0

núm. 22  |  any 2012  

Print Friendly, PDF & Email

«El 30% de l’èxit de l’alumnat depèn de la direcció»

Juanma Játiva / Fotografies: Mikel Ponce

Nélida Zaitegui (Abanto, Bizkaia, 1946) ha estat mestra, inspectora d’educació, directora, coordinadora de programes d’innovació i també ha dirigit la revista Organización y Gestión Educativa. Actualment és membre del Fòrum Europeu d’Administradors de l’Ensenyament d’Euskal Herria i ocupa la vicepresidència de CONVIVES, una associació per a la convivència positiva en l’escola. Al cap de quaranta anys treballant a l’ensenyament, diu en el seu bloc Heziberri que la vida «l’ha premiada amb la millor feina del món». Formar equips directius és una de les seues especialitats, per això ha participat en la gestació i el desenvolupament del I Congrés d’Autonomia, Lideratge i Direcció en Centres Educatius, organitzat per Florida Universitària a València.

 

Fa la impressió que el tema de la direcció no ha estat tant al centre dels debats com ara.

Estem en un moment de canvis accelerats. Fins ara teníem una visió burocràtica de la direcció que responia a les ordres de l’administració. Per tant, s’emplenaven papers, s’enviaven informes… Això ha conduit a tenir directors sense capacitat per decidir els quals, lògicament, tampoc no s’han pogut responsabilitzar del que passa al centre. És a dir, amb aquests mestres, amb aquest currículum, amb aquestes ordres, això és el que en resulta. I cal canviar de paradigma. Les tres finalitats que té l’ensenyament a hores d’ara són facilitar el desenvolupament dels xics i de les xiques com a bones persones, com a ciutadans i com a bons professionals. Per aconseguir-ho, cal un tipus de centres determinats amb directors i directores amb un estil diferent. Estem en una fase de transició d’un model burocràtic, submís a l’administració, a un model de direcció compromès, que és el que ens exigeix la situació actual. Parle d’un lideratge pedagògic centrat en el resultat dels alumnes.

Cal professionalitzar la direcció?

Trobe que necessitem directors que tinguen competències, coneixements, destreses i habilitats per a ser-ho. Ens cal una direcció professional, però no professionalitzada. És a dir, per ser director, no val qualsevol; però això no vol dir que fem una casta a banda, un cos especial de directors. El director o la directora ha de ser algú que des del centre cree il·lusions compartides de manera que tots reflexionem i arribem a conclusions sobre la manera com aprenen els xics i les xiques més i millor, i si a sobre genera il·lusió i optimisme en els altres, la il·lusió que això és possible, el we can d’Obama, això és el lideratge pedagògic. I tot això ho podem fer si ens alineem, si organitzem bé l’escola, si tenim clar com aprèn millor l’alumnat, si atenem el benestar, la participació, els afectes, la metodologia; hi influeixen moltes coses, perquè un centre és molt complex.

Aquesta complexitat no exigeix un compromís de tothom?

Algú deia en el congrés que l’escola és un lloc de compliment de drets i també d’exercici d’obligacions. Fem que els nostres estudiants siguen agents del seu propi aprenentatge, que s’hi comprometen i que siguen autònoms. Tot això necessita una direcció que sàpiga com es fa, que genere una visió compartida de per a què hi som, que organitze l’escola juntament amb tots els altres, que done cartes a tots perquè tots hi juguen i que senten que és una tasca seua i es responsabilitzen dels resultats. Ja no es pot dir això de «em suspèn el 80 %». Ja no.

L’autonomia dels centres es fa caminant o regulant?

L’autonomia es fa caminant. Hem de tenir prou confiança en la gent perquè siguen autònoms. La qüestió està a crear relacions de confiança i pensar que tenim professionals capaços de fer, de tenir iniciatives, de responsabilitzar-se del que tenen. I és veritat que per a aquesta autonomia calen líders que generen un projecte compartit, que generen reptes. Si jo et deixe tota la llibertat del món, el següent és veure què has fet amb aquesta llibertat. Perquè pot passar que algú faça amb l’autonomia una escola exclusiva o excloent. I, per principi, com a administració no es pot permetre una escola excloent, d’elit i que en deixe fora altres. Em va agradar el que em va contestar Alfons Cornella, el director d’Infonomia, quan li vaig plantejar en una entrevista què faria si fóra ministre d’educació i em va dir: «Jo em fixaria en els centres que van bé i els preguntaria: com ho feu? Continueu, però aneu documentant el procés. I després veuria si es pot extrapolar a altres centres. Perquè cada centre és diferent». No és el mateix un centre al barri del Carme de València que un al barri de la Coma, a Paterna. El centre ha de donar a cadascú el que necessita per continuar creixent com a ésser humà i com a ciutadà.

