núm. 32  |  any 2016  

Eduard Ramírez

Germans majors, mentors, tutors o companys complementaris, són diverses maneres de dir una experiència que capgira la manera de viure, murs endins, dels centres d’educació secundària. La solidaritat, la cooperació, l’aprenentatge entre iguals i la millora de la convivència, guien un model transformador que mostra efectes positius en diferents nivells: reducció i prevenció dels comportaments conflictius, millora dels resultats acadèmics, dinàmiques inclusives, descobriment de capacitats, reforçament de l’autoestima o suport mutu, entre d’altres.

«És una experiència superxula que ens ha canviat la vida a l’institut. Pràcticament no tenim problemes de disciplina i es respira un ambient de bon rotllo que dóna gust». Aquestes paraules de Pilar Pérez Esteve, orientadora de l’IES La Sènia de Paiporta (l’Horta Sud), són una bona manera de mostrar l’impacte enorme d’un canvi de perspectiva. De pensar els centres educatius com a institucions de control a considerar-los com a comunitats de vida construïdes des de la participació. Evidentment en tots dos casos continuen els horaris i les exigències acadèmiques, però la perspectiva d’insatisfacció del primer erosiona les relacions i desgasta les persones. Mentre que el segon obri una via creativa a la cooperació, la implicació personal amb el centre i la responsabilitat compartida.

«Aprenem al llarg de tota la vida, i en totes les situacions. Ser-ne conscients permet aprofitar millor les possibilitats», recorda Encarna Cuenca, professora de Dibuix fins el seu nomenament com a presidenta del Consell Escolar Valencià i promotora del projecte Pigmalió a l’IES Berenguer Dalmau de Catarroja (l’Horta Sud); un programa en què uns estudiants fan de mentors, de tutors, d’uns altres habitualment més joves, i els acompanyen en els avanços de la seua formació. Cap al 2012 es va detectar una extensa desmotivació entre l’alumnat, unit a les etiquetes i als estereotips tan abundants entre els adolescents. Calia mostrar als joves que podien aprendre, i per tant transformar la seua situació, i també investigar vies d’aprenentatge cooperatiu, a partir de la teoria de les intel·ligències múltiples, i amb molt de diàleg. Des de la responsabilitat de l’autoorganització i el protagonisme d’ensenyar allò en que cada persona destaca i treballa bé, sorgia l’alternativa d’un programa solidari, per compartir recursos i necessitats. Una educació inclusiva, no competitiva, que genera forts lligams emocionals des del vincle personal: «És absolutament necessari impulsar oportunitats d’aprendre entre iguals», diu Cuenca.

En l’àmbit educatiu, sovint s’ha posat l’èmfasi en conceptes enlluernadors, com ara qualitat, rànquing o excel·lència, que en l’aplicació pràctica arrosseguen càrregues de competitivitat, individualisme i disgregació, i transformen l’escola en una selecció excloent. Aquests processos ideològics troben els seus orígens en els anys 80 del segle XX, com recorda Owen Jones en Chavs. La democratización de la clase obrera: «El thatcherisme fomentava una nova cultura en la qual l’èxit es mesurava pel que un posseïa. Els que no s’hi adaptaren havien de ser menyspreats. L’aspiració ja no consistia en què les persones treballaren en comú per tal de millorar les seues comunitats; s’estava redefinint com aconseguir més per a un mateix, sense importar-ne els costos socials». Ben al contrari, la convivència escolar guia els projectes de mentors. I segons Eugenia Lafuente, professora del cicle formatiu de grau superior d’Integració social i coordinadora del Pigmalió en els cicles formatius del Berenguer Dalmau, més que la millora del rendiment acadèmic, el projecte busca «l’arrelament i ancoratge del menor al centre educatiu, el reforç de la sensació de pertinença, el desenvolupament de la seua intel·ligència emocional, i de les habilitats socials i personals, com l’autoconeixement, l’autocontrol o la motivació».

Mónica Montoro, professora de Filosofia, coordina el projecte Enséñame tus trucos a l’IES María Moliner de Sagunt (Camp de Morvedre) i en defineix els tres objectius fonamentals: promoure la cooperació entre l’alumnat; millorar la transició entre primària i secundària; i contribuir al desenvolupament de la competència social i ciutadana i la d’aprendre a aprendre.

Beneficis del sapere aude

Els efectes d’aquestes experiències són molt positius. Els beneficis apareixen molt prompte, com també confirma Susana Sánchez, professora de Metodologia de la intervenció, que coordina el recent programa d’acompanyament a l’IES Jordi de Sant Jordi de València. Si bé cada experiència guia les adaptacions més convenients en cada centre, a tot arreu «aporta creixement personal i major implicació i motivació, ja que fomenta la relació positiva entre iguals. I per al professorat és aire fresc buscar punts forts i potencialitats en l’alumnat», diu Eugenia Lafuente. «Donem visibilitat als millors alumnes, que no són sols els que trauen bones notes, sinó els generosos, disposats a fer un pas avant pels seus companys, que ofereixen el seu temps i la seua força a uns altres», i Pérez Esteve rebla: «L’energia negativa es contagia, però la positiva molt més».

