0

núm. 30  |  any 2015  

Print Friendly, PDF & Email
Jesús Ignasi Català. Professor d’Història de la Ciència. Universitat Cardenal Herrera.
José María Azkárraga. Professor de l’IES Lluís Vives.

 

A principis del segle XX els instituts tenien una activitat molt més diversa que l’actual. Més enllà de la docència, en molts casos actuaven com a vertaders centres d’investigació i cultura. L’Institut de València (no es diria Lluís Vives fins a 1930), gràcies a una conjunció favorable de personalitats i de mitjans disponibles, va arribar a destacar en el camp de la història natural. El seu complet museu, amb col·leccions valuoses de tot tipus, la creació d’un laboratori dedicat a l’estudi de l’ecologia de les aigües dolces, que va ser pioner a l’Estat espanyol, i una revista pròpia, els Anales del Instituto, on es van publicar majoritàriament investigacions biològiques d’alt nivell científic, li van atorgar reconeixement a escala internacional.

L’Institut de València té l’origen en el pla d’estudis del 17 de setembre de 1845 (més conegut com a Pla Pidal) i el primer curs de funcionament va ser el 1846-1847. Instal·lat inicialment a la Universitat de València, al carrer de la Nau, i vinculat totalment a aquesta, no serà fins al 1859 que n’obtindrà una mica d’independència administrativa i una secretaria pròpia. El 1868, impulsat per la Revolució Gloriosa, ocuparà el vell edifici del que havia estat col·legi de jesuïtes, desamortitzat i de titularitat pública des de 1835. Reformades les aules i acabat el claustre, inicia la marxa a la ubicació actual el curs 1869-1870. Durant les darreres dècades del segle xix i les primeres del segle XX l’Institut va haver d’afrontar reparacions constants del vetust edifici alhora que es veia embolicat en un panorama polèmic, amb forts debats i avanços i reculades quasi permanents, fruit dels canvis polítics. Una mostra d’això va ser la modificació constant dels plans d’estudis, en què es pot seguir bastant bé la pugna entre els modernitzadors, que impulsaven un pes major d’assignatures de l’àrea de ciències, i els defensors del model humanístic, basat en el domini de les gramàtiques, especialment la llatina.

L’activitat científica a València

Entre 1875 i 1895 es produí una elevació del nivell de l’activitat científica a València. La Facultat de Medicina va tenir per aquella època figures de gran relleu. Especialment destacades foren les contribucions dels catedràtics d’Anatomia Santiago Ramón y Cajal, que inicià durant els anys d’estada a la ciutat (1883-1887) la seua recerca histològica, i Peregrí Casanova, impulsor dels estudis evolucionistes. La tasca de Casanova, juntament amb la del catedràtic d’Història Natural a la Facultat de Ciències, Eduard Boscà i Casanoves, confirmà València com un dels epicentres dels debats sobre el darwinisme a Espanya. Boscà fou també l’encarregat de muntar i donar valor a la magnífica col·lecció de fòssils sud-americans llegada per José Rodrigo Botet a l’Ajuntament, origen del posterior Museu Paleontològic i de l’actual Museu de Ciències Naturals de València. Al tombant de segle, tanmateix, s’evidencià la feblesa institucional amb què la ciència es desenvolupava a casa nostra i hi hagué una fase de decadència. Sols des de la segona dècada del segle XX, una nova embranzida, protagonitzada especialment per catedràtics com ara l’astrònom Ignasi Tarazona o el mateix Boscà, més les aportacions de joves professors de medicina, tornà a elevar el cultiu de la ciència a la Universitat. Paral·lelament, alguns professors d’ensenyament mitjà, adscrits a l’Institut General i Tècnic  ( l’actual IES Lluís Vives), maldaren per produir una recerca científica de qualitat associada al seu quefer docent.

L’ensenyament de la història natural fa 100 anys

La presència d’un professorat competent en l’àrea d’història natural, amb una bona formació universitària, capacitat científica i inquietuds reformadores en l’àmbit educatiu, va estar darrere de l’impuls que va rebre aquesta matèria a l’Institut de València durant les primeres dècades del segle XX. Els docents van contribuir a la millora dels laboratoris de pràctiques i a la rellevància d’un museu, amb importants col·leccions d’animals, minerals i fòssils, que va arribar a figurar en les guies de la ciutat com un lloc d’interès per a ser visitat pel públic. Llavors, l’assignatura d’Història Natural s’impartia en el sisè i últim curs del batxillerat i mantenia una relativa continuïtat amb l’assignatura de Fisiologia i Higiene, que s’estudiava en cinquè curs i depenia de la mateixa càtedra. Per a ambdues assignatures es disposava dels millors materials didàctics de l’època: làmines, maquetes i models d’escaiola, adquirits principalment a França (casa Deyrolle) i a Alemanya (casa F. Krantz). Així mateix, els professors van destacar per la producció de manuals escolars; els més prolífics van ser Celso Arévalo i Emilio Ribera.