Tenint en compte que vostè ha fet de tot en l’escala professional de l’ensenyament …

I a més sóc mare de quatre fills i àvia.

On ha tingut la sensació que podia influir més en el canvi educatiu?

Em sembla que sempre he pensat que podia influir a canviar les coses. Quan era mestra, era molt de Paulo Freire i de Célestin Freinet i pensava que podia fer que els estudiants aprengueren a pensar, a tenir criteri, a fer-se preguntes i que amb això podrien afrontar el món amb eines. Quan vaig ser directora, pensava que el meu centre, el professorat, les famílies, l’alumnat, tots junts –perquè vam crear consells escolars quan no existien–, podríem forjar un model diferent d’escola. Quan vaig anar a la inspecció, vaig pensar que estava al servei dels centres, per ajudar-los a reflexionar, a preguntar-se pel sentit del que feien i com podien millorar-ho, a buscar fórmules noves. I sentia que podia influir en coses. Després vaig ser responsable de programes d’innovació educativa. Em vaig dedicar molts anys a formar equips directius, també des de la il·lusió, des del compromís i des del repte de fer créixer la gent i créixer tu mateix.

Créixer?

Sí. Crec que ocupar la direcció d’un centre educatiu és un regal, perquè et fa créixer molt com a persona. Et posa en situacions en què has de mirar molt cap a dins, cap a fora, cap als costats, cap amunt i cap avall, i llavors et fa créixer. És un repte apassionant.

I per què no hi ha cues per assumir la direcció dels centres?

Perquè els valors dominants no consisteixen precisament a ser cada vegada millor persona i tenir un desenvolupament més profund. Una persona, quan es posa al capdavant d’una empresa, no sol ser per això sinó perquè li paguen molt bé, perquè el càrrec té alguna rellevància social, etc.

I a l’escola?

A l’escola, no se li ha donat a la direcció el valor que té. Primerament, el professorat no s’adona del servei tan important que representa ser director d’un centre per a la comunitat educativa. El dia que s’adonen que el 30% de l’èxit de l’alumnat depèn de la direcció, de com gestiona, de com crea il·lusió, aquest dia, la gent compromesa amb l’escola –perquè estic convençuda que a la direcció arriben els que volen molt l’escola–, aquesta gent dirà: lideraré aquest projecte. Encara hi ha alguns que no s’atreveixen, perquè persisteix a l’escola una mentalitat igualitarista que no existeix a cap altre lloc i que veu els directors com uns arribistes i no com el que son: persones que es comprometen amb el centre. Si ets bo en anglès, et faria res ser professor d’anglès? No. Llavors, si ets bo a entendre què passa a l’ensenyament, et relaciones molt bé amb la gent, tens competències en comunicació, per què no et presentes per a la direcció? Ah, no, perquè això, pensen, no està ben vist. Per qui, em pregunte jo.

Llavors és un problema o un prejudici de caràcter cultural?

Exactament. La gent encara viu això de ser director com un pas per col·locar-se per damunt d’altres, no com un servei a l’escola. En canvi, avui, el líder és el que més serveix, el que dinamitza, el que motiva, el que crea.

En vista dels desafiaments educatius que planteja al nostre país la societat del coneixement i la competència d’altres països més ben situats, quina part de la resposta que s’ha de donar a aquesta situació correspon als poders polítics, als poders econòmics i als membres de la comunitat educativa?

No sé en quina proporció, però és una responsabilitat de tothom. Perquè, si de veritat creiem que l’ensenyament és important, cal posar-hi diners. I que no em diguen que és car. Jo he estudiat les dades de les presons a Califòrnia i resulta que és més car tenir algú a la presó que enviar-lo a la millor universitat. De manera que, primer, no sé si això que «l’ensenyament és el futur d’un país», es queda en un discurs políticament correcte o la gent s’ho creu de veritat. Això d’una banda. I de l’altra, l’avanç d’una societat no solament es mesura en termes econòmics. La qualitat de vida és molt més que el consum, és com estic de bé amb mi mateix, amb el meu cos, amb les persones. Deia Paulo Freire que educar és fer éssers humans, complets, que tinguen ganes de viure. No em basta de tenir el millor índex competencial com Finlàndia, perquè també allà tenen el major índex de suïcidis del món.

