núm. 28  |  any 2014  

Francesc J. Hernàndez i Alícia Villar. Departament de Sociologia i Antropologia Social, Universitat de València.

Pete Seeger

1.    La gran fal·làcia educativa

Ens han explicat moltes coses sobre l’educació a Finlàndia. Què significa que un sistema educatiu és un bon sistema educatiu? Els indicadors educatius europeus permeten calibrar allò que s’anomena vulgarment fracàs escolar, un fenomen del qual s’ha pres consciència recentment en la nostra societat. En èpoques passades, però, simplement s’ignorava el drama de les persones que abandonaven prematurament l’escolarització. N’hi havia una certa acceptació, que en el nostre cas arribaria fins la llei de 1970. Certament, el grau de fracàs escolar que té una població depèn de l’acotació conceptual del terme i dels indicadors utilitzats per mesurar-lo. Podem considerar fracàs la no-consecució del nivell educatiu obligatori, que en el nostre context es tradueix en la no-superació de l’educació secundària obligatòria (ESO), és a dir, un fracàs en l’acreditació». Els motius de la no-acreditació, lògicament, són diversos. Si observem els resultats de PISA 2009 i 2012[1] podem comprovar que allò que s’anomena fracàs no té relació directa amb la formació en matemàtiques, llengua o ciències. Una opció per mesurar el fracàs escolar és considerar la proporció de persones que no disposen de l’educació secundària obligatòria en una edat de referència, cosa que es pot mesurar a través de l’indicador de percentatge de les persones de 18-24 anys sense l’educació secundària obligatòria. S’estudia una cohort d’edat una mica allunyada de la finalització de l’escolarització obligatòria per donar temps perquè les persones puguen acabar-la. Hom podria pensar que els estats de la Unió Europea amb millors resultats en PISA tindran menys fracàs i a l’inrevés. L’evidència empírica, però, ens fa negar-ho contundentment. És més, el fet de vincular les dues coses és la gran fal·làcia del reformisme pedagògic. Les dades mostren que, en l’àmbit europeu, no hi ha pràcticament relació entre un indicador i l’altre. Vegem-ne les dades. Se sol parlar de Finlàndia, i es compara amb Espanya. Doncs bé, ampliem una mica el focus i considerem, per exemple, tots els països de la UE que comencen amb «E» o «F». Evidentment, es tracta d’un criteri arbitrari que ens permet seleccionar només alguns sistemes educatius i mostrar la no-relació entre ambdós indicadors. En la taula 1 tenim les dades de PISA i del fracàs de l’any 2009 i en la taula 2, les dades de 2012. Com hem dit, se sol adduir com a model d’èxit educatiu Finlàndia. Podem veure en les taules que, per exemple, el país nòrdic té, certament, millors resultats PISA i menys fracàs que França. Alhora, França té millors resultats PISA i menys fracàs que Espanya. Eslovènia i Eslovàquia tenen pitjors resultats que Finlàndia, França o Estònia, però els seus percentatges de fracàs són molt menors. Tanmateix aquests sistemes educatius no tenen l’impacte mediàtic dels nòrdics. Si ens fixem atentament en les dades de les taules, fins i tot Eslovàquia, que el 2009 tenia uns resultats semblants als d’Espanya (per davant en matemàtiques i ciències, i per darrere en llengua) ha minvat en la prova PISA de 2012. Ara, Espanya trau millors resultats PISA que Eslovàquia, però aquest país continua amb un fracàs molt menor que el de Finlàndia, França o Espanya. Què significa tot això? Hi ha un procediment matemàtic per establir més fermament aquesta absència de relació (o relació mínima, si preferiu) entre un fenomen i l’altre. Es tracta de calcular el coeficient de correlació[2] entre les dues sèries de dades dels estats de la Unió Europea. En les taules 3 i 4 es mostren els coeficients de correlació dels resultats PISA (tant en l’edició de 2009 com del 2012) i l’indicador de persones sense el nivell d’educació obligatòria (allò que freqüentment s’anomena fracàs). Com hi podeu veure, més aviat s’acosten a 0,0. Arribats en aquest punt, podem afirmar, aleshores, que no hi ha relació (o és molt feble) entre els resultats de PISA i el fracàs escolar. Al fil d’aquest resultat, es poden plantejar dues preguntes raonables: si no és amb el fracàs , amb què tenen relació els resultats de PISA? I amb què es relaciona el fracàs? 2.    It’s the economy Els resultats de PISA es relacionen, entre altres, amb la inversió pública en educació. Si tenim en compte els estats de la Unió Europea, com més diners aporta un estat a l’educació (respecte de la riquesa produïda al país) millors són els resultats de PISA. Podem observar els coeficients de correlació entre la inversió educativa respecte del producte interior brut (PIB) de cada país i els resultats de PISA en la taula 5. Fixeu-vos que els coeficients de la taula 5 són sensiblement superiors (en termes absoluts) als valors de les taules anteriors. D’això es dedueix que si, per exemple, un govern volguera que els resultats de PISA foren millors, el que hauria de fer seria incrementar la seua inversió pública. Cal recordar que, segons les dades d’Eurostat i el Ministeri d’Educació, la inversió educativa pública a Espanya (els diners que aporta l’estat) respecte del PIB ha minvat els darrers anys: 5,01% (2009), 4,97% (2010) i 4,83% (2011). 3.    I el fracàs? Les dades disponibles suggereixen que allò que anomenem fracàs, val a dir l’abandonament precoç dels estudis abans de concloure el cicle obligatori, té relació amb factors més aviat extraacadèmics. Hem vist que no té relació (o té una relació mínima) amb el rendiment dels estudiants (tal com el mesura PISA). A continuació, observarem com es relaciona amb indicadors que intenten donar compte de la desigualtat social. Per mesurar la desigualtat d’una societat se solen utilitzar diversos indicadors. L’OCDE, per exemple, en fa servir tres que estan relacionats amb els ingressos: 1) la relació d’ingressos entre el 10% més ric de la població i el 10% més pobre (índex 90/10); 2) la relació entre els ingressos del 20% més ric i el 20% més pobre de la població (índex 80/20); i 3) l’índex de Gini que mesura el nivell de concentració dels ingressos, per la qual cosa es considera com una mesura d’equitat social. En els tres casos, valors majors signifiquen que la societat és més desigualitària. Les dades anteriors mostren que el fracàs presenta correlacions altes amb els indicadors socials de desigualtat. En poques paraules: més igualtat, menys fracàs; i a l’inrevés, més desigualtat, més fracàs. La conclusió principal d’aquest text breu és que l’estat espanyol, dins del context europeu, presenta xifres rècord en fracàs escolar. Aquest problema no es resoldrà si s’aconsegueixen millors resultats en PISA o en altres proves diagnòstiques. En tot cas, podem dir que això només serveix per culpabilitzar els docents o les escoles o sotmetre les seues condicions laborals i salarials a l’arbitrarietat dels resultats del seu estudiantat. Els casos d’Eslovènia o Eslovàquia desmunten aquesta fal·làcia. Si es volen millors resultats en PISA, cal invertir més en educació. Dit d’una altra manera, caldria capgirar la tendència actual d’inversió pública en educació. I més encara, si allò que realment es vol es fer minvar considerablement el fracàs, el que cal fer, segons l’evidència empírica, és afavorir l’establiment d’una societat més igualitària. Vivim en una de les societats més desigualitàries de la Unió Europea. Afavorir la igualtat és la millor pedagogia.