núm. 35  |  any 2018  

«Convertir l’educació per a la ciutadania en matèria alternativa és deplorable»

José Beltrán Llavador | Fotografia: Miguel Lorenzo

Victorino Mayoral és actualment president de la Lliga Espanyola de l’Educació i la Cultura Popular (LEECP) i de la Fundació Cives. Abans ocupà la presidència de la Lliga Internacional de l’Educació i de la Federació Europea de l’Educació, va dirigir el Centre Associat de la UNED, a Madrid, i exercí de sotsdirector general d’Ordenació Acadèmica Universitària al Ministeri d’Educació. Mayoral, que pertany al Cos Superior d’Administradors Civils de l’Estat, amb especialització en administració i polítiques educatives, ha desenvolupat una intensa activitat política com a diputat pel PSOE al Congrés durant cinc legislatures, portaveu d’educació, ponent de la LODE i de la LOGSE i conseller d’Educació i de Presidència i Treball en la Junta d’Extremadura. El 2006 publicà el llibre España, de la intolerancia al laicismo i és coautor de diverses publicacions i llibres sobre educació, com ara Escuela pública comunitaria, amb Luis Gómez Llorente.

Què és la Lliga Espanyola de l’Educació?

La Lliga Espanyola de l’Educació és una federació d’organitzacions que es va crear a Espanya fa trenta anys. Se n’havien creat abans d’altres, concretament la valenciana, la madrilenya i altres més, com a associacions d’àmbit territorial. El precedent d’aquestes iniciatives cal buscar-lo en l’etapa inicial del període democràtic, quan va tornar gent de la generació de l’exili i ens van comunicar que havien constituït a França una associació que es deia Lliga Espanyola de l’Educació i la Cultura Popular (LEECP). L’havien creat uns exiliats espanyols vinculats a Rodolfo Llopis, que havia estat president fins i tot de la Lliga Internacional. És aquesta gent que ve a Espanya (recorde Ricardo Albariño, que havia estat secretari de Rodolfo Llopis) la que permet que s’incorpore tot aquest llegat històric a l’àmbit espanyol.

Què significava la Lliga de l’Educació en aquell moment?

Si bé no era una organització desenvolupada, perquè en l’exili no era fàcil, representava la memòria d’una organització que havia existit també durant els anys de la República a Espanya. I, com deia, el significat és el mateix que el de les lligues francesa, belga, luxemburguesa i d’altres que hi havia a l’Europa dels anys 30, i abans, perquè la Lliga francesa naix a la fi del segle XIX com una suma de moviments populars de promoció de l’educació com a instrument d’alliberament, de lluita contra la ignorància i per formar un ciutadà amb capacitat de participar en la vida democràtica.

Si un llegeix John Dewey en Democràcia i educació, que es va publicar fa cent anys, sembla que s’haguera escrit avui mateix. Dewey sosté la idea que la democràcia és un «ideal practicable» i una tasca sempre per fer, perquè exigeix la nostra contínua participació i revisió crítica. Què li suggereix aquesta reflexió?

Hi estic totalment d’acord, fins al punt que en les últimes activitats que estem duent a terme hem identificat educació i democràcia, considerant que l’educació és un instrument de realització de la democràcia i que en un sistema democràtic l’educació, com sosté Dewey, és una forma de vida social. Dewey parteix d’una tradició nord-americana, que sens dubte és molt important. A aquesta se suma una altra tradició, l’europea, en la qual s’inspira la Lliga de l’Educació. Aquesta tradició es reflecteix molt bé en el pensament del fundador de la Lliga Francesa de l’Educació, Jean Macé¹. Ho va dir molt clar: la vinculació entre educació i democràcia obeeix a la idea d’educar els ciutadans. Nosaltres –sostenia Macé–  no intervenim en política, no intervenim en les eleccions, però sí volem que els ciutadans que van a votar tinguen l’educació suficient per a no ser víctimes dels xarlatans ni de la manipulació.

Des de l’any passat, en què presentàrem el projecte de la Red de Escuelas de Ciudadania (REC) identifique aquests dos termes, educació i democràcia. Ací, de vegades sembla que defensar l’educació per a ser ciutadans és una qüestió tan estrictament política que s’entén com una instrumentalització de l’educació. En canvi, la pedagogia de Dewey ja ens estava dient quelcom més raonable: la consideració de l’educació com una forma de vida per a la justícia social.

