0

núm. 35  |  any 2018  

Print Friendly, PDF & Email
José Garcelán i Sela Andreu 

Comprendre el fenomen de l’abandó universitari és l’objecte de l’informe «Trajectòries, abandons i canvis de titulació en la Universitat de València» impulsat pel Vicerectorat d’Estudis i Política Lingüística de la Universitat de València i publicat recentment1. L’estudi ha estat realitzat al llarg de dos cursos acadèmics (2014/2015 i 2015/2016) per un equip integrat per Rafael García Ros, del departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació; Francesc J. Hernàndez Dobón i David Muñoz Rodríguez, del departament de Sociologia, sota la coordinació d’Alícia Villar Aguilés, també de Sociologia; tots quatre professors de la Universitat de València.

Aquest informe, plantejat amb un enfocament multidisciplinari que combina les xifres amb el relat d’alguns protagonistes, analitza la trajectòria acadèmica de l’estudiantat que va accedir a la Universitat de València el cursos 2009/2010 i 2010/2011 i presenta un sistema d’alerta pilot capaç de detectar estudiants de nova incorporació que es troben desubicats o en risc d’abandonar la formació universitària.

Què significa abandonar?

El fet d’abandonar els estudis és una qüestió que interessa cada vegada més els gestors universitaris, un assumpte comú en l’àmbit de l’ensenyament superior que la Universitat de València ha decidit conèixer millor per poder abordar-lo de manera adequada. Tradicionalment, l’abandó s’ha associat al fracàs educatiu i seria així el resultat d’una incorporació sense èxit, o fins i tot, frustrada, com a conseqüència del desajust entre allò que esperava i el que finalment troba l’alumnat en arribar a la universitat. Considerat un problema institucional, les recerques especialitzades han analitzat freqüentment els factors de risc de caràcter estructural que incideixen en la decisió de no continuar els estudis iniciats. Darrerament, aquest fenomen s’ha relacionat també amb els efectes col·laterals de la crisi econòmica i fins i tot amb l’augment de les taxes universitàries, que ha provocat que molts estudiants hagueren de deixar els estudis per posar-se a treballar.

L’abandó dels estudis universitaris o, com també sol anomenar-se, la «deserció», és un indicador educatiu (la taxa d’abandó) inclòs en el sistema de verificació dels nous plans d’estudis de grau com un indicador de qualitat. Però aquest índex, segons l’informe que ens ocupa, pot induir a interpretar erròniament les dades perquè identifica el nombre d’estudiants que no continuen els estudis iniciats en els dos cursos següents, sense tenir en compte si s’havien matriculat de nou en una altra carrera universitària. «L’abandó universitari no era un indicador fidedigne, ja que es deixava fora eixa quantificació de gent que després hem qualificat com a “reubicació”», ens assenyala Alícia Villar, sociòloga i coordinadora del projecte. Molt recentment, l’any 2015, el Ministeri d’Educació ja ha incorporat un nou indicador que comptabilitza el canvi d’estudis. Segons Villar «és una novetat que matisa la quantificació de l’abandó en la línia que estudiem des de fa alguns anys”. Perquè, conclou, «aquest fenomen s’hauria de distingir d’uns altres, com ara l’absentisme o el canvi de titulació, conceptes que, tot i mantindre elements relacionats, són diferents”.

Perfil de l’abandó

Segons les dades de l’informe2, un de cada sis universitaris deixa els estudis abans d’acabar-los. Aquesta proporció augmenta entre els que accedeixen des de la formació professional (un de cada quatre) i en la modalitat d’accés per a persones majors de 25, 40 i 45 anys (pràcticament dos de cada cinc). Tot i que l’abandó dels estudis és una constant, el primer curs aglutina més de la meitat dels casos i es dibuixa un patró generalitzat en totes les branques de coneixement.

Però no tots els estudiants són igual de propensos a deixar la carrera que havien començat. Les xifres mostren que els que s’han matriculat en una titulació que no era la que volien com a primera opció tenen més probabilitat de deixar-la. També els que combinen els estudis amb un treball i no s’hi dediquen a temps complet. Per gèneres, els homes deserten més que les dones, i també ho fa l’estudiantat amb famílies amb un nivell d’estudis primaris i/o una situació econòmica precària.

La combinació de variables que explicaria millor el risc d’abandonar esbossa el perfil d’un xic, que estudia i treballa, que va accedir a una titulació que no va triar en primer lloc i amb una nota d’accés baixa. El que fan i on van els estudiants que abandonen no està recollit en cap indicador, però sabem que una part no deixa la universitat sinó que es matricula de nou en una altra titulació. De fet, una investigació precedent d’Alícia Villar i Francesc J. Hernández, juntament amb Maria Manuel Vieira i Ana Nunes de Almeida, que realitzava una comparativa amb el cas portuguès, dibuixava un panorama universitari en què la decisió de canviar de carrera resultava habitual, sobretot en els primers cursos. Per això convé diferenciar, subratlla la professora Villar, entre «abandó» i «canvi de titulació».

