0

núm. 36  |  any 2019  

Print Friendly, PDF & Email

SITUACIÓ ACTUAL I PERSPECTIVES DE FUTUR

Marta García Carrión | Departament d’Història Moderna i Contemporània. Vicedegana d’Estudis de la Facultat de Geografia i Història. Universitat de València

Les humanitats han estat part essencial de la Universitat de València (UV) des de la fundació fa més de cinc segles. Juntament amb medicina, teologia o lleis, les humanitats eren un pilar bàsic de la concepció més clàssica dels estudis universitaris. Les darreres dècades, el creixement de la Universitat i la multiplicació de titulacions, la convergència amb l’espai educatiu europeu i les transformacions socials han donat lloc a renovades concepcions de l’àmbit universitari i, en consonància, dels estudis d’humanitats.

La UV ofereix en la actualitat nou graus d’Humanitats: Estudis Anglesos, Estudis Hispànics, Filologia Catalana, Filologia Clàssica, Llengües Modernes i les seues Literatures, Traducció i Mediació Interlingüística, Filosofia, Història i Història de l’Art. El curs 2017-2018 es van graduar un total de 644 estudiants en els graus d’Humanitats de la UV (dels quals vora un 66% eren dones; només el grau en Història té més homes graduats que dones), la qual cosa que representa prop d’un 10% del total de la Universitat, molt lluny del nombre de titulats que ixen de les branques de Ciències Socials i Ciències de la Salud. Si comparem amb les altres universitats espanyoles que se situen en els primers cinc llocs en l’U-Ranking Volumen, en el qual la nostra Universitat ocupa el tercer lloc, podem observar que la Universitat de València és la que menys titulacions de grau de la branca d’Humanitats ofereix: la Universitat de Barcelona ofereix 20 graus d’Arts i Humanitats i la Universitat Complutense de Madrid 17 (en els dos casos se n’inclouen cinc o sis clarament adscrits a Arts); la Universitat de Granada 15, tot comptant Belles Arts, més tres dobles graus combinats amb estudis d’Educació o Turisme; i la Universitat de Sevilla n’ofereix 13, més tres dobles graus. Aquesta comparativa podria suggerir la necessitat que la nostra Universitat fera una major aposta pels estudis d’humanitats, com fan les millors universitats espanyoles, i que l’articulació de dobles graus en aquesta branca de coneixement podria resultar més que atractiva per a les persones que busquen una formació humanística.

Després del grau, la UV ofereix 16 màsters oficials (sense incloure-hi els de formació de professorat per a secundària, una opció que trien un bon nombre dels estudiants dels graus d’humanitats) i una vintena de títols propis d’humanitats que componen una oferta àmplia i variada. Si bé el nombre d’estudiants d’alguns d’aquests màsters està, per motius obvis, molt lluny dels màsters professionalitzants, la seua presència i manteniment resulta imprescindible per a l’especialització en humanitats que necessiten tant les persones que s’estan formant per a un futur laboral com diversos col·lectius socials i la mateixa Universitat. Des del punt de vista de la generació de coneixement, en el CWTS Leiden Ranking 2019, que mesura el rendiment científic de més de nou-centes universitats, la UV ocupa el quart lloc amb una posició privilegiada en l’àrea d’humanitats. La recerca en humanitats, doncs, contribueix especialment al prestigi internacional de la nostra Universitat, tant (i, de fet, segons els indicadors de l’esmentat rànquing, més) com la recerca en ciències. Aquesta excel·lència dels investigadors i volum de publicacions potser hauria de traduir-se de forma més clara en l’oferta formativa de grau i postgrau i en la mateixa docència impartida en la institució.

La formació en humanitats a la Universitat de València dóna lloc a perfils professionals més que atractius per al món laboral. En l’Estudi sobre la valoració dels tutors de pràctiques de les competències mostrades pels estudiants de grau durant les practiques (anys 2013-2015), elaborat per l’OPAL i l’ADEIT, els estudiants d’humanitats tenen de mitjana les millors valoracions de totes les branques de coneixement, amb puntuacions entre 7,2 i 8,5 (en una escala de l’1 al 10) en totes les competències MECES: domini de les competències, metodologia de treball i transferència de la teoria a la pràctica; resolució de problemes i creativitat; capacitat d’anàlisi crític; desenvolupament en situacions complexes; comunicació oral i escrita i habilitats socials; capacitat de detectar les pròpies necessitats formatives i d’aprenentatge autònom. Un 46% de les pràctiques dels estudiants d’humanitats van ser realitzades al sector privat per un 54% realitzades en institucions o centres públics, i especialment valorats van ser en comunicació i habilitats socials. Si anem, però, a indicadors sobre la seua situació laboral, després dels estudis, les conclusions són menys positives, ja que hi ha un percentatge important dels graduats en ocupacions no qualificades o que no tenen una relació molt estreta amb la seua formació. Aquestes dades cal situar-les, per descomptat, en un context laboral general on la precarietat i els treballs amb baixa remuneració són la norma més que l’excepció en tots els àmbits.

El contingut i les metodologies docents en els estudis d’humanitats s’han transformat significativament els darrers anys per adaptar-se a noves eines docents i, sobretot, al món digital i a la revolució en les comunicacions. L’equipament en els espais docents permet l’ús de tot tipus de recursos i d’eines digitals i de la xarxa. La mateixa Biblioteca d’Humanitats Joan Reglà té un ampli ventall de recursos i col·leccions digitals i bases de dades multidisciplinàries que complementen els seus més de quatre-cent mil volums i les vora cinc mil cinc-centes revistes. Als graus d’Humanitats, però, la Universitat de València els reconeix un nivell pràctic i d’experimentalitat més baix que a qualsevol titulació de Ciències o de Ciències Socials. Tot això prové del manteniment de concepcions molt clàssiques sobre els estudis d’humanitats (sovint encara presents entre el mateix professorat) i es tradueix en la limitació de recursos destinats i en grups amb un elevat nombre d’estudiants, que posa límits clars al desenvolupament, individual o col·lectiu, de capacitats. El fet cert és que la docència d’humanitats és (i hauria de ser) dinàmica i pràctica, com demostren els laboratoris docents d’idiomes, d’interpretació, d’art i d’arqueologia, o les sales multimèdia i aules d’informàtica que hi ha a les facultats d’humanitats del campus de Blasco Ibáñez. A més, una part significativa de la docència es fa fora de les aules i en contacte amb l’entorn social i cultural immediat.

Sens dubte, els qui ens dediquem des de la Universitat de València als estudis d’humanitats, tant en la part de docència com en la de gestió i administració, hem de fer també una revisió crítica i fer una aposta seriosa en inversió de recursos i renovació de metodologies. Els estudis d’humanitats no poden ser només una mena de quota necessària per mantenir la idea de la Universitat com a espai de coneixement crític i de reflexió però a la qual es reconeix una utilitat social o pràctica molt per davall d’altres àrees de coneixement. La situació actual ens mostra, de fet, tot el contrari, i encara tenim molt de marge per a la millora.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 5 5 ?