0

núm. 32  |  any 2016  

«L’escola coeducativa no progressa adequadament»

María Elena Simón (Alacant, 1946) és catedràtica de Francès d’ensenyament secundari, escriptora i analista de gènere. Fou fundadora del Feminari d’Alacant els anys 80, grup d’estudis i reflexió sobre la problemàtica de gènere, fou coordinadora del Servei de la dona i la primera degana del Col·legi de Doctors i Llicenciats de la mateixa ciutat. Actualment pertany a l’Aula de Debat i Formació Feminista de la Seu Universitària d’Alacant i és presidenta del Museu de Fets i Drets de les Dones –un projecte que rescata dones reeixides de la història. Coneguda com a formadora i divulgadora feminista, ha publicat, entre altres, Democracia vital: mujeres y hombres hacia la plena ciudadanía (Narcea, 1999), Hijas de la igualdad, herederas de injusticias (Narcea, 2008) i La igualdad también se aprende: cuestión de coeducación (Narcea, 2010). També ha elaborat guies i manuals sobre coeducació, ús no sexista del llenguatge i prevenció de la violència de gènere i ha col·laborat en nombroses publicacions col·lectives.

Eva Llorenç | Fotografies: Miguel Lorenzo

Us definiu sovint com a feminòloga

El títol que tinc per la Universitat de València és de Filologia Moderna i és evident que no hauria pogut cursar una llicenciatura en Feminologia perquè no existia. Però la realitat és que porte vora trenta anys estudiant qüestions relatives a les dones i al gènere i, malgrat que el títol continue sense existir, jo em considere feminòloga. La carrera només em va costar cinc anys i l’especialització en temes de dones, mitja vida. També m’agrada anomenar-me mestra de feministes.

Fundadora del Feminari d’Alacant els anys 80, presidenta de l’associació Museu de Fets i Drets de les Dones, seminaris feministes, observatoris, unitats d’igualtat… Continuem necessitant aquestes estructures?

Sí, per descomptat. Si no, des de quines estructures s’impulsaria el treball sobre la igualtat de gènere? Tant si pensem en l’àmbit acadèmic com en el polític o en el cultural, encara cal treballar de forma específica i, alhora transversal, el tema del gènere. No hem passat de pantalla. En un museu, per exemple, caldrà fer exposicions d’artistes dones, perquè la desigualtat en la programació continua sent enorme i vigilar que la paritat es mantinga. Si no ho fem, la inèrcia és mostrar l’obra dels homes dominants (no la dels homes en general) i la gent no s’adona d’aquesta falla perquè està molt interioritzada. Quan parlem de coeducació i de polítiques d’igualtat, diem que cal desvelar el sexisme, i per a això calen aquestes estructures.

També heu estat professora de secundària i de batxillerat i heu col·laborat en estudis sobre la igualtat en el currículum escolar. Quina és la situació a les aules?

No s’ha fet cap estudi sobre el tema però, d’entrada, puc dir que no està implantada de forma regularitzada ni tan solament per on comencen molts centres, que és per la commemoració del 8 de març o del 25 de novembre –que són ocasions per treballar el tema de manera transversal en totes les matèries i fins i tot al pati. En tot cas, no es tracta de fer una commemoració aïllada. Es podria dir que la qüestió de gènere està absent, amb excepcions. Hi ha moltes publicacions i molt de professorat implicat però no s’aprofita perquè no hi ha prou formació prèvia. El concepte d’igualtat està acceptat dins l’engranatge educatiu formal però de manera equivocada, perquè es té la creença que no hi ha discriminació i que la igualtat és efectiva. Es llancen balons fora i no se sap quan començar: en infantil és prompte i en la universitat ja és massa tard. I la qüestió és engegar-ho en totes les etapes alhora i en el conjunt del centre, i no esperar que ho facen els altres. No és suficient amb un taller des de l’exterior. L’escola coeducativa no progressa adequadament.

Penseu que es prepara el professorat i els equips d’orientació dels centres en aquestes qüestions?

No, no se’ls prepara prou. De fet, la igualtat de gènere no figura en la formació inicial universitària, és a dir, inclosa en matèries troncals i no solament de titulacions vinculades a la docència. I la formació contínua del professorat que es fa a través dels Cefires o dels sindicats no la tenen, en la major part dels casos, com una línia prioritària. La formació no està sistematitzada i respon a interessos i voluntats individuals.

La coeducació és bàsica per construir un nou model de ciutadania. Podríeu definir-la? S’ha sabut introduir dins el sistema educatiu?