Segons l’informe, per tant, s’hauria de «considerar aquesta distinció entre la taxa de canvi de titulació i la taxa d’abandó, que atenen fenòmens diferents, i així millorar la informació sobre els indicadors educatius». L’anàlisi d’aquestes dades3 mostra que, aproximadament, un 5% dels estudiants s’ha matriculat més d’una vegada en el primer curs (dues, tres o, fins i tot, quatre vegades).

Generalment, el canvi se sol donar dins de la mateixa branca de coneixement, i segons les dades de l’estudi, dues de cada tres persones inicien una altra carrera diferent de la carrera a què van accedir, però que pertany a una mateixa àrea. El moment en què es fa aquest pas també ens ofereix un panorama heterogeni: en les titulacions de l’àrea d’Arts i Humanitats tenen lloc més reubicacions en els primers cursos però, en Ciències de la Salut, són relativament majors en els últims anys. L’estudi mostra també que l’estudiantat que accedeix des de la formació professional canvia menys de carrera.

El treball de Villar, Hernández, Garcia i Muñoz també ha comprovat que no hi ha una relació directa entre allargar la permanència en un grau i el risc d’abandonar-lo, però sí que assenyala que un de cada quatre estudiants necessita més temps per a acabar els estudis.

Tot plegat l’estudi sobre aquest fenomen que afecta la trajectòria formativa de l’estudiantat mostra que la decisió d’abandonar els estudis és un procés gradual en el temps i que les causes són multifactorials.

Es pot predir l’abandó?

Un dels objectius d’aquesta investigació ha estat dissenyar i aplicar un sistema d’alerta capaç de detectar l’estudiantat que podria estar valorant deixar el grau en què s’ha matriculat en el primer curs. Aquest sistema, anomenat EXIT, ha aplicat dos qüestionaris breus en línia, amb la intenció d’identificar ràpidament els estudiants amb possibles dificultats (acadèmiques, personals, socials…) per posar en marxa accions pertinents. Rafael García Ros, professor del Departament de Psicologia Evolutiva i coautor de l’informe, ens explica el perquè d’utilitzar un qüestionari: «tradicionalment, la investigació destaca que els sistemes d’alerta són rellevants per a identificar i previndre l’abandó». El que vol determinar EXIT és l’alumnat que no es troba ben ubicat, és a dir, la gent que a les primeres setmanes ja comença a dubtar i a sentir-se desorientada.

El sistema d’alerta que s’hi proposa està dissenyat per a aplicar-se en una primera onada a les vuit setmanes d’inici del curs, amb un primer qüestionari que permet identificar l’estudiantat amb dificultats des del principi, per poder actuar i orientar-los cap als serveis i els programes adients de suport ajustats a les seues necessitats. La segona onada, a l’inici del segon quadrimestre (febrer), incorpora la informació que donen les qualificacions del primer quadrimestre. En definitiva, es tracta d’anticipar quin grup es troba en risc de deixar els estudis o canviar de titulació per donar-los el suport que els calga.

Per poder valorar la seua capacitat predictiva sobre l’abandó, aquests qüestionaris van ser distribuïts en línia de forma massiva a tots els estudiants nouvinguts en els cursos acadèmics 2014/15 i 2015/16. A les vuit setmanes d’haver iniciat el curs, un 15% dels estudiants deia no estar segur de voler continuar els estudis, un 9% no estava satisfet d’haver accedit a la universitat i, aproximadament, la meitat creia que no superaria totes les assignatures del primer quadrimestre. En general, el segon qüestionari, realitzat després de tenir les notes del primer quadrimestre mostra pitjors valoracions que a l’inici de curs, especialment pel que respecta al grau d’implicació del professorat universitari.

Una evolució negativa en les respostes dels dos qüestionaris –que manifesten un 21% dels estudiants– es relaciona de forma significativa amb una major probabilitat de deixar el grau escollit, l’obtenció de pitjors resultats acadèmics i amb les variables sociodemogràfiques (sexe, nivell socioeconòmic, situació familiar, etcètera), d’incorporació (edat d’incorporació, nota d’accés, preferència en la preinscripció o modalitat d’accés) i dedicació a l’estudi (combinació d’estudis i treball) que conformen el perfil de risc.

