núm. 36  |  any 2019  

«El més important per a construir la democràcia: education, education, education»

Alícia Villar | Fotografies: Miguel Lorenzo

Carlos Alberto Torres (Buenos Aires, 1950) és distinguished professor en la Universitat de Califòrnia, Los Angeles (UCLA), institució en què va fundar i dirigeix l’Institut Paulo Freire. Va ser director  del Centre d’Estudis d’Amèrica Llatina (1995-2005). En el període 2013-2016 va presidir el Consell Mundial de Societats d’Educació Comparada i, actualment, és director de la Càtedra UNESCO d’Educació per a la Ciutadania Mundial. L’interès per l’obra de Freire el va portar a fundar i dirigir l’Institut Paulo Freire, de São Paulo (Brasil), i el de Buenos Aires (Argentina), i a dedicar una part important del seu treball al pedagog brasiler. A més, l’activitat investigadora de Torres s’ha desenvolupat en l’àmbit de la sociologia política de l’educació i l’impacte de la globalització sobre l’ensenyament primari i secundari. Recentment, a petició de Wiley Publishers, ha organitzat el Wiley Handbook of Freire, que serà publicat en juliol de 2019. 

L’any passat es van complir cinquanta anys de Pedagogia de l’oprimit, de Paulo Freire, una obra de referència en les propostes de transformació social i educativa. Quina actualitat i necessitat té la idea d’una educació per a l’emancipació?

Crec que és el gran desafiament del nostre temps. L’emancipació ha de ser definida primer per a ser posada en pràctica després. La definició de l’emancipació ha canviat amb el temps i les lluites socials, i actualment es podria dir que hi ha un buit. Per exemple, el que està passant ara a França amb les mobilitzacions de les denominades «armilles grogues» es pot considerar en part com una lluita per l’emancipació. Encara que no tota lluita reflecteix un model d’emancipació. En el model de Freire l’emancipació té a veure amb la humanització, amb la confrontació de les injustícies, de la dominació, de l’explotació, de l’opressió. Per això, el primer que destacaria és que ara com ara no hi ha un punt sinodal, és a dir, quelcom central per a definir què és l’emancipació, sinó que tenim un conjunt de models d’emancipació. Hi ha un altre element que podem associar a aquesta qüestió, que és l’emancipació lligada a confrontar el capitalisme. I és molt important aquesta pregunta, perquè el capitalisme té un avantatge i al seu torn un desavantatge. Crea riquesa, però el que mai ha pogut fer, i probablement no puga fer, és distribuir-la, i ací està la gran tensió entre democràcia i globalització. Per tant, aquests problemes requereixen un model d’estat lògic i humà que siga democràtic, multicultural i respecte els drets humans i els drets de la naturalesa. Tots aquests elements són elements d’emancipació.

En el seu text Mi última conversación con Paulo Freire diu que en aquell moment, en 1997, Freire i vostè estaven començant un llibre i ell li va respondre lacònicament: «Hem de fer una crítica al neoliberalisme. És el nou dimoni del món actual». Han passat vint anys. Quin grau de laconisme continua tenint aquesta frase?

