núm.   |  any 2020  

De la renovació a la innovació. La creativitat de l’acció educativa

José Beltrán Llavador, Daniel Gabaldón Estevan i Ignacio Martínez Morales | Departament de Sociologia i Antropologia Social | Universitat de València

El precedent més pròxim de la innovació educativa al nostre país es troba en els Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), que es desenvolupen en les últimes dècades del segle XX, inspirats en les idees pedagògiques de Francisco Giner de los Ríos, Francesc Ferrer i Guàrdia, Marta Mata, Rosa Sensat… En el nostre àmbit més pròxim, cal assenyalar la importància de l’Institut Obrer, el Moviment Freinet valencià i figures que van des d’Enric Soler i Godes fins a Gonzalo Anaya, Carme Miquel i un llarg etcètera.

Els MRP van actuar com un revulsiu davant el model d’escola autoritari i adoctrinador. Va ser un moviment participatiu, autònom, gestionat pels mateixos docents i caracteritzat per l’entusiasme que va generar un corrent de canvi pedagògic, al qual es van sumar uns 50.000 docents. Van saber avançar-se al que avui és una cosa irrenunciable: la importància de trencar els murs de l’aula, l’interès de treballar en xarxa i de manera cooperativa, la necessitat de concebre l’educació com una forma de vida social. I van anticipar el que després es convertiria en un lema universal: un altre món és possible, una altra educació és possible.

Ara, el terme innovació assenyala un fenomen que expressa la mateixa necessitat de comprensió i participació en el canvi social. Tanmateix, la paraula innovació no és nova, sinó que es recull per primera vegada en 1617, en el Vocabularium Hispanicum Latinum et Anglicum copiossisimum. En el segle XVII ja existia la figura dels novatores, que a Espanya era un grup destacat de científics i intel·lectuals, precedents de la Il·lustració.

En l’actualitat, la innovació és un terme omnipresent. En les nostres «societats del coneixement», l’acció present no es basa només en la tradició i en el passat, sinó que ara el futur també orienta el present, a partir de futurs imaginats, d’escenaris possibles. Per això, la innovació educativa ha deixat de ser una cosa desitjable per a convertir-se en una cosa necessària. És un requisit per al canvi educatiu, per a tancar el parèntesi històric amb què es va iniciar l’escola moderna i donar pas a l’escola del segle XXI. El model escolar dels segles XVIII i XIX ja no s’ajusta al món en què s’eduquen els xiquets i les xiquetes que han nascut en aquest segle i en aquest mil·lenni. La innovació educativa pretén respondre a la pregunta que planteja el títol de la recent publicació del sociòleg Rafael Feito: ¿Qué hace una escuela como tú en un siglo como este?

«La innovació educativa ha deixat de ser una cosa desitjable per a convertir-se en una cosa necessària. És un requisit per al canvi educatiu»

Les claus de la innovació educativa

De la mateixa manera que els moviments de renovació pedagògica van cobrar impuls a partir de les iniciatives sorgides del col·lectiu docent, la innovació educativa està emergint a partir de les propostes experimentades pel professorat en la seua pràctica quotidiana. Les fonts de la innovació sorgeixen des de diferents claus:

1. Des dels avanços en el coneixement, perquè la innovació sorgeix de la necessitat d’una millor comprensió científica, crítica i constructiva, de la realitat. Des d’aquesta comprensió, sempre en progrés, es fa possible explorar nous àmbits de coneixement, nous territoris educatius abans ocults, invisibilitzats o ignorats.
2. Des de l’aprenentatge a partir de les experiències. Innovar suposa obrir-se al descobriment d’experiències educatives poc transitades. I fer-ho de manera reflexiva, contrastant amb la intel·ligència col·lectiva dels agents socials. En qualsevol actuació educativa construïda de manera reflexiva cal trobar pistes per a renovar-nos, per a respondre a nous interrogants, o per a afrontar de forma més eficaç velles qüestions. Les xarxes de treball als centres, les plataformes o organitzacions de professorat, els CEFIRES, les universitats… han de treballar conjuntament per a això.
3. Des de la creativitat amb els recursos disponibles, siguen nous o no tan nous. Sens dubte els avanços en les tecnologies suposen un gran potencial per a ser creatius en els processos educatius. L’ús de les xarxes socials, de recursos per a la ludificació de l’aprenentatge, d’estratègies que permeten simular entorns i experiències, obrin una via a noves estratègies, que articulen principis pedagògics vinculats a l’activitat, cooperació, resolució de problemes i presa de decisions amb autonomia. També poden donar lloc a noves maneres d’articular les relacions educatives, més basades a potenciar el rol del professorat com a dinamitzador i acompanyant dels processos. Les tecnologies poden donar lloc a un ús tradicional tant com innovador, depenent dels enfocaments pedagògics en què s’inserisquen. Per això es tracta d’emprar els recursos disponibles –més o menys nous– d’una manera creativa.
4. Des de la resposta a noves necessitats, especialment les vinculades a la inclusivitat i la sostenibilitat. Ens referim a les necessitats vinculades a l’equitat i al dret a aprendre com a prioritat transformadora, com apunta Xavier Martínez-Celorrio en el seu últim llibre: Innovación y equidad educativa; a la convivència en una societat més diversa, tant pel que es refereix a la identitat de gènere i sexual com a la convivència entre cultures; a la inclusió de persones amb diversitat funcional; a les transformacions en les estructures familiars; als canvis en el món del treball; a la sostenibilitat mediambiental que exigeix educar en la sensibilitat davant la naturalesa, a la responsabilitat com a consumidors i a la consciència dels límits dels nostres models productius; a les nombroses fractures socials provocades pel creixement de les desigualtats i les situacions de pobresa, vulnerabilitat i exclusió, etc.

