0

núm. 32  |  any 2016  

«La medicina alternativa és perillosa»

Pot la quiropràctica ser perillosa? Què hi ha de veritat en les medicines tradicionals orientals? És l’homeopatia el sucre més car del món? José Miguel Mulet, professor de Biotecnologia a la Universitat Politècnica de València, proposa a Medicina sense enganys un recorregut mordaç en què sotmet les considerades pseudomedicines al sedàs del rigor científic. Amb un to irònic i del tot accessible, Mulet fa per desemmascarar disciplines com l’acupuntura o el reiki que, al marge de la medicina convencional, han trobat el seu espai a la societat occidental dels últims anys. I apel·la a la responsabilitat del professorat perquè els alumnes raonen i desenvolupen un esperit crític.

Manel Marí | Fotografies: Miguel Lorenzo

Per què aquest llibre i per què ara?

Vaig començar amb la divulgació científica amb un blog, Tomates con genes, i la majoria d’entrades tenien a veure amb la meua trajectòria professional: biotecnologia, transgènics… Però, de tant en tant, també tocava aspectes de pseudomedicina, perquè és un àmbit en què hi ha molta mentida i molta desconeixença. Al mateix temps, l’oferta de llibres de pseudomedicina és abundant a la secció de ciències i de salut de qualsevol llibreria: guariments miraculosos, dietes per a qualsevol cosa…, mentre que els llibres que, des d’una base científica, t’expliquen què és la medicina i què la diferencia d’altres pràctiques, hi escassegen. Per això, quan Ediciones Destino em va oferir de publicar un llibre després de Comer sin miedo, vaig plantejar Medicina sense enganys.

Cal parlar, literalment, dels perills de la medicina alternativa?

La medicina alternativa o, com es diu ara, complementària o integrativa, és perillosa. És cert que l’homeopatia no té efectes secundaris, però si tens un problema de salut i, en comptes de seguir un tractament efectiu, prens pastilles de sucre, la malaltia farà el seu curs. O, recordem el cas d’Steve Jobs, el fundador d’Apple, que tenia un tumor de pàncrees operable i que el volgué tractar només amb sucs de fruita, amb els resultats que tots coneixem.

Això serien perills «per omissió»…

Sí, però també hi ha pseudomedicines que tenen perill directament. Alguns tractaments que es donen en les medicines naturals poden ser molt tòxics, com l’aristolòquia, que és un gènere de plantes que ha produït casos de càncer de bufeta. També hi ha alternatives com la quiropràctica, que fa manipulacions molt agressives de l’espina dorsal i que poden produir, fins i tot, lesions letals.

I, encara així, proliferen les medicines alternatives?

No proliferen ara més que abans. Avui tenim homeopatia, naturopatia… però a les pel·lícules de vaquers ja eixia el carretó que arribava al poble amb potingues per a fer créixer els cabells; a l’edat mitjana hi havia curanderos… No hi ha res de nou en el món de la pseudomedicina. Sí que és cert que te n’assabentes més, perquè hi ha més canals de comunicació: Teletienda, Internet… Però sempre han existit i existiran, perquè sempre hi ha hagut gent amb necessitats i gent disposada a aprofitar-se’n. Com que no hi ha cap base científica, per a crear una pseudomedicina, només fa falta tenir imaginació i do de paraula.

Tenim realment un problema amb les pseudoteràpies?

Els casos greus, de gent que patisca una malaltia i es deixe el tractament per haver fet cas a un estafador vull pensar que són excepcionals. La gent, quan té una malaltia greu, va al metge i a un tractament convencional. Una altra cosa és anar a una farmàcia per un mal de gola i que t’hi recepten homeopatia, o que et faça mal un braç i vages a un quiropràctic. Als pseudometges, el que més els interessa són les afeccions lleus, perquè se’n van a soles. Els refredats, com tothom sap, amb medicació duren set dies, i sense medicació, una setmana. Aquesta és la quota de mercat que busquen. La presència de la pseudomedicina en els àmbits d’afeccions de baixa intensitat és brutal.

I per què hi ha metges titulats que recomanen homeopatia o acupuntura?

Hi ha metges que veritablement creuen en això, però entrem en la dualitat creença-raó. També hi ha metges jueus, cristians o musulmans. Però un metge que està actuant com a homeòpata o com a acupuntor, no està actuant com a metge, perquè si li demanes els assajos clínics que demostren que aquestes teràpies funcionen, no te’ls donarà, en canvi, sí que ho farà un pediatra si li preguntes per una vacuna. I després està el tema econòmic. Moltes companyies de pseudomedicina subvencionen congressos, col·legis, conferències… El codi deontològic diu que un metge ha de donar el millor tractament i que aquest ha de tenir una base científica. Hi ha un conflicte evident entre el codi deontològic i l’actitud d’alguns professionals.

