núm. 30  |  any 2015  

María José Codina Felip. Membre del Grup d’Investigació en Bioètica de la Universitat de València i professora de Filosofia a l’IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat.

El cervell és l’òrgan que processa la informació i del qual depèn que l’aprenentatge siga reeixit. El problema és què coneixem els docents sobre com funciona el cervell dels nostres alumnes? La resposta és res, o quasi res. Això, a les altures en què estem, i tenint en compte els avanços neurocientífics és un assumpte que cal abordar.

La neuroeducació és l’art d’ensenyar neurocientíficament fonamentat, o la confirmació de les millors pràctiques pedagògiques amb els estudis realitzats sobre el cervell humà. Aporta com a novetat l’estudi de les bases cerebrals de tot el procés educatiu, no solament de l’aprenentatge, com passava fins a fa molt poc. Les disciplines que la componen són la psicologia cognitiva, la neurociència i l’educació. Els seus principis bàsics parteixen del descobriment de la neuroplasticitat. Ara sabem que l’estructura  del nostre cervell i la seua connectivitat neuronal canvia amb l’experiència. La qüestió és dilucidar fins a quin punt aquests canvis en el cervell són susceptibles de ser modificats per l’entorn i el context.

Els avanços neuroeducatius van adreçats a fonamentar rigorosament les afirmacions que es fan sobre com funciona el cervell quan aprèn, i aplicar aquests coneixements a la millora de l’ensenyament. Per a això cal fer una revisió dels neuromites, que són creences sobre el cervell basades en avanços neurocientífics, que han donat lloc a afirmacions poc fonamentades sobre com millorar l’educació. Un dels neuromites és, per exemple, l’afirmació que el cervell masculí i el femení pensen diferent en funció del gènere; i un altre, que aprofitem solament el 10% de la nostra capacitat cerebral.

Moltes de les aportacions de la neuroeducació a la pràctica educativa tenen relació amb els descobriments sobre el funcionament d el sistema de recompensa-dopamina en el nostre cervell –en el qual es basen els videojocs– i amb la funció i el paper del filtre reticular, que és un mecanisme cerebral biològic de defensa que bloca l’aprenentatge quan detecta algun perill. Algunes aplicacions pràctiques neuroeducatives són, per exemple, reconèixer la importància de les emocions per a l’aprenentatge; o els beneficis d’un bon ús de l’humor a l’aula, ja que afavoreix el clima de confiança necessari perquè l’aprenentatge tinga lloc a nivell neuronal.

Es perfila així la necessitat d’una nova figura professional, els neuroeducadors, la tasca dels quals serà fer de traductors entre la recerca i la pràctica, ajudant a aplicar els avanços de la neurociència a l’aprenentatge dins les aules i a elaborar el material educatiu corresponent. Hauran d’afrontar reptes com ara augmentar el pensament crític dels docents respecte als neuromites; la responsabilitat en la difusió dels avanços neurocientífics amb aplicacions educatives; i la qüestió de com elaborar les polítiques educatives adequades.

En aquest horitzó cobra una importància especial el paper que fan els docents a promoure les funcions cerebrals i el seu desenvolupament, a més de la necessitat que coneguen els factors que influeixen en aquests processos. Necessitem informació veraç i comprensible que ens ajude en la nostra tasca diària, que bastant difícil és ja per si mateixa. Aquesta és la finalitat del llibre del que sóc autora, Neuroeducación en virtudes cordiales. Cómo reconciliar lo que decimos con lo que hacemos, de propera publicació, dirigit sobretot a docents d’ensenyament secundari.