núm.   |  any 2020  

Mems: recuperem l’acte de creació en la societat de la re-producció

Francesc d’Assís Sañé Díaz-Santos. Graduat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona

La creativitat és una de les tantes expressions humanes que ha variat i adoptat una forma i direcció diversa a través de les èpoques i societats. Un lligam entre la tècnica i l’art on la societat es relaciona amb uns materials que usa, modifica o transforma per a fer efectiu l’acte de creació.

Pot donar-se alguna forma de creativitat genuïna en una societat postindustrial? S’ha perdut, la societat, en un autoclausurat carrer sense sortida creacionista davant les noves tecnologies des del qual no es pot avançar més enllà de la còpia? Pot haver-hi creació més enllà de la re-producció fixada per l’herència fotogràfica de la còpia?

Les tecnologies han obert la porta a l’intercanvi d’informació més gran que la història humana ha concebut, i tot i així no sembla que sumi en l’aspecte artístic, sinó que més aviat sembla que resta en qualitat d’originalitat. És molt difícil determinar quant de «còpia» hi ha en una creació digital, ja que estem contínuament bombardejats per influències i imatges. És possible que haguem arribat al punt extrem del «o tot és una còpia o res ho és»?

Un dia la societat occidental es desperta amb un nou tipus d’imatge nascuda dels fòrums i altres plataformes digitals de comunicació i intercanvi d’imatges: el mem. Ha passat quasi una dècada i la noció mem ha tingut tanta importància en el vocabulari contemporani que ha traspassat el ciberespai i s’ha establert en discussions polítiques, estètiques i filosòfiques en l’esfera social quotidiana. Gaudeixen d’un rigor estètic i intel·lectual en la mateixa discussió dels creadors i consumidors de mems. Era, i és, una forma d’expressió i creativitat molt genuïna i que emmarca una tendència artística d’una generació que a poc a poc arriba o ja va superant la vintena d’edat.

Juntament a la noció de mems, un bombardeig massiu i imparable de mots han sorgit del ciberespai. Aquests conceptes i expressions poden tenir una funció més descriptivoconceptual i gaudeixen, en part, de reconeixement dins l’acadèmia: millenial, boomer, genZ… Alguns, inclús, s’han incorporat al vocabulari de les noves generacions: Is this..?, Ok boomer, Alexa play despacito, entre ells. Estem davant d’un canvi en el vocabulari d’una generació influenciada per bromes sorgides i compartides a Internet. Cohesió i creativitat al servei d’una generació perduda entre realitat-digitalitat.

«Juntament a la noció de mems, un bombardeig massiu i imparable de mots han sorgit del ciberespai (…): milenial, boomer, genZ…»

Com sigui, l’escena dels mems no ha parat de créixer. A hores d’ara, 2020, és una de les activitats més recurrents que es duen a terme a la xarxa. La seva essència productivorepresentativa ha creat un vocabulari i ha configurat una manera de pensar les idees diferent a les generacions que s’han criat íntegrament sense Internet, xarxa o ciberespais.

No és cert que els mems quedin absents de ser afectats per la reproducció tècnica, a hores d’ara hi ha molta discussió dins el món dels mems de com aquests han mutat des de la seva conciliació. Però no es pot negar que en el si del seu naixement es va obrir la porta a una nova manera de crear: en algun moment entre el 2000 i el 2005, una nova forma d’expressió social, artística i política va néixer oferint una eina de cohesió per als qui en aquella època ens trobàvem entre l’escola primària o secundària.

Els mems ja formen part de les discussions fora de la xarxa, inclús hi comença a haver els primers intents de sintetitzar-ne una teoria. I, a més a més, tenen una velocitat de transmissió altíssima en plataformes digitals i arriben a la velocitat metafísica del moviment dels diners en borsa. És una cursa contra corrent, doncs, entendre’n la naturalesa.

El que aporto tot seguit és una petita aproximació a allò més bàsic dels mems, centrat en dos punts: donar evidències suficients per acceptar el fenomen mem com a activitat creativa (creativitat en un sentit col·loquial i no tan profund filosòficament), i oferir al seu torn un marc conceptual sota el qual entendre’ls i interpretar-los. La informació es pot trobar de manera més extensa al meu treball recent: Els memes, la imatge del s. XXI¹.

Si el lector/a té entre 16 i 24 anys, tot el que diré podrà semblar un acte de pedanteria. I és que en el dogma dels mems intentar explicar la seva essència és atemptar contra la màxima de la seva pseudoprivacitat com a llenguatge. Per a aquest perfil de lector/a només haig de dir que hi ha discussions i recerques per venir que tractaran temes més profunds i complexos dels mems, preguntes més pròpies de la generació que els ha creat. De fet és cosa nostra (generació mil·lennista) donar una opinió des de l’experiència de com s’ha configurat el ciberespai, fòrums, pràctiques i dinàmiques dins la xarxa.

Una aproximació innocent

Posem-nos doncs mans a l’obra amb aquesta primera i humil aproximació als mems i al seu món i deixem delimitats quins són els punts de partida de la meva anàlisi. Marquem una triple relació que es dona simultània i que inclou: els mems com a imatge, els mems en relació amb els individus i els mems en la societat (societat de l’espectacle, societat de les imatges). Cadascun d’aquests tres punts permet una discussió més general: quina relació guarden els mems amb la societat i els seus individus? Quina funció, si és que n’hi ha, desenvolupen els mems en qualitat d’imatge transmesa?

1) Un mem té una doble dimensió quant a imatge: és en si una composició digital editada amb diferents tècniques, estils i imatges (una espècie de collage New-age), que compagina imatge/s i text/os per suscitar una idea. Aquesta primera dimensió més «material» que anomeno mem-artefacte guarda relació amb una segona imatge o idea que es troba sota la forma d’imatge mental i determina aquesta altra dimensió política del mem: el mem-idea. Aquesta segona imatge és la conclusió del mem, és aquella idea que apareix a la ment un cop s’ha «entès» el mem.

Fem una petita parada per exposar dos conceptes més: el template i les referències. És bastant difícil amb poc espai poder explicar exactament a què fan referència aquests dos conceptes. El template vindria a ser el motlle del mem, mentre que les referències són el seu contingut: el marc per on es llegirà el mem i la informació que conté. No ha d’haver-hi (necessàriament) una identificació entre les referències i el mem-idea, de fet, l’única relació que guarden és que són informacions. Són dues «instàncies», dues unitats mínimes per comprendre compositivament un mem.

 2) El mem com a imatge, alhora captada i transmesa per cossos, conté informació i pretén expressar idees diferents segons el contingut: polítiques, estètiques, humorístiques. Seguint el clàssic «ets el que menges», els mems indiquen les motivacions, anhels i creences dels usuaris que els comparteixen. Hi ha una identificació (irònica o no) amb els mems que es transmeten. El cos i la identitat es posen en joc al transmetre mems, més enllà de l’acudit que guardin. 

Per què, de cop, tanta hostilitat? A aquesta primera tríada conceptual la segueix un annex que delimita un marc més profund i menys accessible per la generació del baby boom. Aquest segon marc que plantejo en el treball intenta exposar allò més difícil d’explicar dels mems: Per què els mems? Quan i on? Per a què?

3) Els mems han jugat un paper molt important en la societat per les generacions més joves, ja que han estat el nínxol des del qual expressar-se en una societat mediada per imatges (cada cop més ferotge amb l’avenç imparable de les tecnologies i el progrés). En aquest cas, sí que remarco l’èmfasi en el fet que la noció d’imatge, dins el marc d’una societat mediatitzada per imatges, no s’ha de concebre des d’una mirada innocent i col·loquial sinó des de la més cruel visió política. En la seva breu però impactant trajectòria, els mems han madurat i canviat el seu contingut. El contingut i maduresa dels mems han crescut al ritme que ho feia la generació que els va concebre. El mem fa trontollar un sistema que ha capitalitzat la imatge i els grans relats a partir de nous relats, una nova (i paròdica) història de la societat.

«El mem fa trontollar un sistema que ha capitalitzat la imatge i els grans relats a partir de nous relats, una nova (i paròdica) història de la societat»

És just per a tothom, doncs, fer una pausa aquí. Els mems han de mantenir alguna cosa en secret per mantenir el seu joc misteriós viu. L’etimologia i història dels mems està a Internet per a qui la vulgui buscar. I per primera vegada un mil·lennista l’hi pot replicar a un boomer: espavila’t i busca-la.

Entendre tot l’entramat del món dels mems, la seva història i complexitat, com també les variacions, és possible només des d’una aproximació fenomenològica i hermenèutica. Una aproximació wittgensteiniana en la qual per entendre la totalitat o quasi totalitat del complex sistema dels mems s’ha d’entendre el seu món i la seva gent. En el moment que estic escrivint aquest assaig ja han passat suficients coses rellevants en el memeverse per escriure vint assajos més. Si no enteneu el mem següent, ja teniu deures: pregunteu als vostres fills o alumnes, el resultat de segur que us sorprendrà.

¹ Aquesta publicació es troba en PDF al web de l’Institut Universitari de la Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València: www.uv.es/institut-creativitat, a l’apartat de Publicacions, dins la Col·lecció Monografies i aproximacions.