La coeducació és un sistema d’intervenció intencionat que descobreix i descriu el sexisme en tots els nivells de la institució escolar, inclosa la formació professional –què és el súmmum i funciona en blau o en rosa. Per tirar endavant aquest sistema, cal invertir energia, temps i coneixements tècnics i no solament voluntat, tot i que aquesta última és cabdal. Si observem al pati, a l’aula, què fan, com es relacionen i on es dirigeixen xics i xiques i quins són els materials didàctics amb què treballen, veurem que el sexisme és ben viu als centres. D’altra banda, les diferències sexuals, tant físiques com socials, i les desigualtats de gènere conformen un corpus de coneixements que cal introduir en el currículum. I més ara, quan tot el tema de la reproducció pot fer-se a través de les biotecnologies. Cal saber què passa en el nostre cos tant a nivell sexual com a nivell reproductiu i això s’ha d’ensenyar en l’etapa obligatòria. I no parlem de la conciliació de la vida familiar i la laboral… Tenim uns currículums obsolets que no responen a les necessitats actuals de la població i afavoreixen l’abandó escolar per la seua manca de connexió amb el dia a dia i tampoc no transformen les relacions humanes. La coeducació serveix, en definitiva, per construir un món comú i no enfrontat que parteix d’un coneixement compartit per les successives generacions, el coneixement que generem a les escoles i que ha d’arribar a tota la població.

Si donar pautes a l’escola és difícil, com s’arriba a les llars?

A través de les criatures socialitzades d’una altra manera. La prescripció educativa només es fa dins l’ensenyament reglat, que és on podem canviar, introduir, eliminar, etc. Dins les famílies és més complicat, aquestes no passen per una educació obligatòria. Els models familiars es reprodueixen i amb ells els rols de gènere, tot i que en l’actualitat hi ha famílies i famílies. I també es rebel·len els fills, i quan ho fan, en nombroses ocasions, és gràcies al que han estudiat i après fora de l’àmbit familiar. Ha de ser el sistema educatiu reglat el que faça el primer pas en la igualtat de gènere, tal com va fer amb la igualtat d’oportunitats.

D’altra banda, les dades ens diuen que hi continua havent carreres molt poc feminitzades (enginyeries, física, etc.) enfront d’altres que ho estan per complet (magisteri). A què creu que respon aquesta tria? Es pot intervenir per contrarestar-la?

Es pot i es deu intervenir des del començament. La motxilla va plena de prejudicis. I als cicles formatius és encara pitjor. Els prejudicis del rol de gènere… La bellesa, la cura i l’amor per a elles (estiga el mercat saturat o no i siguen els sous més baixos o no) i la granota blava per a ells. Les xiques identifiquen el seu desig en aquesta línia encara que acadèmicament siguen bones en altres matèries. I el mateix passa a la universitat. Llavors, el problema arranca en l’inici de l’educació obligatòria, que teòricament és mixta i neutral, però de neutral té ben poc perquè, sinó, no es produirien aquestes eleccions acadèmiques. Socialment, no s’incentiva les dones a triar carreres tècniques o relacionades amb l’educació física i, escolarment, aquest missatge no es neutralitza.  Això fa que el costum es perpetue i es reprodueixen patrons que haurien d’estar superats. A més, aquestes eleccions es maquillen i ens pensem que responen als gustos vertaders de qui les fa, quan no és així.

La igualtat d’oportunitats és real o vivim envoltats, com heu dit més d’una vegada, de miratges d’igualtat?

En un miratge, tu creus que la imatge és real i a mesura que t’hi acostes, aquesta imatge s’allunya, es desfà. Doncs ací passa el mateix. I damunt, el miratge queda molt bé perquè, en general, tots volem ser iguals –tot i que hi ha una part del món a la qual no li interessa la igualtat. La igualtat ha d’interioritzar-se amb la idea de la democràcia, és a dir, no podem aspirar a privilegis i discriminacions propis de sistemes autoritaris; hem d’aspirar a drets i deures repartits entre tota la població. I aquest pas d’una educació autoritària (la que va rebre la meua generació) a una educació per a la ciutadania en igualtat de condicions, de tracte i d’oportunitats, no s’ha acabat de donar a Espanya. Fins i tot l’assignatura d’Educació per a la ciutadania que la llei Wert fa desaparèixer, es concretava en una hora setmanal, tant en primària com en secundària: del tot insuficient! I tan solament un tema específic del currículum de secundària tractava dels drets de les dones i de la seua evolució. I això afegit a la nul·la transversalitat de gènere en la resta del corpus, doncs tenim el que tenim… En un treball que vaig fer per a l’Ajuntament de Santander em vaig dedicar, justament, a incloure el tema del gènere de manera transversal en aquesta assignatura, començant pel llenguatge. Si no parlem des de la igualtat, la desigualtat és la que guanya, malgrat els prejudicis –embellits amb una pàtina acadèmica– que hi ha en contra de l’ús d’un llenguatge igualitari, quan no es tracta de qüestions gramaticals ni lingüístiques. Aquesta assignatura, ben impartida des de les etapes primerenques fins al final del procés educatiu, podria ser una de les fórmules per implantar la coeducació, igual que s’imparteixen matemàtiques. El que no s’ensenya, no s’aprèn. A mi m’agrada parlar d’accions compensatòries de desigualtat més que de discriminació positiva.