L’anàlisi d’aquests resultats demostra la utilitat d’un sistema que es fonamenta en la seua capacitat per a incrementar la predictibilitat sobre l’abandó que ofereix la informació que ja té disponible la Universitat en les seues bases de dades. Al perfil de risc s’afegeix l’alerta que generen les respostes del primer qüestionari, que ajuden a assenyalar els estudiants sobre els quals s’està a temps d’iniciar vies d’actuació. Les qualificacions del primer quadrimestre també són un bon predictor i, juntament a les respostes del segon qüestionari, poden permetre identificar aquells alumnes amb dificultats que van més enllà de les estrictament acadèmiques. Lògicament, els resultats acadèmics que s’obtenen a final de curs també ofereixen una predicció de la permanència o abandó dels estudis el curs següent.

En primera persona

L’informe indica que l’abandó universitari no es pot reduir només a indicadors i percentatges i, per això, pren les declaracions de vint-i-un estudiants que han abandonat la universitat o han escollit un altre grau. I si bé les raons que aquests fan servir per a explicar els seus canvis d’itinerari són, en general, conegudes entre els professionals de l’orientació, cal valorar positivament que l’estudi que ara difonem les identifique, i constate l’efecte que tenen en les decisions que prenen els joves.

En la part qualitativa del treball Trajectòries, abandons i canvis de titulació en la Universitat de València prenen protagonisme les experiències dels joves que han abandonat la universitat o bé s’han reubicat en una altra titulació. En les decisions dels joves que reorienten la seua trajectòria educativa, els autors de l’informe distingeixen 4 moments: el procés d’elecció d’estudis, l’arribada a la universitat, la decisió de canviar o abandonar i, finalment, la reubicació. 

En el primer moment, en el procés de l’elecció d’estudis, les entrevistes reflecteixen que en el pas de l’ESO al batxillerat no es té la informació suficient i es nota en excés la intervenció de la família, i que posteriorment, en batxillerat, l’alumnat viu com a precipitada la tria de carrera. I tornen a destacar el pes que té l’entorn familiar juntament amb la influència dels seus iguals en les decisions que han de prendre quan afronten el procés de preinscripció per escollir què estudiar. L’estudi reconeix que, si bé la principal font informativa són els departaments d’orientació i el professorat, els consells familiars i els dels amics hi tenen un pes considerable i no sempre exerceixen una influència positiva perquè dificulten la identificació amb els estudis, fet que té conseqüències immediates en la permanència en la titulació escollida.

El treball que ha coordinat Villar també detecta el pes que té la crisi i la situació del mercat laboral i la preocupació per l’ocupabilitat del grau escollit com a factors condicionants en l’elecció d’estudis, sense deixar de banda factors més personals que aquest tipus d’alumnat, que aviat decideix reorientar-se, va tindre en compte a l’hora de triar un grau.

El moment de la incorporació a la universitat, segons l’estudi, té molt a veure amb l’itinerari posterior perquè «allò que passa durant les primeres setmanes a la universitat», assenyala, «és cabdal en la consolidació de la permanència en una titulació». Els testimonis reflecteixen que l’entrada a les aules universitàries exerceix un contrast fort amb la resta d’experiències educatives anteriors i una certa sensació de desprotecció, perquè per primera vegada els joves afronten una nova manera i desconeguda de ser estudiants. I és que «els hàbits adquirits durant el batxillerat» segons Trajectòries, abandons i canvis de titulació en la Universitat de València, «acaben conformant les expectatives respecte al que s’espera del professorat, així com sobre la dinàmica dels estudis».

En un moment vital de canvis comença a notar-se el desajust entre allò que l’estudiant imaginava i allò que troba. Els diferents relats, que aporta l’estudi coordinat per Alicia Villar, deixen clar que aquest col·lectiu que veu la seua permanència amb un alt grau d’incertesa no percep un suport institucional efectiu i considera el canvi de titulació un tràmit problemàtic que afronta amb desconeixement.

Entre el col·lectiu que decideix no continuar en el grau en què s’havia matriculat cal distingir aquells que han acabat en una carrera que no era la primera opció escollida en el procés de preinscripció la fa servir, segons l’informe, com a grau «refugi» a l’espera de poder reubicar-se.

Tot el que s’ha exposat fins ara ajuda a entendre el fet que alguns universitaris prenguen la decisió d’abandonar o reorientar-se en els primers mesos d’arribar a la universitat i que ho facen des d’una posició bastant reflexiva, amb un component emocional alt. L’estudi entreveu que en aquesta fase torna a emergir el pes de la família no només per l’efecte de les conseqüències econòmiques de reubicar-se (el cost de la matrícula per a uns, o la pèrdua de la beca d’estudis per a altres), sinó per la dificultat d’harmonitzar els interessos familiars i personals.