Vaig dir «lacònic» en el sentit de quelcom molt taxatiu i immediat, perquè es va tallar la comunicació. Però jo crec que Freire, que era un home genial, va fer una observació important. Ell era un pensador brillant, ancorat en el context del nord-est brasiler, que es donà compte que l’alfabetització és crucial com a model de ciutadania. En una de les seues històries meravelloses conta que va demanar a la seua cuinera que li partira en síl·labes la paraula «tijolo», que vol dir «maó» en portuguès. Amb aquesta paraula, Freire farà després alfabetització perquè la converteix en element generador en una comunitat que sobrevivia, precisament, fent maons. Es tracta, doncs, d’un element central, una manera d’usar les paraules lligades a la realitat més propera. Freire era un gran observador i se circumscrivia al context. D’aquest context sorgeix el seu programa d’alfabetització i el posen a dirigir el programa d’alfabetització nacional. Va passar d’una experiència universitària al repte de canviar Brasil. I això va significar que havia de transformar l’elaboració de la idea de ciutadà, perquè a Brasil solament votaven els que sabien llegir i escriure o eren propietaris. Freire expressa amb aquesta frase lacònica la certesa que el neoliberalisme és un enemic de la humanitat perquè la deshumanitza. I quan em diu aquesta frase jo em pose a pensar –perquè a més va ser l’última vegada que vaig conversar amb ell, ja que va morir pocs dies després– que Freire estava pensant en el neoliberalisme com quelcom diabòlic i que l’educació el confronta, confronta la maldat de la deshumanització. I això m’ha fet reflexionar en altres coses, per exemple, en Hannah Arendt i la seua idea de la banalitat del mal, una perspectiva de gran actualitat en el panorama polític internacional. El neoliberalisme és un model que està extrínsecament vinculat al desconeixement de les necessitats de l’altre i està en contra de l’estat de benestar social. Amb aquella frase Freire ens deia que el neoliberalisme és el nou dimoni dels nostres dies, perquè no és capaç de tenir compassió ni de ser solidari. La realitat que Freire coneixia millor era la seua pròpia realitat, la del nord-est del Brasil, on hi ha una tradició de desesperança que ell volia canviar, no per preparar gent que emigrara o fera treballs molt precaris en grans ciutats, sinó per impulsar el desenvolupament de la regió. Era un desenvolupista que es formulava les preguntes fonamentals. Per això tenia una epistemologia tan lúcida al mateix temps que la seua capacitat d’intel·ligència era la seua capacitat d’observació .

En el seu article El estado del arte en la educación comparada, publicat en la Revista Lusófona d’Educação, vostè afirma que estem immersos en una crisi d’humanitat. M’agradaria que desenvolupara aquesta idea tan rotunda i que explicara el paper de les polítiques d’educació davant aquesta crisi.

En 1997, cap al final de la vida de Freire, hi hagué a Brasília una consulta amb indígenes i vingueren els seus caps de tot arreu de Brasil. Un d’ells s’havia d’allotjar en una casa. Hi arribà molt tard i les portes estaven tancades, així que es va posar roba i es va acomodar fora de la casa per passar-hi la nit. Uns joves el van veure i li van llançar gasolina, li van calar foc i el van matar. Quan els preguntaren per què ho havien fet van contestar que no sabien que era un cap indi, sinó que pensaven que era un captaire. Això va destruir psicològicament Freire. Alguns consideren que aquest fet el va fer sucumbir, va llançar la tovalla. Li dic això a propòsit de la seua pregunta sobre la crisi de la humanitat. D’altra banda, el que li va passar a Umberto Eco cap al final de la seua vida va ser similar. Un home com ell, que havia escrit textos seminals en ciència, el millor semiòleg d’Europa, probablement, i autor d’una de les obres literàries més apreciables, El nom de la rosa. Tanmateix, en els seus últims anys deixà de creure en la vida i els seus comentaris foren terribles. Jo espere no acabar així, encara que hi ha moltes raons per a creure que la humanitat es destruirà a si mateixa. Les crisis de la humanitat es donen quan és impossible articular els interessos socials i els interessos culturals amb els interessos individuals en els contextos en què aquesta articulació ha de tenir lloc. Estem passant per un moment en el qual les nacions, a l’interior de si mateixes i entre si, no estan articulant interessos. I això produeix conflictes. Pot ser l’inici d’una tercera guerra mundial o, si no, diguem el principi de la desarticulació del sistema internacional que prevé aquests conflictes, que és les Nacions Unides. La qüestió és què fem per entaular un diàleg entre civilitzacions que siga democràtic i multicultural i que defense aquesta democràcia cosmopolita que accepte el diàleg per a veure les diferències entre els coneixements i entre els sabers.

I quin paper tenen les polítiques educatives davant aquesta crisi?