Vostè defensa la necessitat de comprometre’s en la consecució d’una ciutadania plena. Què significa aquesta idea i com es concreta en les nostres pràctiques quotidianes?

En el fons és una utopia, però una utopia que és realitzable perquè si examinem la història moderna de la idea de ciutadania podem observar que hi ha un procés primer de conquesta, un procés en el qual T. H. Marshall, en Ciudadanía y clase social, distingeix una sèrie d’etapes: primer, a partir del segle XVII i XVIII, impuls de la ciutadania civil, en el segle XIX, creació de la ciutadania política, i en el segle XX desenvolupament de la ciutadania social. És necessari tenir en compte aquesta perspectiva. I també cal incorporar una sèrie de qüestions relatives a la ciutadania moderna en relació amb la igualtat de les dones, amb els diferents nivells territorials, amb la globalització. Doncs bé, tota aquesta construcció és necessari explicar-la, i fer-la visible, sobretot al nostre país, en el qual les mancances de formació democràtiques són tan fortes.

I aquesta construcció té una estreta relació amb la seua concreció en les pràctiques quotidianes que plantejaves. Des del punt de vista del desenvolupament curricular, a Espanya la història recent és bastant dramàtica i contradictòria. La LOE va crear l’assignatura d’Educació per a la ciutadania (EpC), que va ser objecte d’una campanya de desprestigi que va portar el Partit Popular, quan va guanyar les eleccions, a suprimir-la. I ara tenim com a succedani unes assignatures, Valors socials i cívics i Valors ètics, que es donen en primària i secundària, respectivament. Però la qüestió greu de tot això és que es creen com a matèries alternatives de la de Religió. Convertir EpC en matèria alternativa ens sembla deplorable, perquè la formació cívica, si compleix una funció imprescindible en l’àmbit educatiu, ha de ser per a tots els alumnes. I sobre aquesta segona qüestió, la REC no és una proposta per a treballar en una assignatura concreta, sinó per a posar en pràctica l’educació cívica com una fi fonamental de l’educació, perquè està en la Constitució, està en la normativa internacional, europea i en el Consell d’Europa. Nosaltres entenem que aquesta formació cívica, des del punt de vista transversal, generalitzable, té en el sistema educatiu espanyol una sèrie d’expressions pedagògiques que hem volgut transformar en un conjunt d’iniciatives. Aquesta pluralitat d’iniciatives que fins ara podien estar disperses, desconnectades entre si, estan entrant en diàleg i articulant-se entre si a través del mecanisme propi de la Fundació Cives, que és la REC, i són traslladables a la pràctica docent quotidiana. Aquesta és una pràctica molt concreta que està atraient l’atenció no solament de primària o secundària, sinó també de la universitat mateixa i d’ONGs. En aquests moments s’hi han incorporat organitzacions tan rellevants com Intermón, Amnistia Internacional, el Secretariat Gitano, i fa poc hem iniciat converses amb el moviment LGTB. De tal manera que estem actuant com una espècie de pont entre aportacions molt plurals, en una xarxa que s’està estenent més enllà dels centres escolars.

Fa una dècada, va patir una dura ofensiva dels sectors més conservadors per defensar una assignatura que està present en bona part dels sistemes educatius europeus. Com va viure aquella etapa? Quines lliçons es desprenen d’aquells atacs?

Personalment –encara que siga cru dir-ho– ho vaig viure com un intent d’assassinat civil. Perquè em van assenyalar com l’autor intel·lectual de la nova assignatura d’EpC. És veritat que en la Fundació Cives estàvem defensant-la feia ja molt de temps. Crec que, com va dir Luis Gómez Llorente, em van prendre com a cap de turc, amb acusacions infundades. Llavors no s’utilitzava la paraula postveritat, però és el mateix, es tracta de manipulació. Va ser, en fi, un atac salvatge de sectors de la caverna, principalment vinculats aleshores al diari ABC. La resta de diaris en absolut van promoure el menor enfrontament. Va ser un cosa molt centrada i crec que estava també vinculada als sectors ultres de l’Església catòlica.