En temps de retallades, en quins problemes caldria incidir prioritàriament?

És prioritari a hores d’ara que els centres assumisquen la responsabilitat de gestionar els recursos públics que utilitzen tan eficientment com els siga possible. Aquesta eficiència implica optimitzar els recursos que hi ha al centre. Cal rendibilitzar les instal·lacions i pensar que fora de l’horari escolar es poden fer altres coses. Cal gestionar bé el coneixement existent al centre, perquè tenim professors que podrien posar tot el que saben al servei dels altres. Cal rendibilitzar els temps: si tenim una jornada de 37 hores i mitja, cal estar 35 hores de permanència al centre i els horaris d’atenció a l’alumnat no tenen per què ser de quatre i cinc hores. En poden ser més, perquè jo puc decidir que el meu centre es diferencia d’altres per la manera com gestiona el temps. Defensar l’escola pública en aquests moments és optimitzar tots els recursos que hi ha per posar-los al servei de l’alumnat.

Hem passat de prendre mesures de reforç de l’autoritat del professorat a prescindir-ne com si no fóra necessari. Era imprescindible la primera cosa? Ens podem permetre el luxe de la segona?

És important demanar-se pel professorat, ja que és una peça clau en l’ensenyament. La relació entre persones, l’atenció i l’afecte és la base de l’aprenentatge. Tant és així que l’informe McKensie del 2007 deia que «la qualitat d’un sistema educatiu no pot excedir la qualitat dels seus professors». L’autoritat no s’aconsegueix per decret, s’aconsegueix amb un compromís docent fort. Compromís amb l’alumnat, implicant-se amb l’èxit de cadascun d’ells, amb el centre, sent part d’una institució que aprèn i respon a les necessitats de l’alumnat i amb la professió, que necessita una formació contínua, actualització científica i pedagògica. Es pot donar poder però no autoritat; aquesta es guanya dia a dia amb una feina ben feta. No obstant això, cal que les famílies i la societat reconeguen la feina del professorat. No se’ls pot nomenar un dia autoritat pública i el següent dubtar de la seua feina i de la seua professionalitat.

Què pot tranquil·litzar i ajudar el professorat a disposar de les competències necessàries per estar més obert a l’exterior i atendre les creixents demandes que li vénen de fora sense indefensió?

En la societat de la incertesa i la complexitat en què ens trobem, cal repensar contínuament el sentit de l’ensenyament i això ho ha de fer sobretot el professorat. Les necessitats de l’alumnat, en aquests moments, per viure amb dignitat i avançar en el desenvolupament humà i social, són distintes a les de fa poc de temps i aniran canviant. Ser conscient del món en què vivim és imprescindible per al professorat, i també tenir una visió àmplia i ajustada de la realitat; però, alhora, cal actuar des de dins de l’aula, desenvolupant-se professionalment per respondre a les noves demandes que l’alumnat i la societat fan a l’escola.

Va fallar el pacte polític per l’ensenyament en què tantes esperances s’havien posat. Creu que aquesta dificultat per arribar a un acord bàsic es correspon amb una falta de consens real social sobre el paper de l’ensenyament a Espanya?

Tot i no aconseguir un pacte, encara que es va intentar amb autèntiques ganes, pense que la societat i les famílies saben molt bé què volen. Estic segura que tots compartim la idea que l’ensenyament ha d’aconseguir que els nostres xiquets, xiquetes i joves siguen bones persones, bons ciutadans i bons professionals. Sabem què volem. Ara bé, tots a l’una, hem de posar de la nostra part tot el que calga per aconseguir aquest objectiu. Cadascú des del que li toca i quan no siga suficient, exigir-ho amb, ara sí, tota l’autoritat que tenim els que lluitem per un món més humà i humanitzador.

«Persisteix a l’escola una mentalitat igualitarista que no existeix a cap altre lloc i que veu els directors com uns arribistes i no com el que són: persones que es comprometen amb el centre»

«Deia Paulo Freire que educar és fer éssers humans, complets, que tinguen ganes de viure. No em basta de tenir el millor índex competencial com Finlàndia, perquè també allà tenen el major índex de suïcidis del món»

«Cal que les famílies i la societat reconeguen la feina del professorat. No se’ls pot nomenar un dia autoritat pública i el següent dubtar de la seua feina i de la seua professionalitat»

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 2 6 ?