núm. 36  |  any 2019  

Vicent Flor | Director de la Institució Alfons el Magnànim

La cultura té diversos aspectes problemàtics: dos d’ells són la càrrega acrítica de connotacions positives que aquest terme porta associada i una profunda polisèmia. D’una banda, la cultura és vista hegemònicament com un element positiu per se: tots els partits polítics afirmen «estar a favor de la cultura» i la grandíssima majoria dels ciutadans veuen bé els diners invertits «en cultura». Tanmateix, la xenofòbia o el patriarcat, per posar només dos exemples, també són construccions culturals. La cultura, en el millor dels casos, és complexa i contradictòria, la matèria del canvi i de la continuïtat, de les transformacions socials i també de la reacció.

I, d’una altra banda, per cultura es poden entendre tres realitats diferents: la cultura com qualsevol pràctica humana (visió antropològica), com una pràctica classificatòria entre éssers humans i grups (visió sociològica) i com un camp autònom, juntament amb el camp econòmic i polític, de la societat. Així les coses, un arròs al forn pot ser una pràctica cultural a l’abast de (pràcticament) tothom; el bon vi pot ser una pràctica cultural per a distingir uns humans d’altres (els qui «entenen» dels qui no) i els museus són institucions culturals que contracten treballadors per a programar actes culturals. Tot és cultura, però no en un sentit idèntic (Ariño 1997).

Les diferents administracions públiques han construït institucions culturals amb la inequívoca pretensió de legitimar-se. Més d’una ha estat pensada bàsicament com a imatge pública, com l’anomenada Ciutat de les Arts i de les Ciències de València (Santamarina i Moncusí 2013) o el MuVIM en més d’un període (Flor 2015a). Tanmateix, si es pensen i es reformulen, poden fer aportacions notables als ciutadans i esdevenir centres educatius i de reflexió. En aquest sentit, l’estudi de les humanitats i de les ciències socials pot formar una nova fornada de gestors culturals, professionals de la cultura, que programen a partir d’un nou paradigma que passe a considerar els simples espectadors actuals com a ciutadans, com a protagonistes de la cultura (Flor 2015b).

La gestió cultural, a diferència d’altres activitats, no la poden fer les màquines. És necessari que se n’encarreguen treballadors especialitzats. Aquests han de tenir una visió general de la societat en la qual operen i alhora una visió especialitzada del camp de la cultura. Per això, necessitem graduats en estudis humanístics i científics socials que puguen articular aquest doble nivell.

Aquests professionals de la cultura acostumen tenir un important capital simbòlic (Bourdieu 2012), tot i que paradoxalment no sempre les condicions laborals són dignes. La lluita contra la precarietat és un dels reptes que cal abordar. Que siguen treballs creatius i, si més no, en part, estimulants, no justifica l’explotació (Zafra 2017).

Un altre dels grans problemes és el de la concentració cultural. Al Regne d’Espanya, sense anar més lluny, hi ha profundes diferències territorials i socials pel que fa a la gestió cultural: a la Comunitat de Madrid hi ha una important concentració de recursos culturals, que es pot observar en els nombres de diversos indicadors. Mentre que en 2015, d’acord amb les dades del Ministeri de Cultura, la mitjana estatal era d’un 2,9% d’ocupacions en el sector cultural respecte del total, Madrid en tenia el 5%, molt per damunt de la majoria de les comunitats autònomes (de fet, Catalunya, la segona, n’aplegava el 3,6%). Així s’hi concentrava el 26,3% del total de l’ocupació cultural de l’estat, quasi el doble del seu pes demogràfic. Pel que feia a les empreses culturals, Madrid n’acaparava el 22%; el 35% de les empreses d’activitats cinematogràfiques, de vídeo, ràdio, televisió i edició musical; el 31% d’agències de notícies; el 33,8% de productores cinematogràfiques i el 45,3% de pel·lícules. Contràriament, totes les persones, amb independència del lloc on vivim, tenim dret a l’accés a la cultura.

Fa més de vint anys que treballe en institucions culturals i he vist, d’una banda, que cal que els poders públics ajuden els creadors a guanyar-se dignament la vida, i, d’una altra, que necessitem professionals de la cultura amb capacitat d’anàlisi de l’entorn immediat i alhora de l’entorn general. Ens calen gestors culturals amb iniciativa que estiguen prop de les necessitats dels ciutadans. Ens calen institucions que interioritzen que no és el mateix programar una actuació musical o editar un llibre que fer una carretera. I necessitem representants dels ciutadans que establisquen prioritats (no totes les polítiques culturals són iguals), que creen places de treball dignes en la gestió cultural i que donen suport als professionals de la cultura més dinàmics.

El de la cultura, tant en el sector públic com en el privat, ha de ser un sector emergent pel que fa a la creació de treball de qualitat. D’aquesta manera, els estudiants d’humanitats i de ciències socials poden trobar en aquest camp una dignitat que en altres ocupacions no obtenen.

Bibliografia esmentada

Ariño, A. (1997): Sociología de la cultura. La constitución simbólica de la sociedad, Ariel, Barcelona.

Bourdieu, P. (2012): La distinción. Criterios y base social del gusto, Taurus, Madrid.

Flor, V. (2015a): «El MuVIM, un elefant gris a València: Els atzucacs de la política cultural valenciana (1997-2015)», Arxius de Ciències Socials núm. 33, p. 87-98, ISSN: 1137-7038.

—(2015b): «De espectadores a ciudadanos: los públicos de los museos en el País Valenciano» en R. Calle (ed.): En torno a los últimos 30 años del arte valenciano contemporáneo II, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, València.

—(2017): «El Madrid autonòmic: la construcció de la “capital total” de la nació espanyola» en F. Archilés (ed.): Crear la nació. Cultura i discursos nacionals a l’Espanya contemporània, Afers, Catarroja, pp. 331-358.

Santamarina, B. i Moncusí, A. (2013): «El ensueño de Valencia y sus imágenes» en J. Cucó (ed.): La ciudad pervertida: una mirada sobre la Valencia global, Anthropos, Barcelona.

Zafra, R. (2017): El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital, Anagrama, Madrid.