0

núm. 31  |  any 2015  

Print Friendly, PDF & Email
Mercedes Gómez-Ferrer. Departament d’Història de l’Art. Universitat de València. 

El 1541 s’instal·lava al palau reial de València Mencía de Mendoza, qui s’havia casat amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, després de la mort de la seua primera esposa, Germana de Foix. En aquells dies, el Real de València, situat als afores de la ciutat, al lloc que avui ocupen els jardins de Vivers, era un imponent palau que, des de l’època medieval, havia estat seu per a la residència dels reis de la Corona d’Aragó, quan s’estaven a la ciutat. Construït a partir de la conquesta cristiana de València sobre la base d’una antiga casa d’esbarjo àrab, el Real es va mantenir dempeus fins a la seua demolició el 1810, durant la guerra del Francès. Al segle XVI, allotjava la cort virregnal i s’hi havien fet ja importants reformes que anaven a poc a poc canviant la fisonomia medieval inicial, introduint elements renaixentistes en les seues construccions. Una impressionant mola amb nombrosos patis, torres emmerletades, dues capelles, estances i salons de grans dimensions, que es van anar ampliant a mesura que s’anaven fent necessaris més espais, aprofitant la seua situació extramurs. Envoltat de frondosos jardins, regats per séquies, amb fonts, parterres, safareigs… va ser un dels edificis més importants de València, espill en què es miraven d’altres per seguir les propostes que realitzaven els qui van ser els mestres d’obres i arquitectes més significatius de la ciutat que hi van treballar.

Mencía de Mendoza pertanyia a una de les famílies nobles més importants d’Espanya. Filla del marquès de Cenete, era una dona d’extraordinària cultura i sensibilitat artística, que en aquesta època ja havia tingut un important recorregut personal. El seu primer matrimoni amb Enric de Nassau, senyor de Breda, la trasllada d’Espanya a Flandes, on entra en contacte amb artistes i escriptors de primera fila. Entre els quals, Joan Lluís Vives, qui ja havia escrit sobre la jove Mencía i les qualitats que havia de tenir una dona culta, i que es convertiria en el seu preceptor. Vives la introdueix i la instrueix en la lectura dels clàssics i l’aconsella en l’adquisició de llibres i obres d’art. Mencía de Mendoza va arribar a posseir una important biblioteca, amb gairebé 1.000 volums, que contenia, entre moltes altres, totes les obres de Vives, al costat dels llibres de nombrosos humanistes i clàssics. Al seu torn, ella el va acollir al seu palau de Breda en una època difícil per al filòsof i el va ajudar econòmicament, al mateix temps que aprofitava els seus ensenyaments i contactes amb altres grans humanistes de l’època.

Després de la defunció del seu primer espòs i de les noces amb el duc de Calàbria, la senyora Mencía es trasllada a viure a València, a on s’emporta aquesta biblioteca i una important col·lecció d’obres artístiques (quadres, tapissos, miniatures) que passen a situar-se al Palau Real. Per acomodar tots aquests objectes es van realitzar importants intervencions que van permetre la renovació de l’edifici. El condicionament dels apartaments de la nova virreina va implicar l’adaptació renaixentista de les antigues estances que al segle XV havien ocupat Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, i posteriorment Germana de Foix. Es va preparar una sala a la torre que donava cap a la banda del que actualment és el pla del Real, on es va instal·lar la biblioteca, mentre que els quadres i els tapissos es van plaçar a les parets de salons i estances. També es va realitzar una important renovació als jardins, amb la instal·lació d’una escala que conduïa directament a les estances de la senyora Mencía. Mencía posseïa una importantíssima col·lecció de quadres, entre els quals hi havia nombrosos retrats; va ser així com va arribar a València un petit retrat de Vives, probablement una miniatura, que amb la venda posterior dels béns de la duquessa, després de la seua defunció el 1554, no s’ha conservat. Recordem que la senyora Mencía havia encarregat obres als més significatius artistes del moment a Flandes i que continuaria fent-ho amb artistes valencians com Joan de Joanes durant la seua vida a València.

Amb totes aquestes renovacions, el Real de València a poc a poc va deixant el seu aspecte enterament medieval per anar endinsant-se en la transformació que l’art del Renaixement proposava i que Mencía havia també viscut al palau de Breda, un dels primers palaus del món flamenc a adaptar-se als nous postulats. Podem afirmar que el contacte i la formació que Mencía de Mendoza va tenir amb Joan Lluís Vives van ser decisius en la configuració d’una de les personalitats més transcendents a la València del segle XVI i en la percepció artística i arquitectònica durant els anys que va habitar el palau del Real.

 

Referències

García, Noelia (2004). Mencía de Mendoza, Arte, poder y género. Múrcia: Nausicaa.

Gómez-Ferrer, M. (2012). El Real de Valencia (1238-1810). Historia Arquitectónica de un palacio desaparecido. València: Edicions Alfons el Magnànim.

Steppe, Karel (1969). «Mencía de Mendoza et ses relations avec Erasme, Gilles de Busleyden et Jean-Louis Vives», Scrinium Erasmianum, vol. II, p. 449-506.

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 10 15 ?