núm. 22  |  any 2012  

Cinema i educació

HISTORIOFOTOGRAFIA

Joan del Alcàzar. Departament d’Història. Contemporània. Universitat de València

Si algun historiador encara tenia reserves a propòsit de la ineludible obligació de comptar professionalment amb les imatges filmades, hagué d’abandonar-les arran l’11 de setembre de 2001. Michel Climent, en el prefaci d’un llibre de Shlomo Sand,¹ escriu encertadament que quan les cadenes de televisió van difondre en directe l’impacte dels avions contra les Torres Bessones, tots vam haver d’acceptar el paper que avui juga la imatge filmada en la configuració de les memòries col·lectives. Això si parlem en clau global. Si ho fem en clau més reduïda, podríem afegir allò que la realitzadora xilena Marcela Said posava en boca del seu col·lega Patricio Guzmán: «un país sense pel·lícules és com una família sense àlbum de fotografies». Pràcticament sense memòria en diríem nosaltres.

Ja fa estona que la societat actual no pot viure sense les imatges, bé siguen les del cinema de ficció, bé siguen les del documental. I si la societat no s’ho pot permetre, encara menys els qui fem anàlisis interpretatives dels seus antecedents històrics. Hem escrit abans sobre la relació entre la historiografia i l’historiador, i allò que els directors traslladen a les pantalles;² és a dir, sobre el que Hayden White va batejar el 1988 com a historiofotografia. A parer nostre podem parlar d’un mínim de tres categories entre els documents en suport de vídeo (DSV). El primer grup el constitueixen els que no hi aporten gran cosa per la seua temàtica, però són útils per a l’anàlisi de les societats en què han estat produïts: l’anomenat cinema de pit i cuixa a Espanya, per exemple. En segon lloc, els que aborden un fet o un procés històric des d’una perspectiva i amb un calat que ofereix interès per a l’historiador, però no són particularment útils per a l’anàlisi de la societat en què han estat creats; com ara Los santos inocentes (Mario Camús, 1984). Finalment, els més profitosos són aquells que serveixen per a l’anàlisi del fet sobre el qual versen, i esdevenen, també, molt interessants en l’anàlisi de la societat que els ha produït; és el cas, per exemple, del film Surcos (José A. Nieves Conde, 1951).

Comptat i debatut, com diu Shlomo Sand, els historiadors hem d’estar atents als relats del passat que realitzen el cinema i la televisió, i hem d’integrar-los en les discussions i els programes d’estudis.³

¹ Sand, Shlomo (2005): El siglo XX en pantalla, Barcelona, Crítica.

² Vegeu, per citar-ne el més recent, Alcàzar, J. i López Rivero, S. (2009): De compañero a contrarevolucionario. La Revolución cubana y el cine de Tomás Gutiérrez Alea, València, PUV. Especialment les pàgines 13-31.

³ Sand, S. op. cit. p. 504.