0

núm. 30  |  any 2016  

Juan Miguel Company Ramón. Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació. Universitat de València

Inscriure una mirada en el temps podria ser l’acció que millor s’adiguera a l’art cinematogràfic. Ja ho va saber veure així Georges Méliès en els orígens del cinema quan, en intentar plasmar en el nou suport els seus trucs de màgia teatral, va descobrir els dos procediments bàsics per suscitar la sorpresa de l’espectador davant la pantalla. El truc del pas de manovella ­­-la substitució d’un objecte per un altre- feia que, per exemple, una dama fóra reemplaçada per un gerro. I la doble exposició aconseguia que un individu es multiplicara per més d’un davant l’estupor del públic. Molta aigua ha passat per sota dels ponts des de la darreria del segle XIX i amb ella la nostra mirada s’ha tornat més aguda i, tal vegada, menys innocent. La reiterada impressió d’imatges sobre un mateix negatiu fa que aquest perda consistència i es desfaça com la trama d’un vell tapís: les figures en moviment ens semblen, ara, fantasmes.

Sabem de la bona fortuna que la doble exposició té en l’espectacle audiovisual contemporani. En El curiós cas de Benjamin Button (David Fincher, 2008), al nan que interpretava el personatge -un ancià en cos de xiquet segons la paradoxa que cimentava el versemblant ficcional de la pel·lícula-, se li havia esborrat el cap, substituint-lo per un oval blau sobre el qual es va inserir, en postproducció, el de Brad Pitt, que va compondre, a posteriori, el seu personatge. Però ha estat, sens dubte, Robert Zemeckis qui ha portat a l’extrem en Forrest Gump (1994) l’artifici digital: en un reportatge televisiu, davant la pregunta feta per Lyndon B. Johnson al protagonista d’on li havien ferit al Vietnam, Gump es baixa els pantalons davant el president dels EUA i diu: «Al cul, senyor». Un agut crític francès va preguntar a Zemeckis si, sabent que per a qualsevol escolar nord-americà tot el que passa a la televisió equival a la veritat, no li semblava problemàtica l’escena; el realitzador, portat pel seu entusiasme tecnològic, li va respondre que les coses podien refinar-se fins a l’extrem que, mitjançant un programa informàtic de veu, l’ajust de les bilabials d’un discurs de Hitler li faria dir exactament tot el contrari d’allò que estiguera baladrejant.

Algú podria pensar, potser, que una afirmació com la de Zemeckis és reveladora de certa ingenuïtat, cosa que seria equivalent a creure en la candidesa del seu personatge, ja que aquest representa la cara més reaccionària del patrioter conservadorisme EUA. En confondre el bon ús tècnic dels mitjans amb la seua intrínseca bondat, Zemeckis s’alinea amb els mateixos xarraires que busquen la redempció dels mals de l’ensenyament de la secundària implantant els ordinadors a l’aula. Un recent editorial d’El País («El ordenador solo no enseña», 16/09/15) demostrava que no hi ha una correlació entre bons resultats escolars i inversió en tecnologies. L’antífrasi amb què Antoni Brey titulava el seu important assaig –La sociedad de la ignorancia (2011)- és tot un símptoma en què convé aturar-se.

En la cura psicoanalítica, el pacient interpreta el seu saber en termes de veritat. Una veritat no tota que, per ser dita, ha d’estar expressada a través d’una paraula plena. Això mateix era el que afirmava Nietzsche en La genealogia de la moral quan deia que per pensar l’ètica hem de fer-ho des de la filologia. Escapar del plebeisme democràtic nietzschià dels nostres dies suposa que s’òbriga pas en les consciències aquest saber de la falta propi de la personalitat d’excepció que, per a Aristòtil, és el subjecte malenconiós. La malenconia està en les imatges de Toy Story (John Lasseter, 1995) i en Toy Story 3 (2010), on són les joguines que s’acomiaden del seu antic amo per esdevenir signes oberts de referents que encara no han estat anomenats per la seua nova propietària. Més que no convertir-se en dolosos i fraudulents simuladors de la realitat, l’avatar més alliberador i èticament compromès dels ordinadors seria esdevenir objectes malenconiosos.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 3 3 ?
 
FireStats icon Powered by FireStats