núm. 22  |  any 2012  

Cinema i educació

Áurea Ortiz. Departament d’Història de l’Art. Universitat de València

HISTÒRIA DE L’ART

Els ensenyen què és un hendecasíl•lab o una sinalefa, qui es Lope de Vega o Dickens, saben fer integrals i derivades; però, si no han tingut la sort de trobar a l’institut cap docent interessat i entusiasta (a qui devem un immens agraïment), coses com ara continuïtat, contracamp, neorealisme, Fellini o Kurosawa els sonaran a xinès. Per més que passen el dia consumint-ne i que siguen sovint la seua única font d’informació, és ben probable que no tinguen ni idea de com es construeixen les imatges en moviment. I així, tot i que no hi ha manera d’entendre el món actual sense tenir en compte la immensa influència del cinema i de la televisió, i que l’audiovisual ocupa un lloc central en la nostra cultura, el seu estudi és limitadíssim i sembla que (tret dels entusiastes dels quals parlava més amunt) a ningú no li importa.

Quan alguns d’aquests joves decidisquen estudiar la carrera d’Història de l’Art a la Universitat, hi trobaran assignatures d’història del cinema i se sorprendran fins al punt de posar-les entre les matèries favorites. Entre l’alumnat, igual que en la societat, són majoria les persones que només han vist cinema comercial i identifiquen cinema amb Hollywood. I en vista d’això, els professors hem de començar pel principi: «què és un pla», i avançar a poc a poc descobrint els conceptes i els cineastes bàsics. Les assignatures que s’imparteixen són tres (fins ara eren cinc, però en desapareixen dues en els estudis de grau): Història del cinema fins al 1930, Història del cinema des del 1930 i Història del cinema espanyol. Veure com vencen prejudicis, en entendre que hi ha moltes maneres de fer cinema, i descobreixen obres i autors que ni imaginaven és una de les grans satisfaccions que se’ns ofereix al professorat. I quan, en acabar el curs, et diuen que la seua mirada ha canviat, que ja no perceben el cinema com abans i que han vist tal o tal pel•lícula que abans d’assistir a les classes mai no s’haurien plantejat veure, sents que has guanyat algun tipus de batalla necessària.