núm. 22  |  any 2012  

Cinema i educació

FIL(M)OSOFIA

Xavier García Raffi i Bernardo Lerma. Departament de Filosofia. Universitat de València

«Aquí concluye lo que llamaríamos el escenario del mito. La descripción de la primera sala de cine de arte y ensayo que todos los historiadores del cine han olvidado, y con ello a Platón, como un adelantado de Louis Lumière. Pero a continuación del escenario comienza también el rodaje…». Amb aquesta declaració, Emilio Lledó s’afegeix als qui, com ja va fer Jean- Louis Baudry, consideraven Plató un precursor del cinematògraf. Per molt que l’atenenc situara les imatges en el vilipendiat món de les coses físiques, no es va poder resistir a la temptació de servir-se’n amb finalitats didàctiques, i és que l’escena que descrivia en el seu famós mite semblava connectar perfectament amb la capacitat de representació dels seus conciutadans i els traslladava tot un conjunt de teories que plasmaven la seua manera de pensar.

A la nostra Universitat, com a èmuls de Plató, tampoc no ens resistim a servir-nos del llenguatge de les imatges en moviment per a fer més llegibles els textos dels filòsofs. I no sols per considerar que el cine facilita l’accés al llenguatge dels conceptes d’una manera més senzilla –la qual cosa es podria interpretar com un intent de trivialització impropi del món universitari–, sinó perquè el recurs al cinema permet recuperar per a la filosofi a aquella dimensió de l’ésser humà que certs discursos hiperracionalistes havien arraconat. La coincidència en el seu interès pel cinema de filòsofs tan diferents com Guilles Deleuze, Stanley Cavell, Slavoj Zizek, o els més pròxims Josep Ferrater o Gustavo Bueno, opera com un argument d’autoritat que ens anima a seguir en aquesta direcció.

Que a les aules de filosofia puguen conviure Galileo Galilei i Liliana Cavani, René Descartes i Dalton Trumbo, David Hume i Robert Mamoulian, Karl Marx i Joseph Leo Mankiewicz, Sigmund Freud i Alfred Hitchcock…¹ i tants altres, és una oportunitat que se’ns obri perquè en la línia marcada per Plató els amants de la saviesa, junt amb els amants de la visió, puguem compartir territoris i reflexionar sobre les velles qüestions que sempre ens han preocupat als humans i que avui semblen més necessàries que mai. Aprendre a llegir espais comuns no sols enriqueix els qui practiquen la filosofia, perquè els impregna de la vitalitat i la immediatesa que aporten les imatges, sinó que també estimula els cinèfils, ja que els subministra les eines conceptuals i teòriques que els ajuden a configurar les seues històries i la seua visió del món.

¹ Vegeu Anacleto Ferrer, Xavier Garcia Raffi , Francesc J. Hernàndez i Bernardo Lerma (2006): Primum videre, deinde philosophari. Una Historia de la Filosofía a través del cine, València, Institució Alfons El Magnànim. 276 pàgines.