Hi ha, com se sent, una mena de dogma cientista?

Algú pot pensar que és un dogma, però no és cert. La ciència és un mètode, una forma d’entendre la realitat que es basa en l’experimentació. Després hi ha les creences, que són lliures. Si a tu et diuen que hi ha un remei que, tot i no tenir cap mètode científic darrere, t’ho cura tot i no té efectes secundaris, i si a banda ho amaneixen amb una història suficientment emocional, et poden convèncer. I quan una persona està convençuda, no hi ha ciència que valga, perquè estàs apel·lant a les seues creences, no a la seua raó. No serveix de res que li mostres estadístiques o controls: a ella, «li ha funcionat» i amb això n’hi ha prou. És com quan qüestiones una determinada religió adduint que no hi ha cap prova objectiva que aquesta religió siga vertadera: a qui hi creu, tant li fa.

Amb tot, penseu que s’hauria de fer alguna cosa respecte a això des de l’educació?

Els professors tenen molta responsabilitat, perquè formen el caràcter dels alumnes. D’aquesta manera, quan un professor de química explica conceptes bàsics com el nombre d’Avogadro, ja té les eines per a dir que l’homeopatia és una bajanada: si vas diluint una substància, al final no queda res del seu principi actiu, l’has diluïda tant que passes del nombre d’Avogadro i només queden molècules d’aigua. Això, els homeòpates ho estan negant cada dia, i és química de batxillerat. I un professor de física, quan explica la mecànica quàntica, pot desemmascarar les teràpies que es diuen quàntiques, perquè aquesta funciona sols en l’àmbit microscòpic. En l’àmbit macroscòpic funciona la mecànica clàssica.

Ho abordaríeu, així, des de les matèries de ciències?

No només. Un professor de filosofia pot parlar de filosofia de la ciència, de com ha servit el mètode científic per a conèixer el món on som i com la pseudomedicina s’allunya d’aquest mètode. Fer que els alumnes raonen, que tinguen un esperit crític i aportar-los les eines perquè el tinguen és una cosa que, entenc, ja fan els professors. Molts lectors del meu blog són professors de secundària, he fet moltes xarrades en instituts, i hi veig que cada volta estan més implicats a fomentar el pensament crític i a separar la pseudociència de la ciència.

En aquest sentit, com valoreu que la LOMQUE haja retallat l’ensenyament de la filosofia en el batxillerat?

Doncs malament. Crec que la filosofia genera un marc de pensament molt útil com a fonament per a adquirir qualsevol tipus de coneixement. Això sí, alguns continguts de l’assignatura són millorables. Recorde haver passat el meu tercer de BUP parlant de psicoanàlisi i llegint llibres de Freud, quan hi ha coses molt més interessants.

I, des d’un pla més general, com a científic, defenseu una presència forta de la troncalitat de les humanitats en l’ensenyament?

Sí, sens dubte. Els alumnes de ciències han de tenir assignatures d’humanitats, de la mateixa forma que pense que la gent que estudia humanitats hauria de tenir alguna assignatura general de cultura científica o de pensament científic. Separar les anomenades dues cultures és una gran errada.

Un model d’assignatura com Educació per a la ciutadania seria un bon marc per a aquest tipus d’ensenyament? Què en penseu de l’eliminació?

Crec que ha estat una oportunitat perduda. La idea de partida era bona, però potser s’han comés algunes errades que han estat aprofitades políticament. Conec el món de l’ensenyament i sé que hi havia professors que feien una tasca encomiable, en canvi també n’hi havia d’altres que… millor deixem-ho córrer.

Una de les defenses de les teràpies alternatives és que la ciència no ha descobert encara els mecanismes amb què funcionen.

La ciència funciona, primer, observant un fenomen i, després, descrivint-ne les lleis. En el camp de la pseudomedicina s’han fet les lleis i després s’han buscat les dades que les justifiquen. És un raonament anticientífic. Argüeixen que s’ha demostrat que molts medicaments tradicionals eren vàlids, com la quinina. I tenen raó! Però hi ha una diferència: la quinina estava en ús i no vàrem conèixer el seu mecanisme fins molt de temps després. Però, quan feien un assaig i donaven a una gent quinina i a una altra gent només li ho feien creure, els primers milloraven molt més que no els segons. El problema és que, amb les pseudomedicines no tenim ni tan sols l’evidència que funcionen. La ciència potser no hi ha arribat, però és que potser no hi arribe mai!

I, amb l’exemple de la quinina, no pot passar el mateix amb alguns dels típics remeis de la iaia, que encara no s’hagen investigat prou?

La investigació en medicina és enorme, perquè hi ha molts diners darrere. Si un laboratori patenta un tractament nou, la competència no hi podrà accedir durant els pròxims vint anys, de manera que n’amortitzarà la inversió. Per això s’està investigant absolutament tot, el que es pensa i el que no es pensa. Qualsevol medicina natural o tradicional està sent investigada amb una exhaustivitat brutal.