La revista de l’Institut

Anales del Instituto General y Técnico de Valencia era el nom de la revista que un grup de professors de l’Institut fundà el 1916. La revista, segons la seua declaració programàtica, estava destinada a recollir la tasca científica del claustre de l’Institut, amb llibertat de temes. En qualsevol cas, tot i que s’hi publicaren treballs sobre història, art o arabisme, dominaren les ciències naturals com a conseqüència de la intensa activitat del Laboratori d’Hidrobiologia. La revista, que des de 1924 passà a anomenar-se Anales del Instituto Nacional de 2ª Enseñanza de Valencia, es publicà fins al 1928 i sumà setze volums, tot i que el 1931 encara aparegueren dos articles solts.

El Laboratori d’Hidrobiologia

Corria 1912, quan el jove catedràtic Celso Arévalo muntà un modest laboratori d’hidrobiologia annex al Gabinet d’Història Natural. La hidrobiologia o limnologia es defineix com l’estudi biològic de les aigües continentals, amb especial interès pels llacs, des d’una perspectiva ecològica. Arévalo volia aprofitar el privilegi de tenir un llac tan notable com l’Albufera al seu abast; per això, demanà i obtingué el suport de la direcció i del Claustre de l’Institut per al seu projecte. Alhora, també s’esforçà per atraure-hi els naturalistes valencians, tot impulsant la creació de la secció local de la Real Sociedad Española de Historia Natural el 1913. El Laboratori funcionà com a dependència pròpia de l’Institut, sense especial cobertura legal, fins al 1917, quan una Reial ordre el reconegué oficialment amb el nom de «Laboratorio de Hidrobiología Española», amb la intenció de destinar-hi una partida econòmica pròpia que no es va fer efectiva. Dos anys després, amb la marxa d’Arévalo a Madrid, el laboratori restà adscrit al Museo Nacional de Ciencias Naturales, però conservant la seu a l’Institut. Arévalo continuà de director, però el laboratori quedà a càrrec del seu deixeble predilecte, Lluís Pardo, antic alumne, fins al 1928. Des de llavors, el laboratori entrà en una fase llangorosa, fruit del desinterès del museu, fins la cessació d’activitat cap al 1932.

Les recerques científiques conduïdes al si del laboratori foren variades i originals. Durant els primers anys, Arévalo estudià el plàncton de l’Albufera i d’altres medis humits valencians. Grups d’animalets com els rotífers o els cladòcers van ser investigats sistemàticament per primera vegada a Espanya, i Arévalo en descobrí diverses espècies noves. Pardo, per la seua banda, va estudiar les aus, la flora i els aprofitaments pesquers a l’Albufera, l’estany de Cullera i les marjals d’Almenara. Ambdós hi trobaren la col·laboració de diversos naturalistes locals, amb especial esment d’alguns professors de col·legis religiosos, com ara l’escolapi Ignasi Casañ a Gandia. Pel laboratori també passaren naturalistes estrangers notables per fer estades de recerca. Hi destaquen Fritz Haas, especialista alemany en els mol·luscos d’aigües continentals, i Alfonso Gandolfi, professor suís i autoritat mundial en la biologia de l’anguila. Ja en els últims anys d’activitat, el jove Ferran Boscà Berga, fill del llavors catedràtic Antim Boscà, dedicà alguns treballs als insectes aquàtics. Els resultats de totes aquestes recerques es van publicar en importants revistes especialitzades, nacionals i estrangeres. Algunes aparegueren sota la capçalera de la revista científica del mateix Institut, els Anales del Instituto General y Técnico de Valencia.

Epíleg

Entre els anys 1973 i 1978 l’Institut va patir una forta intervenció arquitectònica. L’edifici, que va estar a punt de ser substituït per blocs d’habitatges, va ser enderrocat quasi íntegrament, i únicament se’n va respectar el claustre, la capella i les dues escales que daten de principis del XVIII. Durant les obres es va prendre l’equivocada decisió d’emmagatzemar el contingut del museu al refugi antiaeri, al subsòl. Sis anys més tard, represa l’activitat docent a l’edifici reconstruït, la major part dels exemplars naturalitzats, l’herbari i les col·leccions entomològiques havien sucumbit per sempre víctimes de la humitat. Altres peces destacades, com ara tres grans petxines de cloïssa gegant (Tridacna gigas), un ullal d’ivori pertanyent a un narval (Monodon monoceros) o minerals valuosos, van ser sostretes i no se’n va saber res més. La mateixa sort van córrer algunes obres de la biblioteca històrica i instruments del Laboratori d’Hidrobiologia. Sembla que la negligència dels llavors responsables va propiciar un important minvament en tot el conjunt del patrimoni històric educatiu de l’Institut.