Algunes actuacions

L’informe proposa diverses mesures que es podrien prendre per a pal·liar les situacions d’incertesa que el sistema d’alerta detecta. Un dels seus autors, Rafael García Ros, considera clau «dissenyar unes experiències d’aprenentatge en el primer curs que permeten maximitzar la possibilitat que l’estudiant es desenvolupe adequadament dins de la universitat». Per a García Ros «cal incrementar les actuacions perquè els nouvinguts coneguen a fons els serveis de què disposen i acostar-los-hi perquè els incorporen a la seua dinàmica acadèmica». I tal com fan les universitats anglosaxones, diu, cal centrar-se a augmentar la implicació institucional del col·lectiu estudiantil. Alícia Villar reforça aquesta idea: «S’hauria d’enfortir la participació universitària. Els programes de voluntariat, per exemple, són molt interessants per a la implicació de l’estudiantat».

Acostar l’estudiantat nouvingut a l’oferta de serveis de la Universitat s’ha de fer, segons Rafael García Ros, a través del professorat: «Caldria que els professors estigueren més implicats en el suport als nous estudiants, perquè avui ho deixem a l’atzar». I afegeix: «entre primer i segon curs es produeixen el 75% dels abandons i de les reubicacions. L’ideal seria que en aquests cursos impartira docència un perfil de professorat que es preocupara de la integració acadèmica i social dels estudiants». Perquè si bé el sistema d’alerta és un detector de desubicació, aquells que estan dia a dia més prop dels estudiants són els professors, i «haurien de tenir unes característiques particulars per a ser sensibles a les necessitats i els problemes dels alumnes quan arriben».

L’informe recomana que les accions d’orientació universitària s’haurien d’avançar als últims cursos de l’ESO, i que s’haurien de potenciar també en els cicles formatius per a tractar que tot l’alumnat amb possibilitat d’accedir a la universitat desenvolupara expectatives més ajustades en relació amb els continguts, el nivell de dificultat o la projecció professional. El treball, doncs, que desenvolupen els departaments d’orientació dels centres d’ensenyament secundari és cabdal per a ajustar la tria d’estudis i el procés de transició al món universitari. I hi ha qui des de fa temps ja aplica un pla d’orientació gradual, com explica Pilar Blasco, orientadora de l’Institut d’Ensenyament Secundari Sorolla de València, que comença com molts dels seus col·legues a treballar l’orientació universitària a partir a primer d’ESO. En definitiva, acompanya els estudiants en el pas dels cursos per mostrar-los com continuar el camí, les diverses opcions que poden triar i on els portaran les seues decisions.

Amb tot, el fenomen de l’abandó i del canvi de titulació encara ha de ser pres en consideració. Cal continuar analitzant les dades i estudiant els perfils per a buscar les accions que minimitzen aquest tipus de trajectòries.

Recomanacions

 L’estudi Trajectòries, abandons i canvis de titulació en la Universitat de València inclou una apartat de recomanacions entre les quals hi ha les següents:

– Establir un dispositiu d’estudi permanent i específic sobre trajectòries i abandó dels estudiants que permeta l’anàlisi en temps real per facilitar una presa de decisions ajustada a la realitat.

– Dissenyar un pla de transferència per a agents d’orientació (famílies, professorat, orientadors) sobre resultats de les investigacions realitzades relatives a trajectòries i abandó dels estudis.

– Fer arribar a l’estudiantat nou un formulari per revisar que coneixen tot allò que és bàsic per a una millor incorporació a la universitat.

– Promoure que el professorat de primer curs s’ajuste a un perfil d’elevat compromís amb els criteris i les tasques de coordinació establertes en els títols, i implicar-lo en la identificació i intervenció en els casos d’estudiantat en risc d’abandó.

– Promoure la visió aplicada i professional dels estudis universitaris amb xarrades de professionals i visites externes per observar la pràctica professional.

– Dissenyar un pla d’enfortiment en la vinculació i compromís amb la Universitat de València (en un sentit semblant a les accions de engagement de les universitats angleses), incorporant el valor històric i patrimonial de la nostra Universitat.

– Potenciar les accions d’orientació actuals en secundària postobligatòria, especialment d’aquells títols universitaris sense referents de matèries específiques.

– Establir un sistema d’avaluació de les accions d’orientació que la Universitat.

– Continuar estudiant els indicadors de rendiment.

 

 

1Aquest informe es troba disponible en https://www.uv.es/mia1/Trajectories_abandons_canvis_%20titulacio_UV.pdf

2Aquestes dades s’han obtingut a partir de les anàlisis efectuades amb un total de 10.558 estudiants, que corresponen a 3.414 del curs 2009-10 (de 23 graus) i 7.144 del curs 2010-11 (61 graus). L’any d’accés aglutina més de la meitat dels casos d’abandó (51,8% en 2009-10; 54,3% en 2010-11).

3 Aquestes dades corresponen a la matrícula en primer curs a la Universitat de València dels cursos 2009-10 fins al 2014-15. En total, el nombre de persones considerades ha estat de 60.300, que han generat 63.488 matrícules.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 13 6 ?
 
FireStats icon Powered by FireStats