Però hi ha molta gent que sosté que li han funcionat…

És perfectament respectable, però cal tenir en compte que traure informació en medicina suposa filtrar a partir de moltíssims casos particulars, perquè la percepció és molt fal·lible. El que algú pot pensar que li ha funcionat es pot intentar en dues-centes persones i que només li funcione a un 5%. O pot pensar que li ha funcionat el tractament, quan la malaltia s’hauria curat igualment. L’ experimentació en medicina es fa per separar el gra de la palla, les experiències individuals entre moltíssimes experiències individuals.

Ho reduiríeu tot a una qüestió d’efecte placebo?

La interacció entre la base fisiològica i el comportament és un camp fascinant i molt nou. El placebo és un efecte que fa que, només amb la consciència que t’estiguen tractant, ja notes una millora, encara que aquesta millora puga ser irreal, o que siga real no ja pel tractament, sinó per la teua actitud envers la malaltia. És un efecte molt potent i molt estudiat, i per això en tots els assajos clínics se n’aplica un control. L’amiemfuncionisme és una fal·làcia típica que s’evita introduint els controls de l’efecte placebo en l’experimentació.

I la farmacologia convencional, és infal·lible? Podem parlar, per exemple, de fàrmacs que s’han hagut de retirar…

És cert que hi ha fàrmacs que, havent superat anàlisis clíniques, s’han hagut de retirar del mercat perquè no se n’ha tingut en compte algun aspecte. Recordem el cas de la talidomida, que va ser un cas molt dramàtic, però gràcies a aquesta els controls són ara més estrictes. La medicina convencional té errades, però, en general, encerta. I, de fet, aquestes errades serveixen per a no cometre-les en el futur. Adduir que la medicina convencional ens mata és un argument pobre. I recordar la talidomida per afirmar que l’homeopatia sí que funciona perquè no és nociva, també.

Com veieu l’estat de la divulgació científica?

Jo la veig bé. Abans, en els mitjans de comunicació convencionals i generalistes sols hi havia un Punset, un Sánchez Ocaña o un Rodríguez de la Fuente. En arribar Internet, qualsevol amb un ordinador pot fer un blog, i molta d’aquesta gent ha acabat interessant a editorials o a programes de televisió… Ara hi ha molta més oferta i un interès que fa uns anys no hi havia. En definitiva, entenc que corren bons temps per a la divulgació científica.

Però també són bons temps per a la divulgació pseudocientífica?

Sí, encara n’hi ha molta, però alguna cosa s’ha aconseguit. Fa poc, apareixia un article sobre els beneficis de l’homeopatia o els de la dieta de la carxofa sense buscar-ne un contrapunt. Ara també tenen en compte gent que pot aportar una visió crítica sobre el tema. De fet, la informació sobre l’homeopatia, els últims mesos, ha estat majoritàriament crítica. I això és el resultat d’anys de picar pedra de gent que parla des del punt de vista de la ciència.

Tenim una certa tendència a mitificar la medicina tradicional oriental. Per què?

Al meu poble diuen que «el sant de lluny fa més miracles», i als Estats Units, que «l’herba del veí sempre és més verda». Totes les societats tenen una tradició cultural referida a la salut que té més a veure amb l’etnologia que no amb la ciència mèdica. Algunes tenen una base, però moltes són una mena de religiositat aplicada a la curació. Per què ens fascina la medicina tradicional xinesa i no la de Botswana? Per l’exotisme. Quan a Europa es posaren de moda les pel·lícules d’arts marcials és quan va arribar l’acupuntura, com un efecte secundari d’aquell interès. L’acupuntura, a Europa, és molt recent, i ve de l’època de la New age i de la fascinació per la cultura oriental.

I és més verda la seua herba? Fa més miracles el seu sant?

Òbviament, no. Si mirem les dades, l’esperança de vida, la mortalitat infantil… milloren després de la Guerra Mundial, quan hi entra la medicina occidental. A Xina la gent té encara molta fe en la medicina tradicional, però quan estan malalts de veritat van a un hospital. Sí que és cert que hi ha fàrmacs que eren abans en la medicina xinesa i després s’ha demostrat que funcionen, com l’artemisinina, que és un remei eficaç contra la malària. Però també hi ha molt de frau. Per exemple, s’ha trobat un remei natural, d’una marca en concret, que donava bons resultats contra la impotència. Però era perquè duia, directament, pastilles de viagra triturades!

 

J. M. Mulet, Medicina sense enganys. Tot el que has de saber sobre els perills de la medicina alternativa. Traducció de Sabina Galí i Camil·la Muntada. Editorial Pòrtic, Barcelona, 2015, 387 p.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 8 15 ?
 
FireStats icon Powered by FireStats