Això és fonamental plantejar-ho. Posaré un exemple que sembla simple, però que ens pot fer pensar en la qüestió. Quan en Estats Units vas a comprar una casa i preguntes a l’agent immobiliari què és el més important que cal tenir en compte et diu que location, location, location. Si ens preguntem què és el més important per a construir la democràcia, jo diré education, education, education. És a dir, l’educació és un element absolutament central en la construcció del subjecte individual, dels subjectes col·lectius i en la construcció dels  ciutadans. No obstant això, l’educació no pot funcionar si no funciona la llei, i la llei es trenca tots els dies. Al meu parer, en la reconstrucció política –que és imminent i necessària als països en què la democràcia està en perill– cal  recrear l’espai politicojurídic. Si la llei va en contra dels drets humans, cal canviar-la; si la llei va en contra de l’emancipació, cal canviar-la. Tenim moltes societats amb democràcies pobres i febles: l’argentina, la brasilera o la mexicana, per citar-ne algunes. Són democràcies flaques, assetjades per la violència del narcotràfic, per les lluites intestines en el si dels partits, per la corrupció o per la falta de diàleg, segons siga el cas. Cada vegada hi ha més països democràtics que no ho són, però la democràcia no està en decadència, sinó que es veu assetjada per una realitat i aquesta realitat ve d’allò més profund, de les parts fosques de l’ésser humà. Si la llei i la democràcia no funcionen, l’educació no funciona.

L’Agenda 2030, que va marcar el Fòrum Mundial d’Educació en 2015, persegueix una educació amb equitat i inclusió, de qualitat i l’aprenentatge al llarg de tota la vida. En quin moment està el treball i les accions per a aconseguir superar aquest repte?

Hem donat uns passos transcendentals des de 2015, no fa molt realment. Jo he participat en reunions, per exemple, a Corea, un dels països que més suport ha donat a aquest model, amb experts de vint-i-sis països de tots els continents per canviar el currículum de les escoles. Em quedí atònit amb les idees de molts d’ells i pels avanços que havien fet en tres anys. Però no tot és així. Perquè Estats Units ha eixit de la UNESCO i vol eixir de les Nacions Unides. És un país tan poderós i posa molts més diners per a sustentar la UNESCO i vol que per això li donen suport en les seues decisions, però com són institucions multilaterals el vot d’un país menys poderós que no paga tant té el mateix pes i Estats Units no ho accepta.

El fet que Estats Units haja pres certes decisions, com portar la seua ambaixada a Jerusalem, és un error històric i geopolític tremend que crearà una situació a l’Orient Pròxim que no se sap com pot derivar. I a més, el fet que Bolsonaro haja fet la mateixa declaració a Brasil… Són errors històrics de governs que poden afectar profundament la construcció de la multilateralitat. Estem en el moment de la crisi de la multilateralitat. A Amèrica Llatina se sospita que tot allò que es diu «global», com «educació global», és una argúcia d’Estats Units per a controlar i manipular. I aquesta sospita es deu al fet que Amèrica Llatina viu a la seua ombra. Però des de fa vint anys, Estats Units no té el menor interès per Amèrica Llatina, sinó que està preocupat pel que passe a Àsia, a Europa i l’Orient Pròxim. I més ara, amb Trump, que gairebé ja no li interessa ni Europa. Considere que sense una multilateralitat eficient no hi ha democràcia cosmopolita i no funcionen els sistemes internacionals. I aquestes tensions poden posar en perill l’Agenda 2030 i el repte de l’educació inclusiva.

Hi ha una discussió internacional sobre la denominada epistemologia del sud. Vostè està treballant en aquest camp.

