núm. 33  |  any 2016  

«Hem d’aconseguir una part del pastís per a tothom en lloc de lluitar per unes molles»

Curtis Chin és un escriptor i director de cinema americà que acaba d’estrenar la pel·lícula documental Tested en què s’aborda la lluita de les famílies novaiorqueses perquè els seus fills accedisquen a una de les escoles públiques d’elit. La cinta de Chin segueix una dotzena d’estudiants de vuitè curs de races, cultures i nivells socioeconòmics diferents, que aspiren, mitjançant la superació d’una prova estandarditzada, a les millors places escolars. En la base de Tested hi ha les desigualtats extremes d’una ciutat com Nova York, on els negres i els hispans, que són el 70% de la població en edat escolar, representen menys del 5% a les escoles secundàries públiques d’elit, mentre que americans i asiàtics constitueixen fins al 73%. Curtis, que ha dirigit també Vincent who? El mundo según Jim i The big V, és actualment professor visitant de la New York University.

Carmen Carmona | Fotografies: Miguel Lorenzo

Què us va motivar a fer un documental sobre l’impacte de les proves sobre l’alumnat novaiorquès i les seues famílies?

N’havia acabat un sobre la igualtat racial als Estats Units quan vaig llegir un article en el New York Times sobre les escoles novaiorqueses que em va inspirar. També la meua experiència personal m’havia fet veure que no tothom havia tingut com jo unes oportunitats tan meravelloses gràcies a l’educació pública de qualitat que vaig rebre, i em preguntava per què.

La pel·lícula dóna molt de protagonisme a la veu de les famílies.

Durant la filmació ens vam adonar de quant els importava participar-hi. Crec que moltes vegades, quan véns d’una família immigrant o pobra, tens la sensació que a ningú no li interessa la teua història i no se’t pregunta quina importància té per a tu l’ensenyament.

Al vostre país hi ha actualment certa controvèrsia al voltant de les proves estandarditzades.

Als Estats Units, les persones que debaten els canvis de les polítiques educatives tenen una història pareguda, sovint són gent de classe mitjana alta amb estudis universitaris i, per això, la seua perspectiva sobre l’ensenyament públic és molt diferent de la que tenen els immigrants i les persones amb ingressos baixos. Per exemple, tothom que vam entrevistar volia que als seus fills els anara bé a l’escola, però les famílies pobres s’enfrontaven a reptes addicionals. Per exemple, hi havia el cas d’una mare que no deixava anar el seu fill als tallers gratuïts de preparació de la prova perquè era massa perillós tornar a casa sol de nit. Als barris de classe mitjana no s’han de calfar el cap per això.

Ara hi ha un gran debat sobre la quantitat d’exàmens que cal fer. Estic d’acord que en fem massa i que comencem a emprar-los per a mesurar coses en les quals mai no s’havia pensat. Per exemple, ara fem ús dels resultats per decidir la remuneració del professorat o si una escola hauria de romandre oberta o no. Dubte que els exàmens s’hagen creat amb aquest propòsit, i és obvi que no és just per al professorat. Crec que la qüestió és trobar-hi l’ús adequat i la freqüència adient.

Amb la pressió que desencadenen aquesta mena de proves, sovint el professorat se centra a preparar els estudiants per a l’examen i potser se n’obliden de l’aprenentatge?

Un gran nombre de professors fan el que anomenem ensenyar per a l’examen, en part perquè s’hi juguen la seua feina. A Nova York, es fa un examen basat en continguts, i és per això que no sents la gent demanar que els eliminen. El que es critica és la preparació per a l’examen, perquè  és injust que algunes comunitats tinguen més preparació que d’altres o que tinguen accés a centres de primària millors. L’organització que s’enfronta a aquest sistema no ha dit en cap moment que ens caldria traure’ns de damunt l’examen.

La meua opinió va canviar una mica mentre feia el documental perquè es van publicar tres informes independents en què es mostrava que el nombre de xiquets negres baixaria encara més si la política d’admissió fóra diferent. Això té sentit perquè, per exemple, hi ha gent que diu que s’hauria de fer una entrevista per a conèixer els alumnes aspirants. Malauradament, qui es veu en desavantatge en una entrevista són els xiquets immigrants que no parlen anglès a casa, o aquells amb un determinat trastorn de la parla. També es diu que caldria emprar l’assistència escolar com a factor de selecció. Però els xiquets pobres tenen molts més problemes per anar a escola, com ara responsabilitats extra a casa. Els estudiants procedents de famílies de classe mitjana poden esquivar les dificultats del sistema i si bé, en teoria, té sentit un enfocament més holístic de l’admissió, en la pràctica, aquest només fa més greus els desavantatges als quals ja s’enfronta una part de la població. En definitiva, no es pot parlar d’aquestes desigualtats si no parles de l’efecte que la pobresa i el racisme tenen sobre totes les coses. I, certament, l’examen és el més xicotet dels seus problemes.

Aleshores, no us mostreu tan contrari a les proves.