En definitiva, va ser una campanya dels sectors del vell conservadorisme que després, desgraciadament, van tenir satisfacció quan, en aprovar-se la matèria, van iniciar els atacs contra la LOE, contra la implantació de l’assignatura, recorrent a l’objecció de consciència, etc. L’atac no tenia cap fonament i la prova és que persones molt dignes i sectors d’ONGs amb els quals treballàvem van prestar un suport impagable.

El que espere és que ara, quan hem posat en marxa la REC, algun d’aquests sectors no revife la vella animositat, perquè estan presents, i tornen a atacar. No ho descarte.

En setembre de 2017 va comparèixer al Congrés dels Diputats per defensar la presència de l’educació per a la ciutadania en el pacte educatiu. Creu que és possible introduir de nou aquesta matèria?

En honor a la veritat, hi tinc dubtes. Crec que el Partit Popular està pensant mantenir el títol que té ara l’assignatura. No ho sabem, perquè l’Església catòlica no ha dit res sobre el pacte escolar. La causa capaç de convertir l’EpC en una bèstia negra –cosa que ha passat solament a Espanya– seria una acció dels sectors més conservadors, jeràrquicament predominants de l’Església catòlica amb el suport i la cobertura política del Partit Popular. Aquesta seria la combinació. Dubte molt que aquesta idea, que és la idea del Consell d’Europa, l’objectiu del qual és generalitzar una educació per a la ciutadania democràtica i els drets humans vaja avant. Atents al qualificatiu: educació per a la ciutadania «democràtica». No es parla genèricament, sinó que és una particularització. Aquesta va ser la proposta que vaig portar al Congrés dels Diputats. En això, vaig sostenir, hi hauríem d’estar d’acord perquè el  govern espanyol mateix ha signat els acords i participa de les decisions del Consell d’Europa sense haver-les rebutjat. I el Consell d’Europa segueix insistint en la necessitat d’incorporar en tots els sistemes educatius l’educació per a la ciutadania democràtica i els drets humans. Aquesta idea, desgraciadament, no ha entrat encara en el cap de determinats polítics del nostre país. No hi ha manera! És realment paradoxal i molt perillós. Les societats europees són cada vegada més obertes i més plurals. Però estan sorgint problemes de convivència cada vegada més preocupants en alguns àmbits, com ha demostrat, per exemple, tota la pulsió del gihadisme, dels qui han estat educats en els sistemes educatius europeus que després han acabat combatent a Síria. A més estan les altres radicalitzacions –com les de l’extrema dreta– que estan molt presents en aquest moment en àmbits europeus. L’argumentari del Consell d’Europa presta atenció a aquests fenòmens. I la Unió Europea també, sobretot després de l’atemptat del Bataclan, a París, l’any 2015. Tots dos reforcen la idea que van expressar molt bé els ministres d’educació el 2015 per aprovar la Declaració de París, en la qual diuen que Europa té uns valors i que aquests valors poden ser qüestionats o estar en perill i és necessari que els sistemes educatius es convertisquen en un mitjà perquè tinguen vigència. Això és el que vaig exposar també en la Comissió. Hi va haver partits polítics que ho van entendre, però no ho han pres com una prioritat, tal com recomana el Consell d’Europa. A Espanya, desafortunadament, això no és una prioritat.

Com es treballa amb els valors d’una educació per a la ciutadania democràtica a Europa? Quina és la situació d’Espanya respecte de la resta d’Europa?

Hi ha diversos models, però potser el que tenim més prop és el francès, en què aquesta educació està integrada amb els valors republicans. Afortunadament, França té valors republicans, universals, i no té cap contraindicació per part de cap sector social. En altres països europeus està generalitzada la idea de la seua integració en el sistema educatiu. Ho confirmen els informes Eurídice, en què periòdicament la Comissió Europea dóna compte del desenvolupament de l’educació per a la ciutadania, que ha tingut un impuls important en aquests últims anys a Europa. Però, hi ha derives com la polonesa o l’hongaresa, en què l’educació cívica s’està orientant a l’educació patriòtica, o el cas portuguès, en què s’argumentava que havia estat suprimida per falta de recursos econòmics. El d’Espanya és un cas singular en l’àmbit europeu. En altres països forma part de l’ADN de l’educació mateixa. Ací hi ha molt a fer encara que crec que hi ha importants sectors del sistema educatiu que hi estan interessats. I en l’àmbit universitari hem trobat una complicitat que no havíem previst.

Per què a Espanya encara continua sent incòmode parlar de laïcisme en relació amb la ciutadania i educació?

Espanya, des del meu punt de vista, té sense resoldre un conflicte escolar que arrossega des del segle XIX. Hi ha posicions diametralment oposades tant des del punt de vista de les pedagogies com de les polítiques educatives. Centrant-nos en el problema de la laïcitat, ha estat perseguida al nostre país, exclosa del sistema educatiu durant el temps de la dictadura, i quan hem arribat al sistema democràtic parlar de laïcitat estava considerat fora de moda i fora de context. Hi havia diverses qüestions que estaven desvirtuades profundament. Començant per l’ús del terme: es podia parlar de laïcitat, però no de laïcisme. Crec que era part dels arguments dels adversaris de la laïcitat, en el sentit que admetien laïcisme, però després començaven a posar qualificatius: no, ha de ser laïcitat positiva; no, Espanya no és un estat laic, Espanya és un estat aconfessional. Hi havia una sèrie de tergiversacions i malentesos, al meu judici, creats deliberadament.

He tractat d’aclarir aquestes qüestions, i recorde un debat en el qual em vaig atrevir a plantejar que el sistema constitucional espanyol és laic, no és aconfessional. El sistema laic està caracteritzat per l’exercici dels drets i les llibertats, de consciència, d’expressió, de culte, etc. Tot això està en la Constitució espanyola. I els sistemes confessionals són aquells que tenen una constitució que diu que els principis polítics estan inspirats en una confessió religiosa determinada… Digueu-me si hi ha un tercer gènere, que és l’aconfessionalitat. Aquesta és una idea que va quedar molt gravada en alguns que van treballar en el procés constituent, perquè la transició, i sobretot la Constitució, va ser un pacte. Alguns van entendre que la definició de la laïcitat que va tenir la Constitució de la segona República no era reproduïble en la Constitució del 78. La Constitució de la República deia que l’estat no té confessió oficial. I la Constitució del 78, que cap confessió té caràcter estatal. És una manera de dir el mateix, però sense voler dir-ho, perquè hi havia gent en aquell moment que no tolerava que la definició que hi havia en la Constitució de la segona República apareguera en la del 78. A partir d’ací molts van entendre que hi havia un tercer gènere, això és que Espanya no era un estat laic, però tampoc era un estat confessional. El cert és que després hi ha hagut sentències del Tribunal Constitucional que han dit que aconfessionalitat és laïcitat. Per tant, el pecat original és que la Constitució va venir acompanyada dels acords amb el Vaticà. Concretament l’acord sobre assumptes religiosos condiciona la incorporació de la religió al currículum escolar com a matèria equiparable a les fonamentals, la qual cosa és una ficció jurídica, perquè és catequesi. Finalment, tot això fa possible la seua presència en termes avaluables i la impossibilitat de modificar l’estatut de la religió en el sistema educatiu espanyol.

Però l’escola laica és molt important per a transmetre com a expressió pedagògica, educativa i curricular els continguts d’aquesta ètica mínima comuna. Contràriament als qui van promoure la campanya en contra de l’EpC, que deien que l’estat estava buit de valors, el Tribunal Suprem va dir que l’estat sí té valors com ara el pluralisme, el respecte a la llibertat de consciència, el coneixement objectiu i científic, la llibertat de càtedra… Per tant, quan parlem de laïcitat no siguem tan reduccionistes i pensem que suprimint la religió ja tenim un sistema laic. No és tan senzill. Paolo Flores d’Arcais afirma: «la democràcia és laica o no és. Rigorosament, perquè és històricament, lògicament i ontològicament laica», és a dir, els valors en els quals es fonamenta la democràcia són laics, en la mesura que garanteixen els drets individuals, socials i polítics dels ciutadans.

¹Jean Macé (1815-1894), educador, periodista i polític francès. Va fundar la Ligue de l’enseignement en 1886 per fomentar la instrucció pública.