Quan en un diàleg posem una emoticona subsumim les diferents emocions dins d’una categoria molt simplista, mentre que es tracta d’una qüestió més complexa, que necessita paraules i temps per a expressar-se» 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 11 5 ?
 
FireStats icon Powered by FireStats