Especialment perquè aquest examen està basat en continguts, i perquè sincerament és el tipus d’examen que qualsevol xiquet hauria de poder aprovar sense haver d’estudiar. Així és com es va plantejar en un principi. Així que ara estic menys en contra dels exàmens que abans, perquè me n’he adonat que l’examen és imperfecte, però les altres opcions són encara pitjors. Al cap i a la fi, atès que vinc del món creatiu, dubte que aquestes escoles siguen per a tothom, perquè són centres molt enfocats a ensenyar matemàtiques i ciències, i en aquestes matèries potser un examen estàndard és una mica més acceptable perquè és una qüestió de raonament deductiu. Sé que ara és moda parlar dels programes STEM (Science, Technology, Engineering and Mathematics), però cal no oblidar que hi ha programes d’art i carreres als quals també hauríem de dirigir els xiquets per què s’hi dedicaren. La qüestió és si la formació superior és només una cosa que fem per trobar feina o és quelcom que fem per millorar a escala personal i canviar la nostra manera d’entendre el món. Potser no cal actuar d’una manera tan estratègica a l’hora de triar una feina, pensant en quines considerem que seran les carreres del futur.

Quin efecte ha tingut el documental entre la comunitat educativa?

M’ha sorprès l’interès que ha suscitat. He rebut invitacions d’una dotzena de països, de la Xina a Sudàfrica, per a veure’l. Mai esperes que ocórreguen coses així, però treballem amb l’esperança que els nostres documentals tinguen un efecte. Atès que la nostra pel·lícula no pren cap posició respecte als exàmens, ni a favor ni en contra, permet que tothom es replantege coses, perquè crec que és l’única manera de trobar solucions: si tot el món respira, fa un pas enrere i tracta de treballar amb altres persones per trobar eixides noves.

Pel que fa a la qüestió de la seua naturalesa global, crec que, com a estatunidenc, sempre és una situació estranya perquè reconec l’efecte que el nostre país té arreu del món a l’hora de modificar qualsevol tipus de política. Coses que hem decidit als Estats Units s’estenen molt de pressa per tot el món, cada vegada més. No sé si això és bo o no. Realment no ho sé. I sé que desitjaria que de vegades als Estats Units ens haguérem aturat una mica.

Creieu que realment un treball com el que heu fet pot motivar la reflexió dels educadors?

Crec que el fet que tantíssims educadors s’hagen ofert per emprar el documental en els seus programes educatius, i que els sindicats del professorat s’hagen posat en contacte amb nosaltres per mostrar-lo als seus afiliats, indica que està tenint repercussió. El vaig fer pensant en els professors i els pares, i per això estic molt entusiasmat. El que m’ha sorprès ha sigut el fet que sociòlegs, psicòlegs i orientadors estiguen emprant-lo. El que volem amb aquest documental és que la gent pense en l’efecte que la pobresa i el racisme tenen en qualsevol debat. A vegades tenim aquesta tendència a debatre sobre determinades qüestions des d’un punt de vista estrictament teòric, sense connexió amb les experiències de la vida real per les quals passen les famílies. Se’ns acudeixen polítiques que potser semblen genials sobre el paper, però quan es posen en pràctica no tenen els resultats desitjats i, el que és pitjor, fan més gran el problema.

L’han vist els estudiants de secundària?

El documental no està pensat per a l’alumnat però hi ha hagut qui l’ha vist i diu que es veu reflectit, perquè pateix eixe tipus de pressions. Molta gent m’ha dit que en veure’l s’ha sentit trist. En cap moment la meua intenció va ser fer sentir ningú malament. Vull presentar un documental que faça créixer l’esperança o que faça que la gent pense sobre les formes de treballar junts per millorar el sistema.

Quin és el missatge del documental que voldríeu transmetre als pares i educadors?

M’agradaria que la gent s’adonara que aquestes famílies, tot i que són molt diverses, des d’un punt de vista racial, socioeconòmic i religiós, tenen moltes coses en comú, perquè al cap i a la fi, comparteixen molts objectius i esperances similars per als seus fills. Crec que, com a estatunidencs, però també a escala mundial, hem d’aconseguir una part del pastís per a tothom en lloc de lluitar per unes molles. Malauradament, als Estats Units es creu que un bon ensenyament només és per a uns pocs en lloc de pensar que, si treballem junts, podríem tenir més oportunitats educatives bones per a tothom.

El debat sobre les proves no és exclusiu del vostre país.

És interessant veure com els debats que tenim als Estats Units són molt globals. Recentment, quan era a Springfield, la idea d’un examen estandarditzat emprat com a criteri únic per a poder accedir a escoles amb finançament públic era notícia de portada perquè el nou govern proposava tornar a un sistema antic. I ací, a Espanya, aquesta setmana heu parlat dels nous plans del Govern per a aplicar un nou examen estandarditzat per a tot el país, i em resulta increïble que aquest documental, que parla d’una situació molt específica de Nova York, siga rellevant per a la resta del món. Esperem que persones diferents de diversos països puguen aprendre les unes de les altres sobre l’efecte que aquestes coses poden tenir i com alguns canvis poden afectar les seues poblacions.

La formació del professorat és el repte?

Als Estats Units i probablement fora també, el professorat sent que no se’l respecta ni valora, i que treballa massa i se’l remunera poc. Aquests són reptes que cal abordar si volem que el professorat tinga una major satisfacció laboral. Una part d’això depèn de la formació adequada d’aquest col·lectiu, perquè quan entren a l’aula no es vegen sobrepassats i frustrats i vulguen deixar-ho en tres o cinc anys, que és el que està ocorrent als Estats Units.