BIOGRAFIES DELS PROTAGONISTES

Emilio Ribera Gómez (Madrid, 1853-1921)

Estudià la llicenciatura de Ciències Naturals a la seua ciutat natal. Després de guanyar la càtedra d’Història Natural de l’Instituto Provincial d’Almeria, s’incorporà el 1877 al Claustre del de València, on romangué fins al 1904. Ribera no fou un naturalista excessivament actiu pel que fa a la investigació, però va ser un docent molt preocupat per l’actualització constant del coneixement científic en benefici dels seus alumnes. Fou autor d’alguns dels manuals més difosos a l’època. Cal destacar Elementos de Historia Natural, publicat per primera vegada a València el 1879 i que conegué 15 edicions més. Aquest va ser el primer manual d’ensenyament mitjà a Espanya que va incorporar una exposició detallada de la teoria de l’evolució. Partidari d’un aprenentatge pràctic de les ciències, donà un extraordinari relleu a les col·leccions de l’Institut. Després del seu període a València, tornà a Madrid com a conservador major del Museo Nacional de Ciencias Naturales.

Celso Arévalo Carretero (Ponferrada, Lleó, 1885 – Madrid, 1944)

Fill d’un professor de matemàtiques, amb només tretze anys començà els seus estudis de Ciències Naturals a la Universitat de Madrid. Al 1904 ja era doctor, amb una tesi sobre la resistència elèctrica dels cristalls. La seua vocació científica, tanmateix, es decantà finalment cap als estudis de biologia d’aigües continentals segons les noves orientacions de l’ecologia, després de dues estades d’investigació a l’Estación de Biología Marítima de Santander. Professor auxiliar de Ciències a la Universitat de Saragossa entre 1906 i 1909, guanyà en aquest any la càtedra d’Història Natural de l’Institut de Maó. El curs següent es traslladà al de Salamanca, i ocupà la càtedra del de València el 1912. El 1919 passà al seu destí definitiu a l’Institut Cisneros de Madrid, plaça que simultaniejà amb el càrrec de cap de la Secció d’Hidrobiologia al Museo Nacional de Ciencias Naturales. A més de ser l’introductor dels estudis d’ecologia a Espanya, Arévalo destacà com a autor de diversos manuals d’ensenyament i per la publicació d’obres de divulgació.

Lluís Pardo Garcia (València, 1897 – Madrid, 1958)

Alumne d’Arévalo a l’Institut de València durant el curs 1912-13, Pardo esdevingué el seu principal col·laborador quan encara era estudiant de batxillerat. Es llicencià en Ciències Naturals a la Universitat de Madrid el 1919, i immediatament ocupà interinament una plaça d’ajudant a l’Institut de València que simultaniejà amb un càrrec semblant al Laboratori d’Hidrobiologia. Malgrat consolidar ambdues places en propietat uns quants anys després, les perspectives escasses de promoció li dugueren a traslladar-se a Madrid el 1927. La seua producció científica abasta temes diversos vinculats a les aigües continentals. De la seua etapa valenciana destaquen els seus estudis sobre la pesca a l’Albufera, mentre que del període de maduresa excel·leix la seua monografia Catálogo de los lagos de España (1948).

Antim Boscà Seytre (València, 1874-1950)

Fill de l’insigne catedràtic de la Universitat de València, Eduard Boscà Casanoves (1843-1924), obtingué el doctorat en Ciències Naturals a Madrid el 1897 amb una tesi sobre zoologia marina, fruit d’una pensió d’estudis a l’Estación de Biología Marina de Santander. El 1903 obtingué la càtedra d’Història Natural de l’Institut de Baeza, però no trigà molt a traslladar-se al de Terol. El 1914 guanyà el trasllat al de Castelló i, finalment, succeí a Arévalo a l’Institut de València el 1919. Antim Boscà col·laborà intensament amb son pare en les tasques de muntatge de la col·lecció paleontològica Rodrigo Botet. Excel·lí com a arqueòleg, fou també autor de la primera fauna valenciana general i un avançat en l’ús de projeccions fotogràfiques i cinematogràfiques a les aules. Va ser pare de Ferran Boscà Berga, l’últim naturalista al capdavant del Laboratori d’Hidrobiologia.

——–

Per completar el coneixement sobre l’ensenyament i la investigació duta a terme a l’Institut Lluís Vives de València es pot visitar, a partir del 4 de maig i a les dependències d’aquest centre, l’exposició «La història natural a l’Institut Lluís Vives: espai d’ensenyament, lloc de ciència» que amb anterioritat s’ha pogut veure al Palau de Cerveró. La mostra, produïda per la Universitat de València i l’IES Lluís Vives i comissariada pels autors d’aquest text, Jesús Català i José Azkárraga, exhibeix llibres, instruments, làmines, models didàctics i exemplars d’història natural alguns dels quals han estat restaurats per a aquesta ocasió.

foto 11918_Instituto_AH

L’Institut Lluís Vives anomenat aleshores l’Institut de València, el 1918.

 

Fruit desmuntable

Model didàctic d’algeps de Hyoscyamus niger sense datar pertanyent a l’antic Gabinet d’Història Natural de l’IES Lluís Vives.

 

Microscopi disecció Reichert

Part del microscopi de dissecció, datat el 1911, que s’usava per fer preparacions anatòmiques en el Gabinet d’Història Natural del Vives.

 

 Medusa

Reproducció anatòmica d’una medusa feta d’algeps policromat sobre base de fusta. Data de principis del segle XX i pertanyia l’antic Gabinet d’Història Natural de l’IES Lluís Vives.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 6 12 ?