0

núm. 30  |  any 2015  

Print Friendly, PDF & Email
Francesc Llorens Cerdà. Professor de Filosofia de l’IES Lluís Simarro de Xàtiva i investigador en la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El meu àmbit curricular en educació secundària i batxillerat és la filosofia. Entre les assignatures que impartisc durant aquest curs hi ha l’Ètica, en quart d’ESO, i la Sociologia, en segon de batxillerat. Referiré a elles aquesta reflexió sobre l’alfabetització informacional com a forma de prevenció del plagi, perquè és en aquestes assignatures en les quals els alumnes han confeccionat treballs individuals i de grup.

La filosofia ha de promoure el pensament crític, la discussió i la confrontació d’idees i de posicions basant la discussió en fonaments raonats (en arguments) que, al seu torn, es basen en fonts que cal contrastar i valorar. S’allunya, en essència, d’una activitat de mer proveïment de continguts, per la qual cosa, idealment, la manera d’avaluar-la hauria de considerar especialment les capacitats de l’alumne durant el «viatge» de construcció d’una conclusió, abans que la veritat o falsedat de la conclusió. En la confluència d’aquest procés de construcció de coneixement amb la selecció, el contrast i la reelaboració de fonts situe el problema del plagi. Òbviament, l’enfocament de la competència destinada a combatre’l ha de ser avaluat en funció de cada nivell i assignatura.

De manera preliminar: jo no sé si l’autèntic problema en l’elaboració de treballs és el plagi, ja que aquest concepte sembla implicar d’alguna manera la consciència o la voluntat d’apropiació i falsificació de l’autoria. Encara que relacionat, en la meua opinió, el problema real és menys exquisit, i no és cap altre que el retalla-enganxa acrític i invertebrat de fonts, generalment dues, o com a màxim tres, que són les primeres que mostra el navegador després d’una acció de cerca. Tots sabem a quins ens referim. Aquest problema s’inscriu en un altre de major envergadura: una concepció de les activitats docents en la qual la tecnologia s’usa sense un marc pedagògic adequat que justifique el seu paper.

Voldria partir de certes consideracions generals sobre com, al meu judici, conceben els alumnes el seu propi paper com a constructors de coneixement, en relació amb els treballs que es basen en fonts digitals. Esmentaré només tres punts problemàtics que es revelen a través de les seues produccions, quan aquestes no són sòlidament tutoritzades:

a)      Internet com a autoritat certificant. S’ha instaurat la creença que «està en Internet» és sinònim de «és veritable». Això tradueix una inconsciència psicològica, no només pel que fa a les nocions de veritat i falsedat de la informació, sinó pel que fa al funcionament i l’estructura del mitjà digital, i no diguem ja als interessos que s’hi donen cita: què passa en Internet, com i per què passa són coses que queden opaques per a la consideració de l’estudiant.

b)      La velocitat del mitjà condiciona la velocitat del missatge. La reconfiguració de la informació, la seua atomització i viralització sobre serveis enormement ràpids, que fan triomfar les xarxes en temps real, com ara Twitter o Whatsapp, s’imposen a l’hora de presentar la informació. Es tendeix a fer treballs formals amb estructura i extensió fragmentària, breu i sense atenció a la vertebració interna.

c)      Desconeixement de la naturalesa i adequació dels mitjans de comunicació. Textos, imatges i vídeos són tractats com àtoms, usats arbitràriament i vessats en un suport (quan aquest és digital, òbviament) sense atenció a la seua lògica interna i a la seua capacitat de vehicular millor uns continguts o altres. Així, freqüentment es demana un slide de diapositives i es retornen repletes de text corregut. Ells estan convençuts d’haver fet una presentació. O es demana un vídeo i es retornen imatges amb efectes assignats arbitràriament per l’aplicació i eslògans que han obtingut sovint de pàgines de cites cèlebres.

 

El treball original

A fi d’evitar aquests problemes, dels quals sovint l’estudiant per si mateix manca de consciència, les pautes que acostume a seguir tendeixen, d’una banda, a remarcar la importància del treball original (per a la qual cosa, sí, a les classes utilitze el concepte de plagi, encara que estic convençut que el problema real no es diu així), i, d’una altra, del treball creatiu, a través de l’ús propi i significatiu de llenguatges multimèdia. Tot això en un marc de respecte als continguts aliens a través de la cita convenient de les fonts utilitzades. Les detalle per finalitzar:

– El concepte de plagi. Escric a la pissarra, voluntàriament en anglès, plagiarism  per destacar la importància que té el respecte de les fonts als països anglosaxons, especialment als EUA, on ha arribat a ser motiu d’expulsió del centre escolar o universitat. Explique el substrat ideològic que hi ha en la base del concepte: un plagi suposa l’apropiació indeguda de l’esforç aliè, la qual cosa contradiu els principis liberals que inspiren la concepció americana de la democràcia, pels quals cadascun és el que el seu esforç personal li permet ser.

– La diferència entre plagi i remescla. El plagi és una cosa distinta de la remescla o el mashup de fonts digitals. En tant que activitats, els permet en les meues classes i treballs qualsevol reintegració, apropiació i manipulació de fonts sempre que es reconega mitjançant les corresponents cites l’autoria externa i la llicència. Una qüestió pendent és introduir els alumnes en el concepte de «llicència lliure» (Creative Commons, Copyleft…) i la seua emergència i significat en la cultura digital.

– La importància del guió. L’estructura d’un treball és fonamental tant en la prevenció del plagi com en l’obtenció d’un resultat vertebrat. Si es permet una estructura massa laxa en l’enfocament es pot caure en el retalla-enganxa fàcilment. Si es promouen estructures guiades, sobre la base de preguntes que exigisquen saltar d’un lloc a l’altre, connectar i interrelacionar informació, a l’estil de les caces del tresor, de manera que cada part del procés proporcione una peça del total del treball, s’eliminarà en gran manera la possibilitat de plagi. Això exigeix un bon disseny previ de l’activitat, amb una guia de procediment detingudament elaborada. No es pot caure simplement en el «feu-me un treball sobre…»

– Valorar el menys és més. Preferir allò que s’ha elaborat amb originalitat, encara que la qualitat expressiva siga menor a allò aparentment científic pel fet d’estar copiat d’algun lloc.

– Aproximar l’alumne a la idea de coneixement revisable i col·laboratiu. El model de la Wikipèdia pot servir de referència precisament d’allò que la fa més valuosa: el caràcter col·laboratiu que les tecnologies presten a les activitats grupals. La Wikipèdia és el que és gràcies a la col·laboració desinteressada (i no a la competició). Disposem de serveis gratuïts en línia que permeten crear documents «vius» (wikis) i documents compartits (no cal citar «marques»). Per tant, la qüestió del suport està resolta. Ara hem de centrar-nos en els processos.

– Ètica de la recerca i cita de les fonts. A més de tot el que hem dit, en l’assignatura de Sociologia de segon de batxillerat, en la qual es fan treballs monogràfics de recerca, es presenten als alumnes recerques publicades i tesis doctorals a fi que es familiaritzen amb la seua estructura i aprecien com aborden tant els aspectes ètics de la recerca (respecte a l’objectivitat de la informació, el caràcter privat de les opinions, etc.) com el reconeixement de les fonts mitjançant referències bibliogràfiques ben construïdes d’acord amb algun estàndard de citació.

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 3 4 ?