Montoro en destaca la «bona acollida que ha tingut entre el professorat, les famílies i l’alumnat. L’hem perfeccionat, amb parelles més compatibles que eviten els abandons. Un alumne per tutor genera major complicitat. També hem incorporat cibertutors, que guien i aconsellen els més menuts en l’ús responsable de les tecnologies». Al seu torn, Lafuente diu que han après que «era millor qualitat que quantitat de mentoritzacions», i han afinat «amb molta claredat els perfils dels participants». Entre els reptes actuals, busquen «aconseguir major col·laboració i intervenció amb les famílies, i consolidar les eixides lúdiques, esportives i culturals d’alguns caps de setmana».

La cooperació retorna arrelament i identificació, mentre la confiança i el protagonisme donen fruits de responsabilitat i d’autonomia. «Els estudiants han de ser el centre del sistema educatiu, no és cert? Tot ha d’orientar-se a educar persones amb coneixements i competències, persones sàvies i bones persones. Però poques vegades se’ls dóna veu i protagonisme. Cal canviar la mirada: involucrar-los en la presa de decisions, delegar-los responsabilitats. Els adolescents tenen criteri i molt bones idees. Si els preguntàrem més, ens sorprendríem». Així resumeix Pérez Esteve el repte global amb entusiasme. L’objectiu d’un programa de mentorització és col·laborar en l’èxit personal de l’adolescent o jove, que estiga a gust amb si mateix, i tornar-li o crear-li la confiança dins d’una sociabilització sana. «Un problema de l’escola és que no trasllada en positiu la gran quantitat de coses bones que tenen els joves», conclou Encarna Cuenca.

Mentre somriu, Pérez Esteve apunta: «Els adolescents tenen una energia infinita. Poden fer-te la vida impossible o poden orientar la seua força a millorar la seua realitat». Les experiències esmentades conviden a atrevir-nos a saber i comprovar-ho en el nostre àmbit pròxim. Atrevir-nos a confiar en els altres per tal d’avançar junts en l’aventura vital d’aprendre.

«Participar és educar en democràcia i en responsabilitat»

Óscar Moreno i Delgado (València, 1994) és conscient que transformem els espais amb la nostra acció quotidiana. Per això, a més d’estudiar el grau en Filosofia, ha exercit diverses representacions com a estudiant, i ara com ara és mentor del Programa Entreiguals i membre de la Sindicatura de Greuges de la Universitat de València. Abans s’hi havia implicat en associacions d’alumnes de l’Escola d’Adults i de l’Institut Berenguer Dalmau de Catarroja on també fou mentor del projecte Pigmalió.

E. Ramírez

Com recordes la teua experiència com a voluntari Pigmalió? Què t’hi va motivar?

En la meua època d’institut, vaig prendre consciència de la importància que té el compromís amb l’entorn i llavors van començar a aflorar les inquietuds socials d’una manera més activa. Després, malgrat que ja havia deixat l’institut, hi vaig continuar col·laborant, i la professora Encarna Cuenca em parlà d’un projecte per a ajudar els xiquets amb problemes de fracàs escolar o similars. Em va semblar una idea genial. Primer perquè era un projecte de cohesió i integració social enorme, i segon perquè connectava amb la idea que el centre s’ha d’obrir a la comunitat, i que els antics membres podem conservar els lligams amb participació activa.

En què consistien les teues tasques com a mentor?

Volia que em veieren com a algú en qui poder confiar, per tal que ells estigueren més còmodes amb la seua vida al centre i per ajudar-los en el que necessitaren.

Quins ensenyaments personals aporta la participació?

Sovint et sents frustrat perquè veus que mai podràs arribar al que vols. Però d’això també s’aprèn: a veure que tot en la vida no serà com nosaltres desitgem, que hem de mantindre la il·lusió però alhora ser pragmàtics. I sobretot, crec que la participació aporta autoestima, confiança i seguretat en un mateix; sensació d’inclusió, de pertànyer a l’entorn i veure que n’eres una part fonamental.

Com valores l’obertura institucional a les aportacions estudiantils?

Els centres educatius funcionen de manera vertical, el professorat és la figura d’autoritat que els gestiona. En base a la superioritat sapiencial, pel coneixement que transmeten, i vivencial, per l’experiència, mentre l’alumnat se’n va. Això fa que l’estudiantat no participe ni dins ni fora de les aules. Defenc que l’alumnat no participa perquè no es fomenta i perquè no és una participació real, però també pense que una bona part no ho fa perquè no ho necessita, no és una de les seues prioritats.

Mentor a l’institut i a la universitat…

Són processos diferents, però s’assemblen en l’orientació i el suport, a partir de l’experiència que aporta el mentor. Canvien les necessitats, els adolescents han de superar entrebancs  acadèmics i personals, i s’ha de treballar amb ells per conscienciar-los, estar-hi més damunt. A la universitat cal ser font d’informació, però quan t’ho demanen.

Què destacaries de la implicació de l’estudiantat?

L’alumnat és el centre del sistema educatiu. Però és un centre passiu. Això fa que veja la institució des d’un punt de vista imposat i hi perda l’interès, tant a participar-hi com en la vida acadèmica. Promoure la participació significa tindre en compte l’estudiantat, que tinga part de la seua educació, de la formació i del seu propi entorn. Participar és educar en democràcia i en responsabilitat.