núm. 36  |  any 2019  

Enric Senabre Carbonell | Departament de Filosofia. IES Ramon Llull de València

Les humanitats al segle XXI semblen com un pitxer vell, passat de moda però molt valuós, que no sabem on col·locar. El que normalment fem és buscar-li una vitrina ben visible, ficar-lo dins i admirar-lo al racó més protegit i ocult de la casa, no siga cosa que el trenquem sense voler. Perquè, malgrat que la societat del segle XXI ha demostrat la necessitat de la filosofia per comprendre l’abast de la intel·ligència artificial, de l’ètica per valorar les aplicacions de la biotecnologia, i de la història i la geografia per dirigir l’enginyeria cap a unes intervencions en sentit humanitari, la visió popular que inspira l’àmbit educatiu continua captiva de la concepció de les dues cultures, dividides de manera estanca entre ciències i lletres, i en la qual domina una visió pragmàtica i economicista que qüestiona contínuament el paper d’unes humanitats en retrocés davant la ciència i la tècnica dominants.

Dins d’aquesta visió generalitzada entre la ciutadania, els estudis d’humanitats han quedat en un segon pla, com un refugi de l’alumnat mediocre, que no ha pogut accedir als graus més demandats socialment i amb poca vocació, mentre els estudis d’Enginyeria Aeroespacial, Medicina, Biotecnologia, Farmàcia o International Business són els més reclamats pels estudiants i les altes notes d’accés fan que aquests graus esdevinguen els més valorats socialment. 

Aquesta visió social destil·la la seua influència als centres educatius, per això, abans de començar el curs, ja sabem que el batxiller d’humanitats serà el més «fluixet», que estarà compost per l’alumnat que hi és perquè no té prou nota o no tenen clar què volen estudiar, perquè volien fer un cicle i no han aconseguit entrar, o perquè els seus pares s’han obstinat que estudie. Amb tot, sempre hi ha alumnat amb bones notes, als quals intentarem orientar de la manera que les aprofite i no les malbarate en graus amb nota de tall baixa com Història, Filosofia o Geografia. 

Així és que, davant d’una alumna excel·lent que manifesta voler estudiar Geografia, el gabinet d’orientació del centre li oferirà un doble grau amb Turisme, no siga cosa que perda el temps i la nota en un grau amb tan poques eixides. Si un alumne expressa el desig de fer Filosofia i manté una nota alta en batxiller, potser li suggeriran que curse el grau en anglès, de tal manera que complete la formació amb més possibilitats. Potser si diu que li agrada Història de l’Art, contraatacaran amb un segon grau en Restauració Artística o Estètica, que pot cursar a distància, que li complemente la formació. En tots els casos, la sensació que li quedarà és que la seua tria inicial era poca cosa, que malgastava la nota, que perdia oportunitats. Perquè l’orientació en aquesta direcció té sentit, evidentment, però deixa entreveure un menyspreu cap als graus humanístics, que sempre són una elecció insuficient de cara a les eixides professionals, cosa que ha esdevingut el criteri decisiu.

Als centres de secundària, entre el professorat i el gabinet d’orientació no trobarem una oposició directa, no escoltarem paraules de menyspreu cap a les humanitats, ni crítiques evidents a les decisions de l’alumnat ni un intent frontal de fer-los canviar d’opinió. No, ja no vivim temps de prohibicions ni d’obligacions, en cap cas hi haurà actituds d’oposició frontal, ja no s’estilen. Els temps de «estudia per a advocat o metge» ja no són possibles. I des dels centres, encara menys.

Ara bé, en aquests casos, trobarem somriures condescendents i opinions cautes i assenyades com «està molt bé el que vols fer, però t’ho has pensat bé?», «ja saps que només pots ser professor d’institut?», «no se’t donen bé les ciències?», «pensa que això ho pots estudiar després» o «com a afició està bé, però podries fer alguna cosa amb més eixides.» La sensació que trasllueix de tots els consells que acompanyen la decisió és que alguna cosa falla, que alguna cosa no és clara, però no és políticament correcte expressar-ho obertament. També al·legaran que, potser, la tria de l’alumnat parteix d’una visió idealitzada dels estudis d’Antropologia o Arqueologia, per exemple, que després no trobarà a la universitat, com si en els altres graus això no passara, com si l’alumnat de Medicina o Física no tinguera una visió idealitzada dels seus estudis.

La situació és similar a la que es viu amb el sexisme, respecte al qual, poques persones manifesten públicament que les dones siguen inferiors ni menys capacitades per a qualsevol estudi, però, a l’hora de la tria, els estereotips de gènere continuen influint en la decisió. I en aquest sentit, no és casual que la feminització dels estudis d’humanitats haja anat paral·lela a la seua pèrdua d’influència social.

Vivim temps post, temps de postmasclisme i de posthumanisme, i això vol dir que les discriminacions es mantenen per una via de baixa intensitat, d’ocultació i de manteniment de situacions d’inferioritat de manera dissimulada. No queda bé manifestar que les humanitats són estudis de segona categoria, però ho farem evident amb el somriure irònic, el consell paternalista o l’exigència de segona opinió o reafirmació de la decisió presa.

No hauria de ser així, perquè els canvis en el món de la investigació reclamen una formació transversal, híbrida, que connecte la visió humanística amb les aplicacions tecnològiques i científiques, però mentre la visió social majoritària i el món de l’educació s’adapten als nous temps, si voleu estudiar algun grau d’humanitats, prepareu-vos per rebre pressions dissimulades. Si us les voleu estalviar, sempre podeu dir que voleu estudiar teatre, a partir d’aquest moment qualsevol altra decisió sempre serà millor que la primera, perquè només hi ha una elecció professional més qüestionada que la de cursar estudis d’humanitats, i és triar Art Dramàtic.