El sexisme lingüístic és inherent a les llengües com a sistema o radica en els usos consolidats per la comunitat de parlants?

És la mateixa pregunta. Les llengües són sexistes perquè van nàixer en períodes històrics en què la desigualtat de gènere era la fórmula principal d’organització social. La divisió sexual del treball, la jerarquia, etc., eren la base de les cultures patriarcals i les llengües en són un reflex. Es pot pensar que l’anglès, com que no té adjectius amb marca de gènere, no és sexista, però res més lluny de la realitat. En les societats democràtiques i igualitàries s’ha de transformar el llenguatge i fer-ho sense prejudicis, el llenguatge canvia tots els dies.

En pro d’un ús no sexista del llenguatge es cau en expressions forçades i artificioses. Què penseu de l’ús del masculí amb valor universal? Recomanaríeu els doblets o cal pensar en altres estratègies?

Tot és un procés d’aprenentatge basat en l’assaig/error i les llengües estan indefectiblement unides a experiències vitals i afectives. Cal canviar moltes coses, no solament les marques de gènere. Ara bé, el masculí, que és universal i no genèric com solem dir –primera errada– és l’exemple perfecte de l’androcentrisme del llenguatge, perquè inclou l’universal i el particular enfront del femení que és la forma marcada –amb connotacions ben lletges i fins i tot denigrants. Llavors, de vegades, els doblets són necessaris, però n’hi ha altres possibilitats, moltíssimes, sense recórrer a la barra o a l’arrova. I també hi ha l’elecció lingüística i els diferents registres que emprem segons les situacions i/o els interlocutors. En una sol·licitud no molesta trobar-se les barres i els doblets, igual que no molesta trobar l’arrova en un cartell publicitari –tot i que no es pot llegir, està molt incorporada. Quan em pregunten si es pot dir médica, jo responc, tu prova: «mé-di-ca». És clar que es pot dir, el problema és que sona malament perquè no hi estem acostumats. Si passes una vesprada sencera repetint-ho, de segur que al final et sona de categoria.

En Aprender a convivir en la escuela, llibre col·lectiu en què participeu, parleu d’aprenentatge en les relacions de gènere i d’intervenció socioeducativa. També heu fet una guia per prevenir la violència de gènere. Per què es continua produint aquest tipus de violència i què es pot fer per evitar-la?

Hi ha una urgència: treballar amb els joves. I sovint les campanyes s’adrecen a elles: no et deixes controlar el mòbil, ni el Facebook; però no els diem, a ells, que no controlen el mòbil ni el Facebook! Cal dirigir-se als xics i n’hi ha molts que estan contrariats pels rols de gènere i s’ho passen fatal perquè no donen la talla, una talla única i fictícia. I aquells que no entren en els paràmetres esperats fan per estar-hi: els que no són futbolers, se’n fan, perquè sinó no són xics. Cal identificar l’assetjament de gènere (siga escolar, laboral, etc.), mostrar-lo i actuar. De fet, la violència de gènere és la manifestació més brutal de la desigualtat de gènere. Si hi ha una pandèmia, els mitjans de comunicació alerten i donen milers d’instruccions, però si hi ha un assassinat de gènere, tot es resol amb dues ratlles; no es fa didàctica, només estadística, i sol remarcar-se que no hi havia cap denúncia. Si estiguérem més entrenats, les joves identificarien l’amor romàntic d’Edward, el protagonista de Crepuscle, com un perill públic i aquest tipus d’individus, o almenys les seues accions, quedarien aïllats. Simbòlicament és horrible! Estem dient a les xiques que estan a la disposició d’ells i com que és un comportament generalitzat no se’n reconeix la gravetat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 14 9 ?