0

núm.   |  any 2020  

Print Friendly, PDF & Email

«Excel·lència i equitat no són excloents, són dues cares d’una mateixa moneda»

Mireia Capsir | Fotografies: Miguel Lorenzo

Xavier Martínez-Celorrio1 (Barcelona, 1965) és professor de Sociologia de l’educació a la Universitat de Barcelona (UB). La seua investigació se centra en la dinàmica de les desigualtats educatives, la mobilitat social, les polítiques de cohesió social i l’educació en l’economia del coneixement. Pertany al grup de recerca CRIT (Creativitat, Innovació i Transformació Urbana) i al grup d’innovació docent GIDASRES de la Universitat de Barcelona. Entre les seues darreres publicacions, destaquen Innovación y equidad educativa: el derecho a aprender como prioridad transformadora (Octaedro, 2019), «Desigualdad, segregación escolar y socialdemocràcia» (Fundació Rafael Campalans, Informe social 2019) i «L’equitat educativa des de l’autonomia reflexiva dels docents» (en Revista Catalana de Pedagogia, 2018). Des del juny de 2018 és assessor de la ministra d’Educació i Formació Professional.

En l’article de 2017 «Educació i quarta revolució industrial» afirma que l’actual sistema escolar està esgotat, en estat zombi, amb un format per a una societat industrial que ha deixat d’existir. Quin és el canvi més urgent que necessita?

El canvi més viable és el canvi intern de l’organització de les escoles i els instituts, que implica treballar per projectes interdisciplinaris, introduir la codocència i els projectes amb l’entorn comunitari, reformulant, fins i tot, les franges horàries i redistribuint els espais. Crec que el punt d’inflexió és la ruptura del temps i l’espai escolars. Tenim un model que s’ha anomenat de fàbrica, un model monàstic. El format escolar, el que els especialistes anomenem la gramàtica profunda de l’escola, pràcticament no ha variat des que els jesuïtes l’establiren amb la Ratio Studiorum el 1599: una aula que agrupa alumnes per edats, una assignatura, un llibre de text, una lliçó magistral i l’examen. La ruptura del temps i de l’espai tradicionals permeten una major flexibilització organitzativa que possibilita la reformulació de la concepció del coneixement, la integració d’assignatures i un treball per àmbits, més col·laboratiu entre docents. Tot això, alhora, implica canvis en la forma d’avaluar el coneixement i en la forma d’interaccionar amb l’alumnat.

Vostè ha posat el focus en la innovació des del professorat. Com es poden estendre les experiències innovadores?

El que tenim ara és una onada de canvi genuí per part d’escoles innovadores que han desbordat la LOMQE i que estan assajant nous models de pedagogia emergent i de relació amb l’entorn comunitari. Són models genuïns perquè no venen prescrits per experts o per les administracions. Caldria que les administracions acreditessin aquests processos d’innovació i transformació, donar-los més visibilitat, facilitant formació permanent a xarxes de professorat i de centres perquè es coneguin aquestes experiències. L’objectiu ha de ser garantir que la innovació transformadora es consolidi i que sigui replicable en altres centres.

Què podem esperar de la modificació de la Llei d’educació en aquest sentit?

La urgència és derogar la LOMQE amb una nova llei, i després vindran els desenvolupaments, especialment en matèria curricular i en formació de professorat. Per tant, la política del Ministeri d’Educació no s’acaba amb la llei. Aquest estableix el marc legislatiu estatal que duu al canvi innovador, però els autèntics protagonistes són les comunitats autònomes i els centres. El que sí que farà el Ministeri és proporcionar una major cooperació territorial per tal de fomentar i compartir experiències i reconèixer les innovacions transformadores que es fan i que estan molt disperses i fragmentades.

Noves assignatures, avaluació, Religió… Què destacaria de la reforma de la Llei?

M’agradaria destacar les avaluacions diagnòstiques; les del sistema que es faran a 4t de primària i a 2n de l’ESO per tal de propiciar processos de millora en els centres. D’una banda, ens ajudarà a tenir un millor coneixement de les fortaleses i febleses però també que els centres puguin plantejar projectes de millora de resultats i de processos, fent ús d’una major autonomia. Més enllà de les típiques polèmiques sobre Religió, o la demanda social introduïda per la LOMQE del Partit Popular pensant en la concertada, que aixecà molta polseguera, hi ha altres canvis més ocults però més transcendents. I esperem que es prolonguin en el temps, ja que aquest és el gran problema. Es van fer avaluacions diagnòstiques els anys 2009 i 2011, però després no han tingut continuïtat. I és necessari fer-les perquè així podrem conèixer, per exemple, que no totes les escoles situades en contextos de pobresa tenen mals resultats. I millorar el sistema perquè sigui més proactiu i pugui transferir les bones experiències.

L’educació encara funciona com a ascensor social?

Va funcionar prou bé perquè els anys 80 i 90 es van donar unes condicions històriques irrepetibles. Proveníem d’una societat agrària, amb molts pares que emigraren a les ciutats per ser obrers industrials, i l’educació va funcionar com un trampolí que va permetre a una bona part dels fills i filles de les classes obreres i populars arribar a la universitat i aconseguir feines de classe mitjana. Però ara ja som una societat consolidada de classes mitjanes i, per tant, tenim menor marge d’ascens i, sobretot, un major risc de descens si no s’assoleix el que sembla ser el nou llindar mínim, que passa a ser una FP superior. Per sota d’una FP superior augmenta exponencialment el risc d’atur de llarga durada i de baixos salaris. Per tant, les expectatives consisteixen a consolidar posicions de classe mitjana. De tota manera, l’ascensor social no ha deixat de funcionar. L’equitat educativa és l’autèntic motor d’aquest ascensor. Per això, els processos de segregació escolar l’alenteixen i també ho fan amb les oportunitats d’ascens, especialment per a les classes més baixes i els fills i filles de la nova immigració.

En el seu treball “Desigualtat, segregació escolar i socialdemocràcia”(2020), recorda l’informe de James Coleman que ja l’any 1966 demostrava que la causa principal de la desigualtat educativa és la segregació dels estudiants.

Hem de parlar, analitzar i obrir un debat sobre la magnitud i les conseqüències de la segregació escolar perquè la literatura sociològica i científica ha demostrat que és contraproduent, que resta capacitat igualadora a l’escola i eficàcia redistributiva a la despesa pública. Si tu tens una distribució desequilibrada de la matrícula escolar i hi ha una excessiva concentració de perfils en funció de la renda i de les característiques socioeconòmiques i culturals, estàs socialitzant en vies separades els joves de les noves generacions sense que pràcticament es relacionin entre ells. I funciona l’efecte company: en les escoles segregades la segregació enfonsa els resultats i els empobreix, mentre que en escoles interclassistes fa que aquests vagin amunt sense disminuir els de lalumnat benestant. Hi ha equitat quan tenim escoles igualment dotades en recursos, qualitat i professorat perquè les famílies no s’angoixin a l’hora d’escollir centre. Si aconseguíssim escoles equivalents en qualitat i atractiu, disminuiríem radicalment l’aversió de les famílies a determinats centres i tindríem una matrícula més equilibrada: totes les escoles serien igualment desitjables.

On cal destinar recursos per contrarestar-ho?

L’augment de la inversió s’hauria de destinar a les polítiques que tinguin impacte en l’equitat i, fins i tot, distribuir els recursos no d’una manera lineal i homogènia com es fa ara. Justament, les escoles més vulnerables en contextos d’alta complexitat necessiten més recursos, més reforços, més bon professorat i més beques. No podem exigir els mateixos resultats a tots els centres sense tenir en compte el seu context social perquè l’educabilitat de l’alumnat depèn del seu entorn socioeconòmic i cultural.

«De la mateixa manera que es planteja una transició ecològica, hem de plantejar una transició digital que sigui equitativa per no deixar ningú enrere»

Vostè afirma que no s’ha d’escollir entre excel·lència i equitat, sinó que els alts rendiments i l’equitat van units.

Des de determinades postures conservadores es defensa que hi ha un trade off, que excel·lència i equitat són mútuament excloents. O tens l’una o l’altra. I això és fals perquè tenim sistemes d’alts resultats, com Finlàndia, Estònia, Corea, i també Castella-Lleó, on al mateix temps presenten bons indicadors de resultats PISA i d’equitat educativa. Per tant, no són excloents, són dues cares d’una mateixa moneda: la qualitat educativa. I la qualitat educativa depèn de l’equitat capacitadora que apliqui l’escola per tal de desenvolupar el màxim potencial dels alumnes i augmentar les seves aspiracions educatives.

Al País Valencià, els últims anys, s’està implantant la jornada contínua en infantil i primària. Quins efectes té en termes de segregació escolar?

Un dels debats que a nivell autonòmic cal obrir, i a Catalunya ja s’ha produït, és sobre els horaris escolars i les possibilitats de reformular la jornada contínua com l’única opció de l’escola pública que contrasta amb la jornada partida de la concertada. Està demostrat que els més perjudicats per la jornada compacta a la pública són, una altra vegada, els alumnes socialment més desfavorits. És una mesura que va en detriment de l’equitat i de la igualtat d’oportunitats. Es despreocupa de la jornada extraescolar, quan està demostrat que el currículum i l’aprenentatge continuen més enllà de l’horari lectiu amb les activitats extraescolars, i per tant, aquestes haurien de formar part del propi historial d’aprenentatge. Els Moviments de Renovació Pedagògica i la Fundació Bofill a Catalunya estan fent una redefinició dels horaris perquè la pausa del dinar no sigui tan llarga, integrar escola i extraescolars, i repensar els temps en clau d’eficàciea i d’equitat.

En un dels seus informes, indicava que a Alemanya el sistema de formació professional havia servit per a compensar els efectes de la segregació.

Alemanya respon a un model que porta un segle de funcionament basat en la corresponsabilitat de l’empresa amb la formació professional, la famosa FP dual. Aquesta cultura empresarial no la tenim aquí ni tampoc tenim el seu teixit industrial. Les experiències que s’estan fent aquí d’FP dual són exitoses perquè darrere tenim un clúster d’empreses interessades que es coresponsabilitzen especialment en el segon any de pràctiques, in situ, en l’empresa. Tot i que aquest model té unes característiques pròpies, molt complexes d’estendre a tots els sectors productius, i tampoc hem de creure que és l’única opció vàlida d’FP.

El Ministeri prepara noves titulacions d’FP superior.

Recordem que durant els set anys de govern del PP, l’FP va quedar paralitzada. Els processos d’aprovació de noves titulacions duraven entre tres i quatre anys i el Consell General de l’FP no es va reunir durant aquest temps. Per tant, justament quan calia fer una aposta decidida per modernitzar l’FP no es va fer i les exigències s’han anat acumulant. Ara és del tot necessari, d’una banda, accelerar els processos d’aprovació de noves titulacions, i de l’altra, revisar el catàleg de titulacions, introduint-ne de noves que estan vinculades als sectors emergents: fabricació i manteniment intel·ligent, xarxes 5G, robòtica, economia circular, drons, etc. Titulacions que seran més atractives per a les noves generacions i que satisfaran les necessitats empresarials per tal de modernitzar el nostre teixit productiu.

En el futur, quin paper tindran les titulacions que ofereixen les universitats?

Serviran de filtre selectiu. El més preocupant és que els màsters es converteixin en el nou nivell universitari exigible al mercat perquè devaluen els graus i allarguen la formació universitària en un model de 4+1 completament atípic en el panorama europeu. Per defecte, les empreses i el mercat demanen un màster. I aquest risc s’hauria d’atenuar, reforçant el valor de mercat dels graus universitaris.

