núm. 33 | any 2016
J. Eliseo Valle. Departament de Didàctica i Organització Escolar. Universitat de València.
Gairebé tots els qui avui fem classe en la universitat, ens hem format a les seues aules rebent classes magistrals. Si tanquem els ulls, ens ve a la ment aquesta imatge del professor (de tants professors!) que ens explicava l’assignatura, mentre preníem anotacions amb major o menor interès. Com a molt, algun dia realitzàvem un exercici o activitat pràctica, demostrativa dels continguts que ens exposaven. Per aquell temps, ni se’ns haguera passat pel cap que les classes pogueren ser d’una altra manera, ni molt menys ho haguérem exigit, d’haver-ho imaginat! Cert que la classe magistral tenia algun avantatge. Permetia als docents presentar una informació estructurada, centrada en temes essencials, i evitar divagacions; avançar en el programa, malgrat l’actitud poc inclinada d’alguns alumnes; i era ideal per arribar a un gran nombre d’estudiants, en una universitat massificada. D’interacció professor-alumne, cert que no n’hi havia gaire; les classes més aviat es limitaven a una transmissió verbal de continguts purament unidireccional i centrada en el professor, única font d’informació. De l’aprenentatge de l’alumne, ni se’n parlava. L’objectiu de la classe magistral era la mera transmissió de coneixements, i per descomptat propiciava una actitud clarament passiva en l’estudiant.
Avui, som en una universitat totalment diferent. L’alumnat, els plans d’estudi, els objectius formatius han canviat, i en fer-ho, la societat, les seues expectatives i demandes. Avui, els docents universitaris hem integrat en el nostre focus d’acció totes les dimensions de desenvolupament dels estudiants. Em referisc a la seua faceta personal (capacitats bàsiques, satisfacció); l’adquisició de nous coneixements (cultura general, acadèmics i professionals); habilitats (intervenció, resolució de problemes); valors i actituds (cap a les disciplines i en la convivència); així com també el seu enriquiment experiencial (capacitació per a la presa de decisions, autonomia, experiències noves i diferents). Si aconseguim que aquests àmbits s’eixamplen i es completen en el seu pas per les aules universitàries, estarem fent bé la nostra feina.
Perquè estem formant alumnes que s’enfronten a un mercat laboral i a una societat altament canviant, on esquemes i codis d’actuació es transformen veloçment, i les coordenades culturals són diverses. Estem formant un estudiant que en ocasions viu i treballa a l’estranger, que desenvolupa tasques professionals totalment noves, en resposta a necessitats socials abans inexistents, i que s’enfronta a problemàtiques d’índole molt diversa. D’ací rau la necessitat de formar-lo perquè afronte comeses i demandes noves, amb flexibilitat i capacitat d’adaptació. Els seus coneixements, que haurà d’activar davant situacions ben diferents, però sobretot les destreses adquirides, li han de permetre ser un professional, i sobretot una persona, capaç, activa i autònoma. Així que avui preparem els continguts d’una i mil formes, perquè l’alumnat els trobe interessants. Engeguem activitats que integren el grup, que els permeten treballar en equip, que alhora exploten i potencien les seues capacitats diferencials. Els fem exposar, acudir a les fonts, redactar treballs, visitar biblioteques i cercar a la web. Tot això, sens dubte, suposa un esforç addicional al professorat, que va més enllà de conèixer bé els continguts de les nostres matèries. No pot ser d’una altra manera, si volem arribar a l’alumnat, en una societat diversa. Tot i amb això, també voldria avui recordar alguns magnífics professors que amb les seues classes magistrals ens van transmetre valuosíssims coneixements, i que van avivar, utilitzant només la paraula, la nostra curiositat intel·lectual i el nostre interès per la matèria que ensenyaven. Docents de luxe, a la nostra universitat. No us heu topat mai amb professors així?
Leave a Reply