«Les tecnologies poden donar lloc a un ús tradicional tant com innovador, depenent dels enfocaments pedagògics en què s’inserisquen»

Per a fer-nos una idea de la varietat d’experiències que constitueixen les fonts de la innovació en l’actualitat, n’hi ha prou amb consultar la recent resolució de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport per a desenvolupar projectes d’investigació i innovació educativa. Precisament, des de la Direcció General d’Innovació Educativa i Ordenació s’està elaborat una Guia de la Innovació Educativa per sistematitzar i estimular les iniciatives empreses pels equips dels centres educatius. Són centenars de projectes que converteixen escoles i instituts en autèntics laboratoris on assajar i abordar les temàtiques més variades: inclusivitat, robòtica, mediateca, sostenibilitat, ecologia, hàbits saludables, plurilingüisme, museística, horts escolars, comarcalització, diversitat, cooperativisme, coeducació, educació emocional, patis escolars, cinema, música, teatre… Els enfocaments de la innovació abasten també dimensions diferents. Així, en agrupació d’alumnat hi ha iniciatives (el model Montessori, entre d’altres) que l’agrupen en trams de tres anys, cosa que permet transitar entre els diferents perfils de maduresa a mesura que avancen en el cicle. En dotació del professorat hi ha experiències d’unió de diversos grups amb codocència en hiperaules –com recull Mariano Fernández Enguita en Más escuela y menos aula–, o en espais que trenquen amb el disseny de l’aula tradicional. La creació de racons en educació infantil o de patis inclusius són experiències alternatives de l’organització dels espais. Respecte a l’organització dels temps, l’experiència d’altres sistemes mostra que és freqüent trobar períodes de 7 setmanes de classes més una o dues setmanes de descans, una forma que permet trencar la monotonia del curs escolar, facilita la flexibilitat temporal horitzontal, el treball per projectes de l’alumnat, així com la coordinació, la formació i el desenvolupament de projectes d’innovació per part dels docents.

«Són centenars de projectes que converteixen escoles i instituts en autèntics laboratoris on assajar i abordar les temàtiques més variades»

En l’administració educativa, innovacions recents han suposat la reorganització d’estructures de servei als docents, com és el cas dels CEFIRES. En el cas de la Universitat de València, la innovació educativa s’integra, d’una banda, com a servei i estímul als docents a través del Servei de Formació Permanent i Innovació Educativa, com a servei a l’estudiantat a través del Servei d’Informació i Dinamització (Sedi) i, d’altra banda, com a investigació a través de l’Institut Universitari de la Creativitat i Innovacions Educatives. Un exemple de pràctica innovadora institucional el trobem, per exemple, a la Facultat de Magisteri, que incorpora en els programes de grau en Mestre/a en Educació Infantil i en Educació Primària el format de setmanes d’activitats complementàries (SAC), amb una àmplia oferta d’iniciatives per a fomentar la creativitat de l’acció educativa. 

Tot aquest panorama reflecteix que la innovació educativa ja és una pràctica quotidiana, cada vegada més necessària. Suposa el pas del discurs a l’acció, de les polítiques a les pràctiques i del pensable al possible. En definitiva, una innovació orientada cap a una democràcia creativa i radical.