Ara mateix, a Europa, estem en una de les meues ciutats predilectes, estic amb els meus amics a València, amb els quals he compartit vint anys de sociabilitat, de treball polític i de treballs acadèmics. Reconec que fins i tot en allò que es va dir la provincialitat europea hi ha grans arguments anticolonials, així com una diversitat política teòrica que s’aproxima i que busca fonts molt més allà dels clàssics, que són tots occidentals. Imaginar que es pot crear una nova epistemologia sense aquests clàssics, imaginar que es pot considerar tot allò que ve d’Europa com un epistemicidi, em sembla una exageració que no porta enlloc. Clar que hi ha cultures que tenen pensaments diferents i que cal rescatar-los i entrar en diàleg i que hi ha possibilitats teòriques que no tenen res a veure amb les occidentals, però això no vol dir perdre de vista la riquesa de certes cultures analítiques en les quals hem estat educats.

Un autor que no esmentaré fins que no faça una anàlisi més profunda, fa una llista de totes les dicotomies que sorgeixen en els pensaments occidentals, començant pel bé i el mal. I després, quan fa la proposta alternativa, crea la seua pròpia dicotomia. A què estem jugant? Per tractar de confrontar el que es considera un epistemicidi crea una nova dicotomia que, al seu torn, és part d’una nova epistemologia. És un joc pervers.

A la seua conferència en la Universitat de València han assistit molts estudiants joves de magisteri i vostè hi ha dit que la generació d’ara és una generació educada en el neoliberalisme, un model que llança contínuament el missatge, explícitament i implícitament, que el talent ens donarà el futur o que gràcies als nostres talents podrem aconseguir tal cosa i tal altra amb un model educatiu meritocràtic. Què podem dir sobre això als futurs mestres?

El neoliberalisme com a model econòmic ha fracassat completament. Crec que la crisi de 2001, que després es va reflectir en la de 2008 al món sencer, és un exemple del que acabe de dir. Sense control, el mercat, deixat a les seues rutines i dinamismes, és salvatge. I jo crec que no podem viure sense mercats. Per tant, el que jo dic a aquests joves és que ells han estat educats en l’individualisme possessiu que qüestiona tots els elements i els règims dels drets humans, és a dir, que qüestiona tot el que ens permet tenir xarxes de solidaritat. Ells han de saber que tot el món té talents. Però els talents estan per naturalesa diferencialment distribuïts: hi ha gent que té talents naturals i una altra que en té d’adquirits. Entre el que és natural i el que s’adquireix corre la vida dels nostres dies. No hi ha res de dolent en el fet que l’educació promoga el talent, és un model que té sentit. Per això els vaig parlar d’un exemple molt clar: desenvolupen el talent de la seua escriptura. Hi ha moltíssims exemples més. Ara bé, si aquest model del qual estem parlant és simplement una certificació i aquesta certificació s’obté coste el que coste, no es promou el talent.

La meritocràcia reduïda al credencialisme pot produir l’efecte pervers de la compravenda de títols, un fenomen que s’ha destapat per ací últimament i s’han donat a conèixer casos de corrupció acadèmica en què s’han donat títols de màster fraudulentament.  

Això passa en la política del món sencer: un que només va anar una setmana a la Wharton School i es presenta com graduat d’aquesta institució és un mentider. Així no desenvolupem el talent.

Com s’hauria de desenvolupar el talent?

A través d’un procés en què l’individu aprèn a desenvolupar els seus talents individuals en col·lectivitat. I davant d’això el neoliberalisme està en contra, perquè tot el que és col·lectiu és preocupant. La meua conclusió és simplement aquesta: el neoliberalisme usa tots els mecanismes, que tu has denominat meritocràtics. Si realment es promouen mèrits no hi ha problema, però la promoció meritocràtica de la qual estem parlant és un model formal que té un cert impacte en la construcció social de la realitat que solament justifica i legitima les diferències, que ja existeixen en aquells que acumulen els recursos socials, polítics i econòmics i que ara sumen la certificació acadèmica.

Carlos Alberto Torres vingué a València el passat mes de desembre per dictar la conferencia Educació per a la ciutadania mundial i els drets humans en la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, que va organitzar l’Escola Europea de Pensament Lluís Vives, del Vicerectorat de Cultura i Esport, i en la qual van col·laborar el Departament de Sociologia i Antropologia Social i l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives.