0

núm.   |  any 2020  

Print Friendly, PDF & Email

Rosa Isusi-Fagoaga. Departament de Didàctica de l’Expressió Musical, Plàstica i Corporal. Universitat de València

La creativitat té un atractiu fascinant per a totes les persones –a totes ens agrada ser creatives– i també és una de les qualitats més estimades tant en la nostra societat actual com, pel que sembla, ho serà en la societat futura.

Quan pensem en la creativitat se’ns presenten diversos interrogants: És una tàctica? És una tècnica? És una estratègia? És un mètode? És un procés de producció? És tot això alhora? Com la podem definir? Podem dir que la creativitat és la capacitat de poder veure les coses de manera diferent a l’habitual, d’arribar a noves idees a partir de l’enllaç amb d’altres de convencionals i d’aportar certa originalitat en els plantejaments i resolucions dels problemes que ens envolten, tant en la nostra vida diària com en la professional. Sovint, la capacitat creativa s’ha associat als artistes, plàstics, de la paraula o músics.

I, d’on ens ve la creativitat? És possible incrementar-la o estimular-la? L’educació incentiva o coarta la creativitat dels estudiants? Es naix creatiu/iva? Ens ve al cap el títol del llibre ¿Se nace musical? de Johanella Tafuri (2006). I si no naixem creatius, ja no ho podem ser?

«I, d’on ens ve la creativitat? És possible incrementar-la o estimular-la? L’educació incentiva o coarta la creativitat dels estudiants? Es naix creatiu/iva?»

Nosaltres considerem que la creativitat és inherent a l’essència humana, encara que en algunes professions és més evident o es té un espai i un temps més ampli per mostrar-la. Així com les qualitats musicals es poden promoure i estimular des de la infantesa, la creativitat seria una aptitud semblant, que es podria desenvolupar, perquè considerem que no és innata, sinó que, si bé cadascun pot nàixer amb certa capacitat, és possible fer-la créixer amb entrenament i dedicació al llarg de la vida. En aquest moment recordem una de les cèlebres frases del genial artista plàstic Pablo Ruiz Picasso: «La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant». Podríem aplicar-la i dir llavors: tenim la creativitat, però t’ha de trobar pensant o actuant. I una altra de les famoses frases atribuïdes a un altre geni, en aquest cas de la música, Igor Stravinski és: «Els artistes inferiors manlleven, els grans artistes roben». La utilització del verb robar és freqüent en boca d’altres artistes passats i presents, que continuen incidint en la idea que res no és original i que només seria nova la mescla d’idees anteriors dutes a terme en una altra ment que donen com a resultat una cosa diferent i, per tant, creativa. El dramaturg Wilson Mizner la porta a l’extrem paradoxal i diu: «Si robes a un autor, és plagi. Si robes a molts, és investigació».

Llavors, com podria fer-se un bon robatori? Perquè, quan ets capaç de teixir els elements robats o apresos i reelaborar-los fins a crear una cosa nova, ja no en fas una mera còpia o un plagi (Kleon, 2013). I seguint les sendes de les frases genials, tenim la del gran mag del cinema, Alfred Hitchcock, que va dir: «El plagi propi és estil». I és que l’enginy humà, la creativitat de les persones, no té límits.

Creativitat i música

De l’ampli ventall de possibilitats creatives, en aquesta ocasió ens centrem en la creativitat que permet donar vida als festivals de música, a trobades sonores de diferents estils, i repassem algunes propostes i mirades noves sobre la seua organització i gestió. Aquestes reflexions sorgeixen després de la participació en l’International Workshop Cultural Festivals: Organization and Management, que va tenir lloc al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València els dies 26 i 27 de novembre de 2019. Aquesta trobada científica estava dividida en dues jornades. La primera va aplegar gairebé vint investigadors provinents de diversos països d’Europa, inclosa Espanya, dels Estats Units, d’Àsia i d’Àfrica, que van abordar diferents aspectes sobre els festivals, com la situació actual de la investigació i les línies de treball futures, els festivals de música en l’era digital, la gestió i organització d’esdeveniments a nivell internacional, que incloïen els casos d’estudi de Grècia, el Japó o Colòmbia, i l’impacte local i regional dels esdeveniments culturals tant des d’una perspectiva econòmica com social, cultural o política. Es van exposar i debatre aspectes relacionats amb les noves tecnologies, la importància de l’experiència vivencial en aquests esdeveniments, la seua governança, el paper de les xarxes socials, les repercussions econòmiques i culturals, la creació d’indicadors d’impacte i la innovació que necessiten els festivals per adaptar-se als ritmes canviants de la societat actual (Devesa Fernández, 2019).

Una de les principals conclusions que es va extraure en la primera sessió de les jornades, va ser la necessitat d’incorporar una mirada creativa a l’organització i gestió dels festivals de música per a la seua supervivència en el món actual immers en la tecnologia. Un altre dels debats que va calar profundament va ser precisament la revitalització de la vivència en directe dins dels festivals, cosa que conté un cert sentit analògic i que resulta paradoxal en la nostra era digital.

El segon dia del seminari va tenir un caràcter més professional i es va centrar en  festivals culturals i programes educatius: nous enfocaments i noves audiències. Va ser el moment de reunir de manera pionera gestors d’institucions musicals, professionals encarregats dels programes educatius en festivals de música, intèrprets, acadèmics, organitzadors d’esdeveniments, així com també polítics. Tots ells van parlar i debatre sobre la importància, la situació i els reptes de la formació de noves audiències i captació de nous públics en el món de la cultura, i especialment de la música. Són pocs els festivals de música que disposen de programes educatius. N’hi ha que no els necessiten perquè van dirigits al gran públic i el seu estil té una àmplia difusió en els mass media. No obstant això, altres estils de música necessiten realitzar activitats o tallers educatius per incrementar el nombre de participants i formar nous públics en l’era de les societats digitals (Isusi-Fagoaga, Botella Nicolás i Castro-Martínez, 2019).

«Els tallers educatius han d’oferir alguna cosa diferent, és a dir, experiències úniques que puguen fer gaudir de la música amb tots els sentits i que creen nous camins»

Entre les conclusions a què es va arribar, podem destacar la necessitat d’apostar per nous mètodes, propostes i canals de comunicació amb nous públics, la qual cosa exigeix la col·laboració entre artistes, programadors, gestors i pedagogs, juntament amb la creació de programes educatius per formar l’audiència. Atès que és gairebé impossible competir amb les tecnologies digitals, perquè ja són imprescindibles i ens han obert nous horitzons en les nostres vides, els tallers educatius han d’oferir alguna cosa diferent, és a dir, experiències úniques que puguen fer gaudir de la música amb tots els sentits i que creen nous camins cap al futur. I, per descomptat, per traçar aquest nou rumb, és necessària una bona dosi de creativitat!

Referències:

Devesa Fernández, M. (2019). Organización y gestión de festivales culturales: ¿Nuevos desafíos en la Era Digital?, en Creativity and Educational Innovation Review, 3, 199-201. DOI 10.7203/CREATIVITY.3.16316.

Isusi-Fagoaga, R., Botella Nicolás, A. M. y Castro-Martínez, E. (2019). Educational Programs in Music Festivals in Spain: New challenges and audiences for Early Music in the digital revolution times. Comunicación en International Workshop Cultural Festivals: Organization and Management. València: Universitat de València.

Kleon, A. (2013). Roba como un artista. Las cosas que nadie te ha dicho acerca de ser creativo. Madrid: Aguilar.

Tafuri, J. (2006). ¿Se nace musical? Cómo promover las aptitudes musicales en los niños. Barcelona: Graó.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 2 4 ?