0

núm. 30  |  any 2015  

Print Friendly, PDF & Email

«Una ciència del dia a dia podria atraure més les xiques»

 Charo Álvarez | Fotografia: Miguel Lorenzo

Carmen Magallón Portolés (Alcanyís, Terol) és doctora en Ciències Físiques per la Universitat de Saragossa. Ha estat catedràtica d’institut, assessora tècnica de formació del professorat del Ministeri d’Educació i professora associada a la Universitat de Saragossa, on va fundar el Seminario Interdisciplinar de Estudios de la Mujer (SIEM). Forma part, des de la seua creació, del Seminario de Investigación para la Paz. Des de 2011 presideix la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (WILPF-Espanya) i també dirigeix la fundació Seminario de Investigación para la Paz de Saragossa. Els seus temes de recerca són la història de les dones en la ciència, l’anàlisi epistemològica del quefer científic i les relacions entre gènere, ciència i cultura de pau.

Per què les xiques no trien estudis d’enginyeria?

Fa més de deu anys que no sóc a l’aula, però em sent part de l’ensenyament secundari i crec que la tendència de les alumnes a no triar les opcions de ciències, que ha sigut sostinguda al llarg dels anys, s’ha incrementat en els últims temps. Crec que no som capaços de transmetre models potents perquè les estudiants ssenten atretes per aquesta opció acadèmica i professional. És cert que hi ha una diferència entre disciplines; per exemple la química, històricament, atrau més les xiques, que no l’enginyeria industrial, la mecànica, la informàtica, la geologia, o fins i tot la física. Les dones són absents en els models que socialment té l’alumnat. Per mi, aquesta és la clau. Hi ha més científiques avui en la societat, però no són visibles.

Té la ciència biaixos ideològics i sexistes?

Sí, la ciència encara té un rostre masculí. Es pressuposa que la ciència té una ment masculina que, a més, pot treballar des de les 8 del matí fins a les 10 de la nit, és a dir, que elimina un altre tipus de compromisos, i això per a les xiques en general, per la forma en com ens han socialitzat, que a més crec que està molt bé, no és atractiu, ja que no ens agrada el monocultiu de l’esperit.

Ajudaria a fer visibles les científiques una revisió dels currículums escolars?

En la història de la ciència, que és el meu tema d’estudi, es veu que els enfocaments científics posaven en primer terme les preocupacions i els interessos dels homes. Per exemple en química, els enfocaments més industrials. En canvi per la forma de socialitzar de les dones, no perquè estiguen inclinades d’una manera natural, els interessos es troben en la química més quotidiana, en assumptes que estan més lligats a la vida diària, en la qual les dones s’han desenvolupat. Curiosament, a principi de segle, en la didàctica es recomanava que s’ensenyara ciència a les xiques amb un enfocament més proper a problemes relacionats amb l’economia domèstica, com resoldre assumptes com ara l’eliminació de taques, per exemple. Aquesta ciència integrada, no solament centrada en la teoria, podia ser útil per a xics i xiques, perquè a tots ens interessa com es dissolen les taques, com es netegen les aigües o com es poden preparar diversos tipus de productes que poden resoldre problemes de la casa; una ciència del dia a dia podria atraure més les xiques.

Coneixeu experiències a secundària que treballen aquests temes dins de l’aula?

Sí, hi ha hagut experiències. Recorde un programa que es deia ciència integrada, que plantejava veure tots els aspectes físics, químics i socials d’un problema, com per exemple la contaminació d’un riu. Això per als joves és molt interessant i, de fet, molts professors ho fan així a títol individual, intentant organitzar els horaris de l’aula d’una altra manera.

L’administració educativa està allunyada d’aquests plantejaments?

L’administració està més ocupada pels resultats d’un determinat test que en el fet que l’alumnat tinga una formació adequada; però tenen por de la innovació i de la creativitat. I, per descomptat, si no s’arrisca, els mètodes en l’educació s’estan quedant molt enrere del que són els joves avui.

Com a experta en la història de les dones en la ciència, quins projectes o eines recomaneu per al professorat de secundària?

Jo recomanaria que utilitzaren biografies de dones científiques, inserides en el desenvolupament curricular, perquè es done també a l’aula una ciència encarnada, és a dir, on hi haja homes i dones. Sovint es parla de ciència com d’alguna cosa abstracta, com si no l’hagueren construïda els científics. Per exemple, en secundària s’estudia la teoria Morgan Stevens, la que primer va plantejar la forma de saber el sexe d’un ésser humà a través dels cromosomes XX-XY, sense saber que Stevens és el cognom d’una genetista nord-americana, que juntament amb Morgan va fer aquest descobriment.

Dieu que fer ciència des de la perspectiva de gènere la millora. Per què?

De vegades es pensa que els estudis de gènere en la ciència, en el coneixement com a tal, són marginals i innecessaris. Però hem vist que es fan preguntes que són noves, a més eliminen biaixos que són negatius, com el sexisme, teories marcades per aquesta discriminació i aquests prejudicis que van defensar, històricament, que les dones no tenien capacitat per a estudiar. Quan han entrat investigadores a criticar aquests biaixos han millorat la ciència. Però també en altres camps. Quan les dones es van interessar per l’anàlisi de les aigües en la química això no es considerava interessant i ara les anàlisis d’aigua són fonamentals. Les dones van llançar preguntes noves en totes les ciències i això ha comportat una millora de la ciència. Per exemple, en el camp de la medicina conten les investigadores que a les dones se les venia estudiant com un home que era diferent de cintura cap avall. La dona té uns altres símptomes per a les mateixes malalties; llavors, cal estudiar-la com un ésser amb desenvolupament propi. Tot això ha fet que es millore l’atenció mèdica, la cura, etc. En definitiva, aporten preguntes noves i mètodes nous.

I la ciència, què aportaria a les dones que s’hi dediquen?

La ciència aporta a les dones com als homes el gaudi en la professionalitat. Com deia M. Curie, que no va patentar el seu treball: «Jo això ho faig per la humanitat». Ara bé, la humanitat, en aquest cas la societat, ha de donar els mitjans perquè els investigadors puguen treballar.

L’entorn científic tecnològic és un entorn de molt de poder, on no hi ha tanta generositat.

Sí, la qüestió és que cada vegada més la ciència es fa amb finançament privat i anem perdent suport social. Necessitem que els governs entenguen que aquesta activitat hauria de ser finançada públicament, perquè si no, és una submissió als interessos privats que poden condicionar molt les recerques.

La ciència i la cultura de la pau són la vostra preocupació principal. Com pot la ciència contribuir a la pau?

La veritat és que el coneixement científic elimina prejudicis. Els estudis de dones contribueixen a eliminar prejudicis de gènere, però n’eliminen també uns altres. És un coneixement de la realitat que pot universalitzar-se, que és compatible entre les diferents cultures i creences. En aquest sentit és una via d’enteniment entre les diferents civilitzacions. Huntington va parlar del xoc de civilitzacions, cal buscar aliances, i la ciència és un nucli d’aliança entre civilitzacions; quan tenim problemes com l’ebola o la contaminació, problemes que són universals, compartir els coneixements científics i avançar junts en com protegir la humanitat i la terra és una via de convivència que per descomptat entra en contradicció amb matar-se els uns als altres.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 6 5 ?