I en un context on les màquines assumiran moltes funcions, on se situen les humanitats?

Justament, el gran repte és potenciar el que s’anomena humanisme tecnològic. Les màquines assumiran els processos més rutinaris, però els processos més creatius i crítics sempre tindran una dimensió humana. Alhora, cal advertir contra aquest triomfalisme tecnològic que diu que l’automatització i la robotització ens farà la vida més senzilla. Això no és del tot cert i comporta una depreciació de les humanitats que no és justa. Cal reequilibrar la balança entre tecnologia i humanisme, i per això cal reconfigurar l’àrea d’humanitats, ciències socials i arts perquè s’hibridin amb les ciències i les tecnologies. S’ha de superar la tradicional bretxa entre ciències i lletres, que ens ve des dels temps medievals, amb l’humanisme tecnològic on tothom assoleixi una bona cultura científica però també humanística, literària, filosòfica i artística.

Quins riscos correm si no ens preparem per als canvis?

De pèrdua de competitivitat de la nostra economia, de jugar un paper molt secundari i perifèric en l’era digital. De tenir una major polarització i desigualtat social perquè sempre hi haurà sectors guanyadors de classe mitjana experta, molt connectada amb l’economia global i que contrastarà amb una enorme bossa de població, d’almenys un terç, que quedarà més vulnerable i més exclosa si no plantegem mesures preventives i una transició digital socialment justa. De la mateixa manera que es planteja una transició ecològica, hem de plantejar una transició digital que sigui equitativa per no deixar ningú enrere. Aquest és el gran objectiu del Govern.

La funció dels professionals de l’orientació pot contribuir a neutralitzar o compensar les conseqüències de la segregació?

Més que els orientadors jo aposto per les polítiques locals. És a dir, hauríem de tenir oficines municipals de matriculació i d’escolarització als municipis de més de 20.000 habitants per tal de fer més transparents i accessibles aquests processos, oferint una major informació de l’oferta tant pública com concertada i evitant una excessiva concentració de demanda. Justament actuar contra la segregació implica reflotar les escoles que no tenen demanda amb bons equips docents i bons projectes educatius per tornar a fer-les desitjables. Els orientadors han de treballar amb l’alumnat i és important que siguin conscients de les conseqüències dels processos de segregació i que contribueixin a enfortir les escoles socialment més desfavorides on les aspiracions són més baixes i l’excés de repeticions condueix a l’abandonament.

I a la universitat, és necessari desenvolupar la dimensió social?

La universitat té una responsabilitat social important, especialment amb els universitaris de primera generació, els primers de la seva família que hi arriben. Perquè com justament cada cop les competències toves (soft-skills) seran més discriminatòries en la selecció per a l’ocupació, els nois sense pares i mares universitaris estan en desavantatge respecte als fills de les classes mitjanes universitàries que adquireixen les competències toves per impregnació familiar. En aquest sentit, la universitat ha d’ajudar a compensar aquesta diferenciació. I no només a través de les polítiques de beques. Les beques s’haurien d’acompanyar amb processos de tutorització o acompanyament a la carrera i processos de mentoria, perquè l’alumnat de primera generació, especialment l’immigrant o de classes populars, pugui assolir aquestes competències soft. Per això, la universitat ha de ser conscient de com promou internament la igualtat d’oportunitats. Hi ha bones experiències de com pot apadrinar i transferir recursos, metodologies, vivències i donar suport als equips docents de les escoles més sensibles per tal d’elevar les aspiracions educatives de l’alumnat. També passa amb les polítiques d’equitat de gènere, que poden impulsar l’equitat social, des de la responsabilitat universitària, com a agent igualador.

1Xavier Martínez-Celorrio visità la Universitat de València el 30 de gener de 2020 per oferir la conferència de la XXIV Jornada d’Informació per a professionals de l’orientació dins el programa Conèixer la Universitat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 3 11 ?