0

núm. 32  |  any 2016  

Maria M. Poveda Rosa | Directora d’Arxius. Revista de Ciències Socials. Universitat de València

En una primera aproximació diríem que es tracta d’un espai en el qual es troben els treballadors que venen la seua força de treball a canvi d’un salari i els empresaris o ocupadors que estan disposats a pagar la força de treball. Si es tractara d’un mercat perfecte, en un moment determinat oferta i demanda es trobarien en un punt que indicaria el preu de la mercaderia: el salari. La funció demanda tindria pendent negatiu respecte al salari: com més baixos foren els salaris, més treball demanarien les empreses; mentre que, la corba d’oferta tindria pendent positiu: a salaris més elevats, més gent estaria disposada a treballar. Es tracta d’un mercat competitiu que no sempre funciona amb altres mercaderies i que, afortunadament, a causa de la regulació laboral no ho fa amb el treball.

Malgrat ser un dels conceptes més utilitzats en economia i sociologia laboral, són tantes les traves que alteren el funcionament assenyalat que caldria començar a posar cognoms a l’expressió. Això és precisament el que fan els corrents teòrics que continuen emprant l’expressió mercat, però li donen un contingut diferent.

La visió microeconòmica tradicional és la que més s’aproxima a la concepció de mercat competitiu que suposa, a més, que individus perfectament informats prenen les seues decisions en un marc de lliure competència i flexibilitat sense intervenció institucional. Si aquesta situació de llibertat d’elecció ja és discutible quan parlem de població que no té una altra forma de subsistència, encara ho són més altres de les seues premisses, com l’elecció entre renda i oci com a determinant de l’oferta de treball. Altres visions sobre l’àmbit laboral s’acosten més al món real i qüestionen aquestes imperfeccions. Així, la perspectiva macroeconòmica keynesiana es refereix a la demanda agregada efectiva de productes com el que determina el nivell de producció de les empreses i l’ocupació en un país. Quan hi ha atur, una reducció de salaris no augmenta necessàriament el nivell d’ocupació, ja que té un efecte negatiu en la renda i, per això, en el consum i el PIB. Des d’aquesta perspectiva, l’actuació del sector públic generant ocupació (i salaris) seria la manera d’augmentar la demanda agregada i de millorar les expectatives empresarials i, amb això, la inversió i la contractació.

L’anàlisi marxista parteix de la premissa que les relacions de producció en el sistema capitalista estan marcades per la desigualtat de partida entre els qui tenen la posició de poder, derivada de la seua condició de propietaris dels mitjans de producció, i la d’aquells que solament disposen de la venda de la seua força de treball. La determinació social del salari serà funció d’aquesta relació de poder entre capital i treball que, al seu torn, pot estar influïda per la situació del mercat laboral, per la capacitat organitzativa dels treballadors i per l’actuació legislativa, reguladora i distribuïdora de l’Estat.

Des d’una altra perspectiva que completa l’anterior, el regulacionisme laboral critica l’economia convencional assenyalant que en el funcionament del mercat laboral intervenen valors socials i institucions no mercantils. D’altra banda, el mercat laboral es basa en les desigualtats existents fora d’aquest per a constituir grups de treballadors desiguals en les seues condicions i retribucions, així la demanda de treball (oferta d’ocupació) disposa d’una oferta de treball (demandants d’ocupació) dividida per raons d’edat, sexe, nacionalitat, etc. No hi ha un únic mercat de treball, aquest sols és un constructe ideal que, en la realitat, està segmentat en una pluralitat de mercats regits per diferents normes i condicions laborals, pel diferent pes de sindicats, col·legis professionals, etc.

Com s’ha intentat argumentar, parlar del mercat laboral és com a mínim científicament imprecís i impropi. No obstant això, amb la generalització del seu ús es normalitza el tractament del treball humà com qualsevol altra mercaderia, la qual cosa és una de les conseqüències del que, entre altres, Polanyi (1989) va definir com a totalitarisme econòmic. La millor prova de l’afirmació anterior ens l’ofereix el que en els comptes macroeconòmics  internacionals es considera treball i no treball: només les activitats generadores de flux monetari, independentment de si cobreixen necessitats socials, són percebudes com a treball. Dedicar esforç dotze hores al dia per a aconseguir aigua i menjar per a una família a Àfrica no li dóna a una dona categoria de població activa. Estar durant mesos en un lloc de control esperant l’ordre de llançar un míssil, sí que permet a qui ho fa figurar com a població activa. D’igual manera, les estadístiques recullen la població laboral distingint dins la població en edat laboral (més de 15 anys) com laboralment actius aquells que estan ocupats o buscant activament ocupació (població activa = població ocupada + aturats que estiguen disponibles i busquen activament ocupació). La resta és classificada com a inactiva (jubilats, estudiants, treball familiar…), encara que dediquen esforç, temps i habilitats a solucionar necessitats socials, com pot ser el cas de les dones dedicades a treballs reproductius familiars. Produeixen béns i serveis no mercantils que satisfan necessitats, però el seu treball no genera directament fluxos monetaris.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 11 4 ?
 
FireStats icon Powered by FireStats