núm. 32  |  any 2016  

Joan Carles Girbés | Editor de Sembra Llibres

Un dia qualsevol, tafanejant vides alienes a Facebook podem ensopegar amb una inesperada recomanació literària. Aquell títol que ha regirat els sentiments d’una «amistat» que ha sabut condensar en poques línies els punts forts d’un volum que sembla escrit per a nosaltres. Buscarem amb ànsia l’exemplar (físic o digital) i el devorarem en poques hores, i el comentarem a les xarxes amb l’entusiasme que provoquen les obres que ens trasbalsen, i rebrem noves recomanacions que també despertaran la nostra curiositat. I així, potser sense pretendre-ho, esdevindrem, de nou, lectors. Com quan érem infants.

És obvi que llegir ens enriqueix, i l’experiència pren una nova dimensió quan en parlem, quan la compartim, quan esdevenim prescriptors al nostre cercle més pròxim. Però si girem la vista enrere ens adonarem que aquell hàbit de llegir i comentar llibres que ara hem redescobert amb la tecnologia com a aliada el vam aprendre, com tantes altres lliçons, durant la llunyana etapa escolar. Segurament vam fer un llarg punt i a banda quan vam prioritzar en el nostre quefer diari els deures de l’institut i la facultat, les relacions personals o la recerca de feines amb què alimentar no només l’esperit. Siga com siga, hi hem tornat perquè abans vam ser-hi.

És difícil determinar fins a quin punt ens va marcar la passió d’aquell mestre o mestra que ens feia viure cada aspecte del currículum educatiu com si fóra el més important que mai escoltaríem. Ens emmirallem, de menuts, en els referents adults. I un mestre lector és el millor guia que podem trobar per moure’ns amb encert entre la inabastable oferta editorial.

Una de les claus per encomanar el gust per la lectura és connectar-nos amb l’obra adequada en el moment adequat. L’antropòloga françesa Michèle Petit afirma que cal prescriure en la infantesa «llibres que els porten notícies d’ells mateixos». Certament, els relats que han quedat tatuats al nostre imaginari són aquells que ens van emocionar perquè ens parlaven de tu a tu, sense intermediaris ni distàncies. «Un llibre ha de ser una destral per al mar gelat que portem a dins», deia Kafka fa ja un segle, i es preguntava: «Si el que llegim no ens desperta com un cop de puny, llavors, per a què llegim?». L’interrogant ha de trobar una resposta distinta depenent de l’individu, de l’edat i de múltiples circumstàncies personals, perquè la matèria de què estan fets els lectors sí que es crea, i també es destrueix amb extrema facilitat; però, sobretot, es transforma. No llegim el mateix d’adults que de menuts, és clar, però tampoc llegim de la mateixa manera ara que abans.

La irrupció de la tecnologia ens permet llegir en pantalles no només literatura, sinó també continguts multimèdia, formatius i lúdics. Hem deixat enrere, potser per sempre, la quietud amb què passàvem les pàgines d’un llibre, i ara interrompem la lectura al ritme dels xiulits del Whatsapp, tal i com el cinema vist en televisió es veu mutilat cada quart d’hora (o menys) pels anuncis publicitaris. Són els signes del temps, que han deixat obsoletes les notes a peu de pàgina, ara que podem consultar amb un click qualsevol informació al mòbil.

Però no oblidem la funció cabdal del professorat, perquè més d’una història d’amor als llibres va començar un dia a classe, quan el mestre va justificar un lleuger retard confessant amb la mirada perduda que no havia pogut dormir després de llegir una història que el tenia atrapat entre les pàgines. I tot seguit, una pausa breu. I la veueta d’intriga que ix del company de pupitre: «Quin llibre era, mestre?».

La llavor està sembrada.